Per la lectora que no ha invertit el temps necessari per conèixer-me per mitjà del blog, he dir que no soc un fanàtic del protocol dins les relacions BDSM. La utilització indiscriminada del vostè em sembla una falta de respecte cap a la gent que sí el mereix realment. Ja posats a repetir-me com l'allioli puc dir que en català no m'agrada el vostè i soc un enamorat del tractament de Vós —si la lectora m'hagués prestat atenció en les entrades anterior sabria que m'agrada anar contra corrent—. En castellà només hi ha el tractament del usted, això els hi passa per tenir un idioma tant ensopit. Justament les dues castellanoparlants de qui parlava a l'entrada anterior han decidit, per raons diferents, tutejar-me.
L'àngel caigut que em té trasbalsat pateix d'un principi d'esquizofrènia i no sap si usar l'usted o eltú, i per això ha començat a usar la segona personal del plural per dirigir-se a mi. Mig en broma i poc en serio se m'ha ocorregut canviar les normes del protocol i ser el dominant qui utilitzi un protocol per senyalar el poder que té sobre la submisa. Sobre tot quan a ella li suposa un esforç usar el tú.
Per això entre rialles, algunes per descarregar la tensió que sentia l'àngel caigut, he començat a utilitzar el plural majestàtic amb ella. No tinc constància de que s'utilitzi dins el món BDSM aquest tipus de protocol de forma estesa i per això m'atreu. Tot sigui per dur la contrària.
Entenc la dificultat que una submisa té per mantenir el tractament correcte del vostè i segurament la raó per la qual algunes s'estimen més usar-lo amb tothom d'aquest món. Jo em comprometo a usar-lo només amb la persona que s'ho ha guanyat, almenys fins que ella torni a usar l'usted.
Fa poc algú va mal interpretar les meves paraules, intercanviades amb una tercera persona. Curiosament l'ofesa no havia sortit a la conversa, encara que està convençuda del contrari. Per deixar-ho clar: des de que tinc aquest blog he conegut poques persones amb qui plantejar-me algun tipus de compromís. Això no vol dir que no hagi conegut gent interessant, o que no hagi gaudit de sessions molt plaents. Però és cert que cap ha fructificat en un compromís per tantes raons com persones he conegut.
La dolça dama confosa pensa que qualificar algú de joguina és menystenir-la. En la meva ment recordo les joguines de la infantessa i considero que s'hauria de sentir com un afalac rebre aquesta qualificació —quan no hi ha res més—. Més trist és no arribar a aquest entranyable nivell.
Tornant la vista endarrere, totes les persones amb qui em podia plantejar alguna cosa seriosa han format part d'alguna entrada del blog. No és cap homenatge a elles, sinó que m'han generat la necessitat de fer-les aparèixer. Una em deia, i té tota la raó del món, que les relacions de dominació no són d'entrega de la part submisa cap a la dominant ans al contrari qui entrega més, en certs estadis de la relació, és el dominant. És complicat... entregar a fons perdut possiblement a canvi de res, entregar com inversió de futur... Picar a tothom per desprès veure si qui cau a la trampa val la pena?
Tinc experiència en finals —fins i tot el blog en té una etiqueta— i sé que fan mal. "Amores que matan nunca mueren" deia aquell, però arriscar-se a lluitar per iniciar quelcom que pot ser només el principi del final requereix molt de valor —per ambdues bandes—. Quan no veig prou interès en la part contractant de la segona part no poso impediments per allunyar-nos. Això passà amb la protagonista del primer paràgraf, si bé mai vaig descartar retrobar-nos. És dolça, despresa, generosa, submisa, morbosa, intel·ligent, culta, preciosa, desitjable, i podria omplir vàries entrades amb les bones característiques que té com a persona, com a dona i com a submisa. Però només la vaig esgarrapar la superfície, no vaig arribar a obrir la seva pell. Ara em vol fer mal amb cada tu. Malgrat tot, em desperta molta tendresa.
I per sorpresa va aparèixer un àngel caigut. Meravellosa, com ella bé sap. I fins avui no m'he adonat de perquè aquest aparició angelical és especial. Em rondava un dubte sobre el que em feia sentir. No ho entenia. Avui ho he descobert: és el primer cop que el sentiment que tinc per una dona és el de dominació. He sentit morbo, desig i amor mesclat amb el sentiment de dominació. Però no havia tingut un sentiment pur de dominació. La necessitat, el desig, la voluntat, l'esperança de que sigui meva. I em sorprèn què és un sentiment tant bondadós, tant generós, tant blanc... Gairebé dues desenes d'anys dins el món BDSM i no havia sentit mai de forma tant clara aquest sentiment. I m'ho fa sentir la persona que més intensament es resisteix a desitjar ser meva. Algú qui no m'ha donat ni un tast del que pot entregar. Només amb la seva presència convenç de la capacitat que té d'entrega. No té una part submisa... tota ella ho és.
No em diu tota la veritat quan afirma que li faig por. Ens castiga quan em tuteja. S'esforça a enganar-se de que només vol companyia. Busca altres companyies que em treuen del seu cap. Lluita amb la seva ment per treure'm d'allà quan té un orgasme. M'engarjola en una presó amb murs d'espai, silenci i mar. No vol saber que "el amor cuando no muere mata" sinó que vol un "amor civilizado" quan "lo que yo quiero, corazón cobarde, es que mueras por mi. Y morirme contigo si te matas. Y matarme contigo si te mueres".
Tinc sort? Trobo, amb pocs mesos de diferència, dues dones que freguen la perfecció gairebé sense defectes i jo... els he de permetre marxar, només perquè diuen voler-ho? Deixo que la por de la persona que m'ha descobert la puresa entranyable del sentiment de dominació s'allunyi? Em puc permetre esperar 20 anys més a trobar algú tant perfecte? El temps dirà.
