Ara fa 13.700 milions d'anys —any amunt, any abaix— una fluctuació quàntica en el buit creava el nostre univers iniciant una expansió que encara ara no ha acabat. Des d'aquell moment l'univers va anar creixent, refredant i condensant. Aparegueren les primeres partícules atòmiques, es crearen els primers nuclis dels àtoms. Uns 300 mil anys desprès de la primera espurna, els electrons s'agermanaren amb els protons deixant circular lliurement els fotons i inundant l'univers de llum. Aquests àtoms d'hidrogen —i algun d'heli— era l'únic que omplia l'espai en grans niguls de gas. Per efecte de la gravetat, aquest niguls formaren les galàxies i dins elles les estrelles que il·luminen les nostres nits, molt abans d'existir la nit o el dia. Les estrelles són màquines de fusió que durant la seva vida ajunten àtoms i a partir de l'hidrogen creen tota la resta d'elements de la taula periòdica. La mort d'una estrella es produeix amb una gran explosió que sembra tot l'univers dels elements dels quals estam fets. Així deu mil milions d'anys desprès de la creació del Univers es forma el nostre sistema solar que neix de la pols d'aquelles primeres estrelles que explotaren.
De les diferents aproximacions a la mort per part de les religions, l'hinduisme i el budisme creuen en una reencarnació del cos. De les diferents creences sobre la mort la reencarnació és la més correcte segons el pensament científic actual. Els cossos dels éssers vius es descomponen en els elements fonamentals que són la matèria prima per formar nous éssers.
Un final crea un nou principi, una entitat es transforma, canvia, amb sort... evoluciona.
