De vegades penses trobar una pedra al camí —m'agrada més la imatge d'una rolling stone— que sembla ser un diamant, la mires, li treus la brutor que ha acumulat i li dediques temps per gaudir-ne de les seves qualitats. A vegades desapareix tal com ha aparegut, del no rés per acabar sent un miratge. Un espai buit que no has tocat realment i què ha arribat a semblar una pedra preciosa.
Durant el que triga el vaivé del renta parabrises del cotxe passa per la teva vida un record que deixa un regust dolç de tot el que no va ser. I un regust amarg de tot el que va deixar de ser. Una ditada de mel embolcallada pel paper del xiclet de fresa que no vares tastar. Hores de son bescanviades per vigília què ara semblen un somni fugisser.
Hi ha finals què obren la porta a una nova història —Aquest pot ser l'inici d'una gran amistat— on aquesta història dura el temps del fos a negre. Hi ha històries que no resisteixen ni la primera mirada. Que es refreden gràcies a la calor que generen. Que se ofeguen sense haver arribat a fer més que un alè o s'ofeguen per culpa d'aquest alè.
Tal vegada és millor refredar, congelar i trencar, que no pas viure, estirar i crear. T'assegures de no penjar-te de sensacions de les quals més endavant no podries prescindir. Una estrella fugaç només és bella mentre es mou allunyada i fugissera, fins que s'esvaeix. Tal vegada això pensa o tal vegada això he de pensar.
Somnis, miratges, malsons o fugides.
Cada vegada que llegeixo el teu bloc, més ganes em venen de fer-ne un de propi. Em penso que al final ho faré.
ResponEliminaLes fugides cap endavant l'unic camí possible davant allò que no sabem entendre
ResponEliminaBenvolguda @Anònima,
ResponEliminaEl camí en companyia sempre és més interessant, tant si vas cap endavant, cap endarrere o et quedes contemplant el paissatge.
Per entendre les coses, les comparteixis o no, les necessitis o no, les dessigis o no, la millor forma és amb un bon professor.
Salut i no corris massa.
En aquest cas el professor i l'alumna returaren, que et sigui prosper el camí :)
ResponEliminaL'alumna sempre és a temps de tornar acostar-se, encara que sigui per despedir-se.
ResponEliminaCadascú es despedeix a la seva manera, alguns amb silenci i altres amb paraules escrites a un blog, seguiré les teves paraules ...
ResponEliminaHi ha qui no es vol despedir i només usa l'únic mitjà que té, sense destorbar la voluntat expressada amb el silenci.
ResponEliminaEl missatge es clar esper que arribi a qui vols que arribi en el silenci o fora d'ell
ResponEliminaJo també ho espero encara que sigui només per gaudir de l'amistad.
ResponEliminaUn dominant penjat d'una cussa?? Curiós si mes no ...
ResponElimina@Anònim,
ResponEliminaNo, el dominant no està penjat de la cussa, però té estimació i respecte per una persona que tal vegada no arribarà mai a atrevir-se a ser la cussa.
Fa temps que lletgeixo el teu blog, així que l'afirmacio de que thas penjat no la faig aleatòriament, es transpira el sentiment. Si vols a aquesta vainilla no tiris la tavallola tan prest.
ResponElimina@Anònim: efectivament hi ha sentiment, bàsicament sentiment de decepció. No tinc inconvenient de reconèixer que cuidar de la cussa que s'ho guanya, és una cosa que m'agrada. Al mateix nivell què el usar-ne el seu cos.
ResponEliminaEn aquest cas ni va donar temps a penjar-se :)
Espero que t'agradi el blog.
Gràcies per aquest escrit, potser no ens mereixiem mútuament. Segueix escribint així com ho fas. E.
ResponEliminaM'agradan molt les teves paraules, tens moltes maneres d'engegar sentiments.
ResponEliminaLes portes del dessig s'obren cap a dins... o tal vegada no totes.
D.
@D. Gràcies pel teu comentari. Més que cap a on s'obren les portes del desig, és interessant tenir-ne la clau.
ResponEliminaQuan tornaràs a escriure?
ResponEliminaNo ho sé, suposo que quan tingui inspiració, i sobre tot temps. :)
ResponEliminaCrec que mai és millor deixar de viure per evitar refredar-te i congelar-te. Per a mi, el regust dolç dels records ve d'allò que va deixar de ser; l'amarg, del que no va ser.
ResponEliminaPerò que pense així no evita que tinga por de viure eixes sensacions. O, precissament, fa que en tinga més.