Sense paraules

És mal de definir com els músculs estan intranquils, el cos incòmode i la ment vola. No hi ha forma de centrar-se en rés productiu, la ment desitja juntar-se amb una altre, un sexe estrany, tal vegada el més pervertit i morbós de tots. Buscar sensacions noves, formes especials de sentir el contacte. No limitar-se a un catàleg immens de postures, permutacions amb repetició d'un nombre finit d'elements agrupats de dos en dos. Tot el contrari, buscar alguna cosa diferent. Sexe sense penetració, penetració sense sexe, sexe sense pensar o pensar sense sexe. Traspassar el límit sense haver-se mogut de l'orígen. Una sensació intensa, forta, explosiva produïda en una calma impassible. Assolir l'estat més profund de meditació quan bull la sang. Quan un orgasme pot ser insignificant i una lleu carícia desfermar el plaer absolut.

Estic desvariant, el desig enterboleix l'enteniment. Un desig que transmuta en necessitat per ser oblidat tan fàcilment com va apareixer. Però mentre dura embota el cap, omple les venes i fa somiar en una imatge amb els colors que encara no he inventat. Sentir per un moment que la fusió s'ha completat, que no hi ha dos sinó un. Necessitar la seva necessitat.

A vegades costa descriure un somni, a vegades costa despertar-ne.

La vida es sueño y los sueños ...

Ràbia

Per què les coses mai passen com creus que t'agradaria? No porto la compte de les dones que no m'han refusat del tot –per escàndol d'alguna lectora–, però la compte de les sí ho han fet és impossible per incomptable. Tinc, per tant, molta més experiència en rebuig del que alguna altre lectora creu.

La foto turbadura d'una nina que no m'ha acceptat, si bé em va deixà creure que tampoc m'havia refusat, em fa sentir ràbia. Mai m'havia paregut més desitjable! Tal vegada és per l'abstinència, però un mes d'agost que podia haver sigut casi perfecte s'ha quedat amb el casi. Em torno massa exigent o massa vell, rebutjant més propostes de les que acabo per acceptar. L'excusa per fer-ho és que no vull històries que no porten enlloc, la raó de veritat és que em fa més peresa què no pas desig. Si s'ho curràssin un poc més... Però clar, les submises són passives per naturalesa i les dones esperen a ser conquerides.

Certs fets em recorden que s'acaba l'estiu. Tal vegada que refresqui i plogui no sigui el més significatiu.

Descartes demostrava l'existència de Déu pel fet de que concebia la perfecció i evidentment ell no era perfecte. Jo no tinc la seva limitació que l'impulsava a buscar la perfecció en un esser suprem –no dubto de la meva perfecció–; però utilitzo el seu argument de forma que: si soc capaç de intuir la existència d'una esclava perfecte per a mi, és que existeix. La imatge que s'ha regalat a una altre persona em recorda que en algun moment estava casi convençut d'haver-la trobat. No he sigut mai gelós, i això serà objecte d'alguna altre entrada, però crec que està justificat tenir un poc de ràbia per perdre una cosa interessant. Cada entrada al correu es converteix en una galtada que fa trontollar la demostració anterior.

Una dona intel·ligent, interessant, amb qui pugui parlar de filosofia, de l'origen de l'univers, de política, de les postures sexuals més gimnàstiques, de les perversions més extremes, dels sentiments més tendres; prou madura per poder entendre la vida, prou nina per tenir la curiositat intacte, atractiva i sensual, amb una tècnica sexual correcte, amb una vergonya controlada però a flor de pell per usar-la. Capaç de posar-se la pell de gallina amb una carícia i cara de plaer en entregar el crit de dolor. Independent però gaudint de dependre. Segura però què tremola com una fulla en sentir-se travessada per una mirada. Que m'ompli la ment, de la forma en que jo li omplo altres cavitats. I que no hagi de creuar els mars per besar-la. Tampoc demano tant, no?

Desitjo llavors existeixo.

Who wants to live for ever?

Queen té algunes cançons molt bones, ha posat la seva música a tres pel·lícules que recordi ara. En les tres hi encaixen com un guant fins i tot a "Metrópolis" –m'estic repetint–. Però veure "Els immortals" m'ha fet repensar algunes coses. En aquesta pel·lícula dels anys 80, on es nota el toc pretensiosament trencador de plans experimentals –alguns molt encertats d'altres prescindibles, com tot l'experimental–, vaig descobrir la condemna a la immortalitat.

Quan l'esperança de vida era de 30 anys era fàcil que l'enamorament fos de per vida. Passar la meitat de la teva vida enamorat d'una persona, significava mantenir la mateixa parella des dels 15 –edat molt avançada ja per casar-se perquè no era qüestió de perdre anys de fertilitat de les dones–. L'objectiu que li assigna la psicologia evolutiva al sentiment d'amor és que el mascle i la femella de l'espècie es mantinguin junts per tal de cuidar a la progènie. Ja sigui per raons de cura dels descendents o bé per la vida mitjana dels homo sàpiens abans de la invenció de la penicil·lina, l'amor no té sentit evolutiu més enllà d'uns 20 o 30 anys.

Llavors els romàntics que escrivien mentides com "t'estimaré per tota l'eternitat" havien d'estar imbuïts d'una alteració mental –per ser condescendents no l'anomenarem trastorn o malaltia– que els impedia pensar amb la racionalitat que indicaria el nom de la nostra espècie. No rés és per sempre.

Però retornant a la cançó, seria desitjable que l'alteració irracional que provoca l'amor fos per sempre? Igual que el protagonista immortal o bé l'encara més conegut Conde Dràcula, voldríem estimar per sempre a la mateixa persona? –les lectores romàntiques m'estan esborrant dels seus favorits–.

Aprofitant que parlo de cinema, acabaré amb una recomanació de televisió –algunes persones tenen el mal costum de no fer cas a les meves recomanacions–. Ahir de casualitat vaig retrobar una sèrie genial "Californication". Ara l'emeten pel canal Nitro a partir de les 1.30h –casi sempre és més de les 2.30h– de dilluns a divendres.  Aquesta és l'evolució de la part més transgressora de "Sexo en Nueva York" que es va empeltar en "Nip /Tup" i acaba amb aquesta punyent sèrie de miniespisodis. A part del format mini, ideal per veure-ho gravant amb tandes de 2 o 3 episodis, el guió és molt bo. Tocs del millor de "Lolita" de Nabocov, alguna escena de BDSM light, molta perversió, tot sexe no del tot explícit i una història d'amor. Si algú té insomni que no s'ho perdi –nota mental he de recuperar els fitxers de la sèrie i tornar-la a veure, preferiblement amb bona companyia–.

Qui vol viure per sempre?

P.S. L'entrada no és res de l'altre món, però amb aquesta calor...

Volem el que no podem tenir?

Ara mateix voldria tenir a prop una nina vainilla a qui pugui pervertir. Per què volem el que no tenim?

Tal vegada és que les coses que podem tenir no els hi doman importància.Tal vegada les que tenim ja ens cansen. Tal vegada amb les que tenim a la mà sembla que sempre hi haurà temps. Tal vegada sembla més fàcil que el que ens és desconegut ens ompli. Tal vegada la seducció sigui més interessant que la conquesta. Tal vegada la possibilitat de enrogir les galtes –no hauria de caldre, però la falta de costum en l'idioma de la lectora em fa necessari fer notar el subtil doble sentit– d'una tendre vainilla és més plaent que la seguretat de treure els brams més esgarrifosos d'una experimentada masoquista. Tal vegada la veritat en el desig de complaure d'una dolça vainilla costa de creure en una cerimonial submisa. Tal vegada somiar és més bonic que viure. Tal vegada i només per una vegada, tot el que dic sigui mentida revelada.

dormir, potser somiar

Soc pervertit?

Sempre havia pensat que era relativament poc morbós o pervertit. Hi ha poques pràctiques que em semblin fora de lloc. Algunes no m'agraden practicar-les però no em semblen descabellades. Parlant amb algunes nines m'he plantejat el que jo considerava habitual.

Crec que totes les companyes de llit han acceptat de bon grat els azots al cul. Mai cap m'ha mirat malament per això i la majoria n'ha demanat més. Algunes al·lotes em conten que han de demanar-ho, casi implorar-ho i altres es fonen quan un ligue vainilla els hi dona fort al cul, per la novetat. Donades aquestes experiències alienes, tal vegada he de repensar-me el que és habitual.

Vaig començar amb alguna experiència amb dones casades. Ni em vaig plantejar la part ètica, sempre diuen que amb el seu marit ja no hi ha res, només faltaria! Quan em convidaren a una barbacoa a la seva casa amb el marit i els fills fent de mestres de cerimònies tampoc em semblava fora de lloc. Anar de nit a aquella casa i mentre la família dormia al pis de d'alt follar al saló tenia un poc de risc, però tampoc em semblava estrany.

En alguna ocasió en quedar amb una nina que acabava de conèixer al xat i vivia a pocs carrers de casa meva, li he demanat que m'esperàs amb un antifaç per dormir i completament despullada. Si ella acceptà, com puc tenir dubtes jo que en soc l'incitador?

Dir-li a la nina que t'agrada i és lluny que es lligui al seu professor i dirigir la forma en que li farà la mamada, no em semblà tant fora de lloc. Ni tant sols proposar que els bitllets per venir a l'illa surtin de les retribucions que aconsegueix una noia a canvi dels favors sexuals com a condició sine qua non per ser tractada a l'illa com es mereix. Res d'això em sembla extraordinari. Bé és cert que intentar incitar a una consumada practicant del BDSM més sàdic a sortir a lligar tota sola és improductiu, i desprès es queixa de que no té a l'agenda amb qui follar a la platja baix la llum de la lluna. No sempre pot sortir tot morbosament bé.

Quan es donà la oportunitat de dirigir per telèfon a un paio que tenia ganes de menjar-li el cony a una amiga el darrer que vaig pensar era que fos per pensar-se-ho. Les pràctiques que surten a 9 setmanes i mitja em semblen un joc d'infants, però evidentment no m'importaria estar en el paper de Mikey Rourke. Quan un personatge femení entranyable explicava els pensaments lascius que tenia cap a unes dames properes –millor no preguntin– hagués sigut més correcte no avivar-ne el desig per mantenir els tabús ancestrals al seu lloc. Mai m'he pres gaire seriosament els tabús, però alguna vegada són útils com a justificació de que les decisions preses eren evidentment equivocades, sense entrar en més profunditat.

Tal vegada la meva mesura del que és normal, raonable i habitual no està molt afinat amb el que pensa altre gent. Però com que la meva referència per saber què és normal es limita a mi mateix, costa fer alguna cosa que no consideri acceptable. Una d'aquestes nines em conta que mentre es masturbava al costat de la finestra veia com el seu veí es posava content, el va convidar per senyes a acabar la feina que ella tenia entre mans. Explícitament li va fer saber que no en volia saber ni el nom. En cap moment em va passar pel cap que no fos un comportament molt raonable.

Alguna d'aquestes situacions s'improvisen, d'altres m'hi trobo sense fer-ne comptes i a alguna m'hi fiquen sense demanar-me opinió. No tinc un ventall de situacions per anar explorant. Al cap i la fi les situacions són producte de la inspiració i les muses. Però com deia Picasso el millor és que la inspiració t'agafi treballant.

Soc pervertit, sàtir o tot això és habitual?

Història, històries o historietes

La història es fa per un seguit d'evolucions, suaus transicions de un estat a un altre. D'una composició i costums socials a unes altres; d'uns pensaments i creences a unes altres. Trufada la evolució de petits succeïts traumàtics que modifiquen aquests elements de forma brusca, les revolucions. Hi ha discussions acadèmiques sobre si els canvis que propicien les revolucions són inevitables i ocorrerien via la evolució, més lentament, o si és l'única forma en què aquests canvis poden produir-se .

Els meus primers usos d'Internet foren baixar fotos, evident. Tal vegada sorprengui a la lectora que eren de la NASA. La recerca de fotos porno va venir desprès.

Més envant em vaig convèncer què podria practicar idiomes si entrava en una cosa que es deia xat. Crec que es pot contar amb els dits d'una mà les vegades que he entrat en canals en anglès –però sí a molts en foraster, per compensar–. No he practicat idiomes estrangers, però fa estona que no escric amb dos dits al teclat. La pràctica aviva la perícia dactilar.

Al principi parlava amb dones de l'altre banda de l'Atlàntic. Converses bastant innocents. Vaig entrar en canals sexuals, però em vaig avorrir casi immediatament. Buscant vaig trobar un canal anomenat #sumisas. Semblava que hi havia un canal on es concentraven les dones que es deixaven fer de tot... Què equivocat que estava!

En aquell canal vaig tenir la sort de trobar-hi a una submisa, suposo que avorrida aquell dia, que em va explicar el que ella entenia per dominació, amos, submises, etc. Fins llavors no entenia el sado; per mi eren cadenes, vinil, vestits de pell, gent rara que gaudien absurdament amb el dolor. Vaig descobrir una persona planera, simpàtica, morbosa i molt agradable. Amb el temps ens férem bons cyber/amics.

Pel que m'han dit, molta de gent recorda la revolució que va provocar el descobrir el BDSM. Aquella conversa en concret no va tenir cap component sexual. Parlàvem de dominació com si parlàssim de la feina. La majoria de converses interessants sobre dominació han tingut aquest to.Vaig considerà que aquella visió encaixava molt bé amb el que jo buscava, sense haver-ho definit mai i molt menys posar-hi nom.

Crec que en aquell temps no acabava d'entendre la necessitat pel dolor, i em costava entendre que la relació de dominació havia d'anar molt més enllà del llit. Encara avui no entenc el fetichisme per determinades robes. El plaer pel dolor el vaig entendre en quan vaig notar la connexió que es produeix quan fas molt de mal. No ho sé explicar, em quedo sense paraules –i mira que faig entrades kilomètriques– però mai he sentit rés més intens que l'abraçada de desprès de deixar una pell roent.

Inicialment practicava joquets, sempre he posat per davant la dominació a les pràctiques concretes. Però com amb tot vas evolucionant. D'un joc de dominació al llit, de provocar situacions morboses, amb sexe avainillat passar a iniciar els càstigs físics, controlar el comportament fora del llit, anar buscant cada cop més control sobre ella. Des d'un altre punt de vista, aquesta evolució es pot veure com una forma de entrar més endins de la seva ment i des d'allà d'expandir-se dins ella.

Una de les frases políticament incorrectes, avui dia, diu que als homes se'ls conquesta per l'estómac. Per desgràcia, a una dona encara se la sotmet pel cony.

L'evolució des de l'instant germinal què donà nom al BDSM dins la meva ment, ha girat de un punt de vista molt corporal, centrat en les sensacions cap a uns desitjos més interns. De sexe a sexe dur i acabar amb dominació.

En aquests anys vaig tastar petits moments de dominació intensa, llargues temporades de jocs més centrats en sensacions. Probablement la següent fita sigui provar llargues temporades de dominació intensa. No entenc, encara, el 24/7 com una sessió contínua i inacabable. Com sap la lectora atenta soc vago, estar tot el dia maquinant martiris acaba per ser massa feina. Sí ho entenc, en canvi, com una disposició permanent a acatar instruccions.

Les dones acostumen a esperar que se'ls hi llegeixi la ment. Una amiga bisexual, amb predilecció masculina, afirma que li agraden les dones al llit perquè li llegeixen la ment i sense parlar saben el que han de fer. L'extrem de la vagaria i dominació seria una dona que llegeixi la meva ment per saber que vull en cada moment i ho faci. Com que no crec en la telepatia i les qualitats que assigna la meva amiga a les seves amants són producte de la seva encalentida ment, no espero trobar l'unicorn rosa de l'acatament d'instruccions no verbalitzades. Però per somiar...

Dime con quien hablas y te diré quien eres.

Rosses

"To be stupid, and selfish, and to have good health are the three requirements for happiness - though if stupidity is lacking, the others are useless." 

— Julian Barnes (Flaubert's Parrot)


La traducció lliure seria una cosa així com "Ser estúpid, egocèntric i tenir bona salut son els tres requisits per la felicitat. Així i tot,  si falta l'estupidès, els altres són inútils".


Aquesta cita m'ha recordat una entrada per petició popular que tenia pendent –Em sona al sonet de Lope de Vega de "Un soneto me manda hacer Violante"–. Al contrari que l'amic Lope, l'entrada no segueix cap de les normes d'estil d'una entrada. Comença amb una cita que sovint en aquest blog és el final.


Una simpàtica rossa es pregunta, quan una impostora afirma que el color del cabell determina la intel·ligència, si això és cert. Curiosament ambdues afirmen no ser intel·ligents. No sé què passa, al meu voltant les dones afirmen sense immutar-se no ser intel·ligents. Començo a sospitar que afirmar que busco una dona intel·ligent farà disminuir la mitjana aparent del coeficient d'intel·ligència femenina –digueu-me egocèntric–.  


Tret de l'estereotip iconiczat per la deliciosa Marilyn que relaciona a les rosses naturals amb baixa intel·ligència, no hi ha proves de la relació. El que sí és evident és que una nina guapa –no totes les rosses ho són– no requereix massa esforç mental per prosperar en un món dominat per homes fàcilment manipulables quan s'apunta entre les cames.


En tot cas, tal com es diu a la cita que encapçala l'entrada ser tonta, és molt útil per aconseguir la felicitat. Com més intel·ligent se és, menys feliç. No saber et fa més feliç. Per tant, si fos cert que les rosses són tontes, també s'hauria de donar un percentatge més gran de felicitat entre les rosses.


Espero que l'entrada sigui del agrad de la dolça rossa que la va sol·licitar.