Soc un malalt de les metàfores, analogies i similars. Possiblement m'aclareixen més a mi que a la persona que les escolta. Però dins el meu esquema mental em són molt útils.
Avui mentre em dutxava –un altre gran lloc de reflexió intel·lectual– pensava en la classificació de les candidates a tenir algun tipus de relació-encontre. Se m'ha ocorregut l'exemple del vi.
M'encanta un bon vi, com tota la bona cuina –el meu cos en dóna fe–. No en soc cap entès, només arribo al nivell de dir aquest m'agrada i aquest no tant. Crec que seria capaç de distingir un Don Simón d'un Ànima Negre, però no m'hi jugaria més que el preu d'un glop el primer.
Un tinto de verano fresc, el seu puntet d'alcohol, el regust al rem madur, les bimbolles i la dolçor de la gasosa que amaga qualsevol àcid del vi és perfecte per acompanyar un menú casolà a un bar entre riures i bons companys. Una copa de gran reserva amb un cos potent és insuperable per regar un sopar elaborat, delicat i amb bona companyia. Un pa amb oli a la platja durant la posta de sol pot ser maridat amb un bon vi jove amb molt d'esperit i una regust a fruita madura que omple la boca.
Una dona gran reserva faria un tinto de verano excel·lent, millor que amb qualsevol vi de taula possiblement, però mai faré el sacrilegi de mesclar gasosa amb un Vega Sicilia. Hi ha coses que encara són sagrades! Quan ve de gust un tinto de verano s'ha de paladejar amb el vi adient –no és ni millor ni pitjor, és el correcte–.
Els vins joves són un món apart. Si bé poden fer un paper correcte en qualsevol dels dos extrems, s'ha de saber reconèixer quan un vi val la pena estotjar-lo, cuidar-lo i mimar-lo perquè evolucioni cap al reserva. O quan s'ha de consumir encara jove tendre i sense història. Fins i tot si val la pena fer-ne un bon tinto de verano amb ell per gaudir de les seves bondats i dissimular-ne les imperfeccions. El vi jove requereix reconèixer en ell el potencial i cultivar-ho per madurar. Moltes coses poden passar abans de que esdevingui el gran reserva que promet.
Actualització:
Una excel·lent vi jove, de les que convé guiar la seva maduració cap un gran reserva, m'ha fet notar que en aquesta entrada no es mencionava el vi blanc fresquet. Tampoc es mencionen els rosats, caves i escumosos en general, però el blanc té una analogia amb les dones. Desprès d'explicar-li les utilitats dels alcohols d'alta graduació a l'hora de proporcionar altres plaers orals no culinaris he pensat que hauria d'actualitzar aquesta entrada.
Certament hi ha un tipus de dona què és un gran vi blanc. Com el Blanc Pescador o un Viña Esmeralda quan el combines amb un bon marisc o un peix suau, són comparables a un gran reserva què acompanyen a una carn que encara sagna. Sense la solemnitat i profunditat que dóna la gran reserva, però a anys llum del tinto.
Les dones que he tastat en pocs casos han estat grans reserves –fins fa poc tampoc les buscava–, bastants eres vins joves per madurar. Les millors eren bons vins blancs, al seu punt, sense necessitat d'evolucionar perquè han arribat al punt òptim pel que les desitges. Darrerament he començat a deixar de banda els vins de taula.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada