He escoltat aquestes paraules més d'un cop. Podria pensar-se que el que dispara aquesta locució és una imposició inacceptable o bé una ordre fora de lloc. Fa segles llegia una frase, que no recordo en precisió, però venia a dir que no hi ha una ordre més potent que en una petició dolça. Tinc tendència a convidar a fer les coses més que imposar-les. Crec que no calen les estridències quan la persona realment s'ofereix. Per això em sorprèn tant que davant una petició em recordin una obvietat irrellevant. Normalment la frase es pronuncia com a mitjà de autodisculpa i evitar que en el futur desaparegui aquesta excusa. L'últim recurs contra els seus desitjos.
Segurament aquestes paraules tenen un sentit totalment independent de l'obvietat però acostumen a treure l'interès en descobrir-ho quan, tal vegada, volien augmentar l'interès. Suposo que preferiria respostes de l'estil de "no puc", "no vull", "no t'ho mereixes".
És per entrades com aquesta, que paga la pena llegir aquest bloc.
ResponEliminaM'alegra llegir la teva entrada, em confirma que continues viu.
ResponEliminaDes del meu punt de vista, que algú et pugui verbalitzar "No sóc la teva submissa" pot significar que dins la seva ment es dispara un mecanisme de defensa. La submissa no se sent segura, vacila, dubte, es tambaleja, se sent vulnerable, desprotegida, nua, tocada i enfonsada. En certa manera una lluita interna contra sí mateixa i un intent d'oferir resistència. Fins i tot mostra una actitud desafiant i provocadora perquè se sent dèbil i no té la valentia de reconèixer-lo.
Espero que tornis a aparèixer aviat, se't troba a faltar. :) (BCN)
Jo també confio més amb les bones maneres. 😉
ResponElimina