Tinc sort?

Fa poc algú va mal interpretar les meves paraules, intercanviades amb una tercera persona. Curiosament l'ofesa no havia sortit a la conversa, encara que està convençuda del contrari. Per deixar-ho clar: des de que tinc aquest blog he conegut poques persones amb qui plantejar-me algun tipus de compromís. Això no vol dir que no hagi conegut gent interessant, o que no hagi gaudit de sessions molt plaents. Però és cert que cap ha fructificat en un compromís per tantes raons com persones he conegut.

La dolça dama confosa pensa que qualificar algú de joguina és menystenir-la. En la meva ment recordo les joguines de la infantessa i considero que s'hauria de sentir com un afalac rebre aquesta qualificació —quan no hi ha res més—. Més trist és no arribar a aquest entranyable nivell.

Tornant la vista endarrere, totes les persones amb qui em podia plantejar alguna cosa seriosa han format part d'alguna entrada del blog. No és cap homenatge a elles, sinó que m'han generat la necessitat de fer-les aparèixer. Una em deia, i té tota la raó del món, que les relacions de dominació no són d'entrega de la part submisa cap a la dominant ans al contrari qui entrega més, en certs estadis de la relació, és el dominant. És complicat... entregar a fons perdut possiblement a canvi de res, entregar com inversió de futur... Picar a tothom per desprès veure si qui cau a la trampa val la pena?

Tinc experiència en finals —fins i tot el blog en té una etiqueta— i sé que fan mal. "Amores que matan nunca mueren" deia aquell, però arriscar-se a lluitar per iniciar quelcom que pot ser només el principi del final requereix molt de valor —per ambdues bandes—. Quan no veig prou interès en la part contractant de la segona part no poso impediments per allunyar-nos. Això passà amb la protagonista del primer paràgraf, si bé mai vaig descartar retrobar-nos. És dolça, despresa, generosa, submisa, morbosa, intel·ligent, culta, preciosa, desitjable, i podria omplir vàries entrades amb les bones característiques que té com a persona, com a dona i com a submisa. Però només la vaig esgarrapar la superfície, no vaig arribar a obrir la seva pell. Ara em vol fer mal amb cada tu. Malgrat tot, em desperta molta tendresa.

I per sorpresa va aparèixer un àngel caigut. Meravellosa, com ella bé sap. I fins avui no m'he adonat de perquè aquest aparició angelical és especial. Em rondava un dubte sobre el que em feia sentir. No ho entenia. Avui ho he descobert: és el primer cop que el sentiment que tinc per una dona és el de dominació. He sentit morbo, desig i amor mesclat amb el sentiment de dominació. Però no havia tingut un sentiment pur de dominació. La necessitat, el desig, la voluntat, l'esperança de que sigui meva. I em sorprèn què és un sentiment tant bondadós, tant generós, tant blanc... Gairebé dues desenes d'anys dins el món BDSM i no havia sentit mai de forma tant clara aquest sentiment. I m'ho fa sentir la persona que més intensament es resisteix a desitjar ser meva. Algú qui no m'ha donat ni un tast del que pot entregar. Només amb la seva presència convenç de la capacitat que té d'entrega. No té una part submisa... tota ella ho és.

No em diu tota la veritat quan afirma que li faig por. Ens castiga quan em tuteja. S'esforça a enganar-se de que només vol companyia. Busca altres companyies que em treuen del seu cap. Lluita amb la seva ment per treure'm d'allà quan té un orgasme. M'engarjola en una presó amb murs d'espai, silenci i mar. No vol saber que "el amor cuando no muere mata" sinó que vol un "amor civilizado" quan "lo que yo quiero, corazón cobarde, es que mueras por mi. Y morirme contigo si te matas. Y matarme contigo si te mueres".

Tinc sort? Trobo, amb pocs mesos de diferència, dues dones que freguen la perfecció gairebé sense defectes i jo... els he de permetre marxar, només perquè diuen voler-ho? Deixo que la por de la persona que m'ha descobert la puresa entranyable del sentiment de dominació s'allunyi? Em puc permetre esperar 20 anys més a trobar algú tant perfecte? El temps dirà.

Dilluns serà un altre dia.

El tauró engarjolat a la peixera