Algú que m'estim molt em deia que ningú és Déu. Ho deia, en aquell moment, amb una intenció sincera de descàrreg per les errades que jo havia comés. Ara possiblement ja no té la intenció de descàrregar-me per no haver sigut més omniscient. Tant de bò sápiga algun dia com em fa de feliç el seu recent avanç.
Malgrat el personatge que es presenta en aquest blog no s'ho acababa de creure sé que no tinc la capacitat de controlar-ho tot. Més d'una vegada he hagut de reconeixer que m'havia equivocat. Això no minva la meva infalibilitat, ja que és completament cert que m'he equivocat llavors no m'equivoc amb el reconeixement. Altres vegades, sense fer cap gran error, sóc responsable de danys molt greus. No entraré a la disquisició entre la culpa y la responsabilitat. Però és molt més dur ser responsable que no pas culpable. En el segon cas la cultura catòlica té instaurat el perdó de les culpes. I alguna possibilitat hi ha de ser perdonats si hi ha un empanediment sincer. La responsabilitat en canvi no es perdona ni s'esveiex. La única solució és asumir-la.
Per això no vull més responsabilitats, de moment. Afortunadament, o bé per la meva ineptitud, se'm descarrega de responsabilitats. Alguna d'elles em fa mal que se'm treguin, però crec que he fet prou mèrits per guanyar-me que no se'm vulgui donar.
És dur dessitjar amb totes les forces equivocar-te i que et confirmin que tenies raó. I que aquesta infalibilitat no et serveixi per evitar danys a les persones que estimes, encara és pitjor.
Tal vegada hagi de fer la ferida més gran per arribar-hi per curar-la.
Un plujim t'acarona. Unes gotes, poc més denses que la boira, et regalimen pel cos dibuixant línies que t'adornen. Fa fred, despullada davall aquesta dutxa natural i deliciosa. Les carícies de l'aigua fan l'espera plaent... Les línies que forma l'aigua separen les regions del teu cos i hi creen un mapa polític.
És l'hora.
Les gotes es tornen vapor que embolcalla el teu cos amb el fum que desprén. El cos està roent, ha arribat el moment de repintar el mapa de la teva pell. Aquest cop amb amb la fusta.
Tot va començar en un temps ja immemorial. Quedarem al Món, ella m'esperava en un racó. No em podia confondre, una lleona. Mallorca és molt petita. Sortirem a sopar, de copes, de cafès, jocs a taula, res de l'altre món. "Quedaria más correcto que la sumisa fuera dos pasos detrás de mi... pero quiero mirarte el culo, pasa delante!".
En un sopar multitudinari on ens va ajuntar el destí —he dit que Mallorca és molt petita?— vaig fer la proposició indecent.
— ¿Te llevo a casa, dando un rodeo por la mia?
— Me voy de copas con ellos. — va ser la seva resposta.
De camí a casa... Bip, Bip: "cnd slga dl bar t llmo".
Temps suficient perquè li disminuís prou la concentració de sang en l'alcohol va cridar-me.
Alguns jocs amb cordes, plaer, dolor, tot dolç, suau. Era un tast, la seva primera experiència com a submisa. Jo volia més i volia menys alcohol en sang en fer-ho. M'agrada que tinguin el cap clar. Res en el seu cap estava a lloc en acabar, només la melena que des del primer dia em té captivat.
Des d'aquest moment s'allunyà. Insistència, dinars, parlar... "No me pongas la mano encima".
Molts d'anys desprès ella va fer la proposició. Mesos per concertar una cita. Unes sessions i una conversa a un bar. "No es lo que esperaba, no quiero volver a quedar". Tal vegada la meva indiferència denotava massa clarament la seguretat de que no era la darrera paraula. Setmanes desprès va tornar.
Te un cos deliciós, té una ment interessant. Té un comportament submís excel·lent dins les sessions.
Una paraula desafiant, rebel. Quan acabà la paraula va veure que tenia l'efecte que corresponia a la insolència demostrada. Una galtada i va caure com si la roba que no portava s'hagués quedat sense cos que la sostingués. Voldria creure en Déu per donar-li gràcies per crear aquests instants perfectes. Amb por, amb inseguretat, amb indecisió, estava fent veure que implorava perdó.
Té un apropament indolent respecte a les sensacions. Voldria saber si és per no sentir o per l'esforç de no aparentar el que sent. Unes paraules encara ara ressonen als meus oïdes.
Per la lectora que no ha invertit el temps necessari per conèixer-me per mitjà del blog, he dir que no soc un fanàtic del protocol dins les relacions BDSM. La utilització indiscriminada del vostè em sembla una falta de respecte cap a la gent que sí el mereix realment. Ja posats a repetir-me com l'allioli puc dir que en català no m'agrada el vostè i soc un enamorat del tractament de Vós —si la lectora m'hagués prestat atenció en les entrades anterior sabria que m'agrada anar contra corrent—. En castellà només hi ha el tractament del usted, això els hi passa per tenir un idioma tant ensopit. Justament les dues castellanoparlants de qui parlava a l'entrada anterior han decidit, per raons diferents, tutejar-me.
L'àngel caigut que em té trasbalsat pateix d'un principi d'esquizofrènia i no sap si usar l'usted o eltú, i per això ha començat a usar la segona personal del plural per dirigir-se a mi. Mig en broma i poc en serio se m'ha ocorregut canviar les normes del protocol i ser el dominant qui utilitzi un protocol per senyalar el poder que té sobre la submisa. Sobre tot quan a ella li suposa un esforç usar el tú.
Per això entre rialles, algunes per descarregar la tensió que sentia l'àngel caigut, he començat a utilitzar el plural majestàtic amb ella. No tinc constància de que s'utilitzi dins el món BDSM aquest tipus de protocol de forma estesa i per això m'atreu. Tot sigui per dur la contrària.
Entenc la dificultat que una submisa té per mantenir el tractament correcte del vostè i segurament la raó per la qual algunes s'estimen més usar-lo amb tothom d'aquest món. Jo em comprometo a usar-lo només amb la persona que s'ho ha guanyat, almenys fins que ella torni a usar l'usted.
Fa poc algú va mal interpretar les meves paraules, intercanviades amb una tercera persona. Curiosament l'ofesa no havia sortit a la conversa, encara que està convençuda del contrari. Per deixar-ho clar: des de que tinc aquest blog he conegut poques persones amb qui plantejar-me algun tipus de compromís. Això no vol dir que no hagi conegut gent interessant, o que no hagi gaudit de sessions molt plaents. Però és cert que cap ha fructificat en un compromís per tantes raons com persones he conegut.
La dolça dama confosa pensa que qualificar algú de joguina és menystenir-la. En la meva ment recordo les joguines de la infantessa i considero que s'hauria de sentir com un afalac rebre aquesta qualificació —quan no hi ha res més—. Més trist és no arribar a aquest entranyable nivell.
Tornant la vista endarrere, totes les persones amb qui em podia plantejar alguna cosa seriosa han format part d'alguna entrada del blog. No és cap homenatge a elles, sinó que m'han generat la necessitat de fer-les aparèixer. Una em deia, i té tota la raó del món, que les relacions de dominació no són d'entrega de la part submisa cap a la dominant ans al contrari qui entrega més, en certs estadis de la relació, és el dominant. És complicat... entregar a fons perdut possiblement a canvi de res, entregar com inversió de futur... Picar a tothom per desprès veure si qui cau a la trampa val la pena?
Tinc experiència en finals —fins i tot el blog en té una etiqueta— i sé que fan mal. "Amores que matan nunca mueren" deia aquell, però arriscar-se a lluitar per iniciar quelcom que pot ser només el principi del final requereix molt de valor —per ambdues bandes—. Quan no veig prou interès en la part contractant de la segona part no poso impediments per allunyar-nos. Això passà amb la protagonista del primer paràgraf, si bé mai vaig descartar retrobar-nos. És dolça, despresa, generosa, submisa, morbosa, intel·ligent, culta, preciosa, desitjable, i podria omplir vàries entrades amb les bones característiques que té com a persona, com a dona i com a submisa. Però només la vaig esgarrapar la superfície, no vaig arribar a obrir la seva pell. Ara em vol fer mal amb cada tu. Malgrat tot, em desperta molta tendresa.
I per sorpresa va aparèixer un àngel caigut. Meravellosa, com ella bé sap. I fins avui no m'he adonat de perquè aquest aparició angelical és especial. Em rondava un dubte sobre el que em feia sentir. No ho entenia. Avui ho he descobert: és el primer cop que el sentiment que tinc per una dona és el de dominació. He sentit morbo, desig i amor mesclat amb el sentiment de dominació. Però no havia tingut un sentiment pur de dominació. La necessitat, el desig, la voluntat, l'esperança de que sigui meva. I em sorprèn què és un sentiment tant bondadós, tant generós, tant blanc... Gairebé dues desenes d'anys dins el món BDSM i no havia sentit mai de forma tant clara aquest sentiment. I m'ho fa sentir la persona que més intensament es resisteix a desitjar ser meva. Algú qui no m'ha donat ni un tast del que pot entregar. Només amb la seva presència convenç de la capacitat que té d'entrega. No té una part submisa... tota ella ho és.
No em diu tota la veritat quan afirma que li faig por. Ens castiga quan em tuteja. S'esforça a enganar-se de que només vol companyia. Busca altres companyies que em treuen del seu cap. Lluita amb la seva ment per treure'm d'allà quan té un orgasme. M'engarjola en una presó amb murs d'espai, silenci i mar. No vol saber que "el amor cuando no muere mata" sinó que vol un "amor civilizado" quan "lo que yo quiero, corazón cobarde, es que mueras por mi. Y morirme contigo si te matas. Y matarme contigo si te mueres".
Tinc sort? Trobo, amb pocs mesos de diferència, dues dones que freguen la perfecció gairebé sense defectes i jo... els he de permetre marxar, només perquè diuen voler-ho? Deixo que la por de la persona que m'ha descobert la puresa entranyable del sentiment de dominació s'allunyi? Em puc permetre esperar 20 anys més a trobar algú tant perfecte? El temps dirà.
He escoltat aquestes paraules més d'un cop. Podria pensar-se que el que dispara aquesta locució és una imposició inacceptable o bé una ordre fora de lloc. Fa segles llegia una frase, que no recordo en precisió, però venia a dir que no hi ha una ordre més potent que en una petició dolça. Tinc tendència a convidar a fer les coses més que imposar-les. Crec que no calen les estridències quan la persona realment s'ofereix. Per això em sorprèn tant que davant una petició em recordin una obvietat irrellevant. Normalment la frase es pronuncia com a mitjà de autodisculpa i evitar que en el futur desaparegui aquesta excusa. L'últim recurs contra els seus desitjos.
Segurament aquestes paraules tenen un sentit totalment independent de l'obvietat però acostumen a treure l'interès en descobrir-ho quan, tal vegada, volien augmentar l'interès. Suposo que preferiria respostes de l'estil de "no puc", "no vull", "no t'ho mereixes".
Acompanya'm a veure les naus en flames més enllà d'Orió. Donam la mà per volar fins on les paraules bescanvien el seu nom. M'has mostrat l'hivern fred de Mart. Acosta't per recuperar l'escalfor.
Sigues real.
En altres paraules...
Les paraules poden tallar la pell com un full de paper. Llegir sota el teu propi risc.
