Sempre ens quedarà París

Des de que vaig iniciar aquest blog estic fregant i a l'hora evitant un tema complicat: l'amor i BDSM.

Fa uns anys, mentre defora diluviava, ballava aferrat dins una capsa de sabates de 4 estrelles a París. El mòbil grinyolava "Yo no quiero París con aguacero, ni Venecia sin tí". A París no va deixar de ploure i Venècia segur que serà sense ella. Tinc l'excusa  de que moltes coses externes a nosaltres feren impossible Venècia. Però són excuses. Les parelles són complicades, les parelles amb BDSM encara més.

El BDSM, com jo l'entenc, és un món de sentiments: sentiment d'entrega, sentiment de control, sentiment de possessió, sentiment de desitj. Una altre forma de veure-ho és com un conjunt de sensacions: sensacions de plaer, sensacions d'indefensió, sensació de fastig, sensació d'humiliació, sensació de dolor. Les sensacions les pot crear qualsevol amb l'entrenament adient, els sentiments són molt més volàtils -o serà que jo no en controlo la tècnica del tot-.

Per descomptat que moltes vegades m'he quedat en gaudir de les sensacions. Perquè complicar-se amb sentiments quan busques diversió?. Però tinc la benedicció de ser lleig, això em treu de sobre la majoria de dones que només cerquen sensacions vainilla. Per les sensaciódependents BDSM també ajuda força.

Vaig tenir un curt intercanvi de paraules -no m'atreviria a qualificar-ho de conversa- amb una nina púber la qual necessitava creure que els sentiments artístics del BDSM eren amor -per aquesta nina, el DNI de la qual menteix dient que s'acosta als 30, púber vol dir adolescent-. Vull pensar que la meva capacitat d'esprint oratori servís perquè entengués què l'amor i l'entrega són sentiments cosins-germans, però no el mateix.

L'amor és inherentment igualitari, simètric. Ambdós volen el benestar de l'altre i volen estar amb l'altre. El fet de què sigui feliç crea felicitat. Compartir tot amb ell. L'entrega és asimètrica, hi ha rols diferenciats entre ambdós participants.Un fa feliç, l'altre es deixa fer feliç.

Pots estar enamorat de la teva submisa? Pot ella enamorar-se de mi? Sí a les dues preguntes. Però s'han de donar condicions especials. La primera, què ella necessiti ser propietat de algú com tu. La segona que el dominant la necessiti a ella. Si no es donen, millor dir que "sempre ens quedarà París".


P.S. Posaria enllaços per explicar la frase del títol, però qui no la conegui no mereix saber què és l'amor.