Tinc un principi marxista –Groucho, no Karl– que m'impedeix obrir una conversa a una submisa amb collar. Malgrat aquest principi, un cop feta la coneixença no tinc especial interès per defensar els actes de a qui pertanyen les inicials que adornen el nick. Temps endarrere vaig obrir els ulls a una submisa de llavis de fresa respecte de a qui anomenava amo. M'ho recompensà allunyant-se de tots els dominants, fins que s'entregar al primer que passà.
La senyora del primer paràgraf s'encaparrava en escoltar als amos afamegats que li recorden com el seu Amo tensa la corda. Em va agafar en un mal dia i no vaig poder mantenir la serenor que algunes persones em reconeixen –aquest mateix dia vaig cometre errors que possiblement siguin més estúpids–. Em rebentava veure que menyspreava la persona a la qual, en el fons, mai ha deixat de pertanyer. En la prehistòria tal vegada hagués permès que flastomàs del seu Amo i contemplar com el perdia sense excessius remordiments.
La reaparició del personatge que més he estimat –en la accepció més castellana de la paraula– m'ha fet recordar temps on desfermava els pensaments més pervertits i en els quals encara em sentia orgullós de ser madur. L'argument d'aquells anys no hagués pogut ser millor però la realitat és tossuda i acabar per espenyar qualsevol utopia.
Aquest cap de setmana, desprès de segles d'anar a dormir d'hora, he vist sortir el sol per estar parlant al xat –mai m'he aixecat a veure la sortida de sol, si el sol vol que el vegi despertar-se que es llevi més tard com fan els éssers racionals. Almenys que es llevi amb llum de dia!–. Les converses eren interessants, durant alguns segons fins i tot serioses. Vaig veure, amb la clarament de l'auba, que era hora d'anar a dormir quan la conversa amb una submisa, a la qual deu ser agradable guanyar quan posa algun interès per no perdre, va convertir-se en una discussió Hortogràfica –com acostuma a passar, jo tenia raó–. En la seva defesa he de dir que a vegades sembla rossa, encara que això tampoc acaba de sortir-li bé.
Uns dies endarrere vaig mantenir una conversa molt agradable amb una submisa encantadora sobre tècnica fotogràfica i botànica. Tenint en compte que els vegetals no s'introduïren dins cap orifici, altre temps em sorprendria com de bé ho vaig passar.
Per fer possible Venècia vaig aparcar algunes coses, descartada Itàlia torno als bons temps. Torno a fer veure que sóc cregut –quan sempre tens raó és difícil amagar-ho–, no m'importa si algú es confon i pensa que sóc intel·ligent –he dit ja que soc cregut?–, gaudeixo de conèixer gent nova i retrobar-me amb els antics amics. Ningú em traurà mai l'orgull de ser poc sociable, mandrós, lleig i fastigosament coherent. Em retrobo amb sensacions que feia temps que no tenia i contemplo com algunes han evolucionat. Venècia ha quedat endarrere i només existeix Palma.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada