Who wants to live for ever?

Queen té algunes cançons molt bones, ha posat la seva música a tres pel·lícules que recordi ara. En les tres hi encaixen com un guant fins i tot a "Metrópolis" –m'estic repetint–. Però veure "Els immortals" m'ha fet repensar algunes coses. En aquesta pel·lícula dels anys 80, on es nota el toc pretensiosament trencador de plans experimentals –alguns molt encertats d'altres prescindibles, com tot l'experimental–, vaig descobrir la condemna a la immortalitat.

Quan l'esperança de vida era de 30 anys era fàcil que l'enamorament fos de per vida. Passar la meitat de la teva vida enamorat d'una persona, significava mantenir la mateixa parella des dels 15 –edat molt avançada ja per casar-se perquè no era qüestió de perdre anys de fertilitat de les dones–. L'objectiu que li assigna la psicologia evolutiva al sentiment d'amor és que el mascle i la femella de l'espècie es mantinguin junts per tal de cuidar a la progènie. Ja sigui per raons de cura dels descendents o bé per la vida mitjana dels homo sàpiens abans de la invenció de la penicil·lina, l'amor no té sentit evolutiu més enllà d'uns 20 o 30 anys.

Llavors els romàntics que escrivien mentides com "t'estimaré per tota l'eternitat" havien d'estar imbuïts d'una alteració mental –per ser condescendents no l'anomenarem trastorn o malaltia– que els impedia pensar amb la racionalitat que indicaria el nom de la nostra espècie. No rés és per sempre.

Però retornant a la cançó, seria desitjable que l'alteració irracional que provoca l'amor fos per sempre? Igual que el protagonista immortal o bé l'encara més conegut Conde Dràcula, voldríem estimar per sempre a la mateixa persona? –les lectores romàntiques m'estan esborrant dels seus favorits–.

Aprofitant que parlo de cinema, acabaré amb una recomanació de televisió –algunes persones tenen el mal costum de no fer cas a les meves recomanacions–. Ahir de casualitat vaig retrobar una sèrie genial "Californication". Ara l'emeten pel canal Nitro a partir de les 1.30h –casi sempre és més de les 2.30h– de dilluns a divendres.  Aquesta és l'evolució de la part més transgressora de "Sexo en Nueva York" que es va empeltar en "Nip /Tup" i acaba amb aquesta punyent sèrie de miniespisodis. A part del format mini, ideal per veure-ho gravant amb tandes de 2 o 3 episodis, el guió és molt bo. Tocs del millor de "Lolita" de Nabocov, alguna escena de BDSM light, molta perversió, tot sexe no del tot explícit i una història d'amor. Si algú té insomni que no s'ho perdi –nota mental he de recuperar els fitxers de la sèrie i tornar-la a veure, preferiblement amb bona companyia–.

Qui vol viure per sempre?

P.S. L'entrada no és res de l'altre món, però amb aquesta calor...