Blogaires

Els blogaires hi arriben per moltes raons, algunes es despullen de tal forma que desprès d'hores de parlar i intentar diseccionar la seva ment descobreixes que tot està públicament accessible al seu blog. No sé si pel seu afany exhibicionista o per la poca quantitat de pensaments originals. D'altres en canvi, cada paraula que et regalen -tret dels seus leite motive- té trets originals, fins i tot amb una prolífica producció blogaire. D'altres en canvi tenen una producció onanista pel seu consum intern: inintel·ligibles o insignificants per a la resta dels trossos de carn amb cames que ens arrosseguem pel cyberespai.

M'agrada l'onanisme en la majoria de les seves formes, però un dia vaig descobrir que les peces que més m'agraden estan composades per ser tocades a 4 mans. Com en Woody he trobat excuses per no aïllar-me en el plaer solitari, encara que ambdós hi reconeixem les avantatges d'aquesta pràctica. En el cas d'aquest blog té força part d'autoservei el fet d'escriure en solitari frases que creus enginyoses, fer dobles i triples sentits on no s'entén ni el primer, publicar missatges en clau que no desxifra ni el suposat receptor -per falta d'habilitat en xifrar-ho o d'interès en trobar-hi la clau-. Però en poc més d'una de cada cent entrades, de la vintena mal contada publicades, algú junta els punts i veu la imatge que hi ha a sota. I en sentir el seu somriure darrera la pantalla o com robes un minut de la seva atenció, li veus la gràcia de composar peces en un únic teclat per ser interpretades a dues ments.

Algun àngel d'amor que viu en una apartada riba ha indicat què les paraules li agraden -encara que no n'entengui la música-. D'altres només les han comentat per buscar-hi prosaiques explicacions -què al cap i la fi no he sabut acabar d'aclarir-les-hi-. La majoria assegura, sense dir-ho, que la composició de paraules és massa enrevessat -massa anys de passejades pel Bulevard de les reflexiones dominicales m'han pervertit-. Comprendre-me costa, i aquí és on es comença a pagar amb lectures complexes de texts enrevessats. Aquest filtre permet mesurar l'interès, a l'hora que la intel·ligència, de les lectores. Ambdues són mètriques que m'interessen de totes elles, però encara l'he d'acabar de calibrar.

Conec prou bé els principis de la teoria de la comunicació de l'amic Claude -Shannon pels que no li tenen tanta confiança- i com tots els elements que integren la comunicació són importants -emissor, receptor, canal, codi, renou, per situar a les lectores a les quals no se'ls hi ha presentat el Sr. Shannon-. Però jo només en controlo a l'emissor per intentar fer una comunicació efectiva. I sé que sovint conscientment deixo que l'emissió sigui complexa i recaigui més dificultat en el receptor. Així amb un escrit creo molts de missatges diferents, segons qui ho llegeixi i com ho vulgui interpretar. Així dono peu a que la realimentació enriqueixi la comunicació.

Aquesta entrada em permet retrobar-me amb el text inintel·ligibles i insignificants per a la resta del trossos de carn amb cames, i així oblidar que em felicitaren per fer l'anterior entrada on s'entenia tot el que volia dir!