Temps endarrere vaig descobrir que hi ha dones que no saben besar. Va ser un descobriment més cruel que saber qui són els reis mags. Creia que això de no saber besar era només una llegenda urbana. Des de llavors tinc malsons on trobo una dona que no sap fer una mamada decent.
He tingut molts de cafès, dinars, sopars i viatges per veure en persona a dones que havia conegut per mitjans telemàtics –què alguns illetrats maldirien mitjans virtuals–. És habitual que jo no agradi, hi ha massa raons per això i no deixen d'augmentar –la qual cosa me enorgulleix–. No recordo un cas on aquesta sensació fos mútua, quan la dona m'atreu físicament. El descobriment que un cos de Dona desitjable pot no compensar altres aspectes també es converteix en un principi de malson.
Avui una senyoreta interessant en algun aspecte, inaguantable per molts més, detestablement desitjable, dolçament ... –no trobo la paraula, deu ser que no la relaciono amb rés dolç– i excessivament amant de la pràctica interruptus, es sentia orgullosa d'haver comprovat experimentalment que no li agrada cert tipus de sexe –millor no pregunteu–. Entenc que per a ella aquest tipus de sexe sigui un poc extrem, fins i tot desagradable; i he de reconèixer-li valentia –a falta de verificar algun aspecte– per experimentar-ho. Però hi ha elements als quals jo no renunciaria ni en una relació BDSM ni vainilla –si en la meva senilitat hi retorno algun dia–. La parella –que no en els casos d'encontres esporàdics, no soc tant radical– hauria d'acceptar els contrasts i sentiments que permeten alliberar aquest tipus de sexe.
Un altre descobriment esgarrifós és que posen problemes per entrar dues persones en els provadors... On es queda l'únic incentiu per anar a comprar roba?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada