El vestit de l'emperador

Fa un dies vaig anar a un funeral. Des de que era petit vaig entendre que les misses són un lloc ideal per reflexionar i pensar –no hi ha rés millor a fer–. Tal vegada la poca assistència a aquests actes explica la disminució de la meva activitat cerebral. Déu sap la quantitat de pensaments pervertits he tingut dins les esglésies. Aquell funeral em recordà l'enveja que em fan les persones que tenen Fe.

Durant la meva vida només he tingut Fe en un personatge. Quan em parlava sabia que em mentia, quan ha reaparegut m'ha confirmat que em mentia, tal vegada continua mentint. Malgrat tot me la crec. Sé –amb saber vull dir que tinc Fe– que mereix la Fe que tinc en ella. Sé –amb saber vull dir que el que m'han convençut per creure em permet afirmar que és cert– que la frase anterior és una fal·làcia. Així i tot no es romp la confiança en ella. En algun moment hagués creuat el caliu roent descalç per ella, ara segurament ho faci només per Sant Joan.

En algunes pràctiques de dominació –i molt especialment en les de cyber-dominació– el dominant de torn ha de fer un acte de fe. Encara que hauria de sobrar explicar-ho, un acte de fe no té rés a veure amb la Fe. Més d'una vegada m'han demanat "i tu com saps que jo ho he fet?". Seria estúpid mentir en aquestes coses –sí, l'acte de fe és assumir que no és estúpida–.

Molts d'anys endarrere, quan només coneixia de l'existència de dues submises declarades en tota Mallorca, una de elles em contava un anècdota. El seu amo li ordenava des de la península que s'agenollàs sobre cigrons secs crus. Si ell hagués sabut que en aquella casa no hi havia costum de posar llegums en remull, li hagués sorprès menys el seu comportament quan, un cop ja a l'illa, li va fer el comentari "tu no feies el que jo t'ordenava pel xat!". Si has vist la seva cara d'àngel s'entén que s'equivocàs i no la castigàs en excés per aquelles mentides.

Aquest acte de fe del dominant probablement es converteixi en Fe a la submisa primerenca. Aquesta Fe en que tot el que li diu ell és sagrat, vertader i inqüestionable. Quelcom cert en un 99% quan es troba amb un Dominant, i perillós quan topa amb un wannabe. En el segon cas, com a l'emperador, li fan creure que només els iniciats entenen què hi ha un comportament correcte. Que només les més bones submises són dignes de conèixer els secrets. I que només ells els hi ensenyaran el camí correcte. Que qui no ho entengui, és que no sap rés d'aquest món.

Em fan ràbia aquests comportaments. Tinc excessiva facilitat en manipular a la gent i he après a reconèixer en mi mateix els símptomes d'usar embolcalls buits per aconseguir l'objectiu. Em conec les frases de "En l'amor i la guerra tot val" o "El fi justifica els mitjans". I no he deixat d'usar els embolcalls buits per no estar d'acord amb aquestes frases. He reduït l'ús només perquè és massa fàcil.

Soc pèssim jugant a escacs, l'únic cop que vaig guanyar una partida oficial –d'aquestes on hi ha rellotge, targeta per apuntar els moviments, jutges i aquestes coses– va ser a un infant. Sabia prou de escacs i tenia prou capacitat com per apallissar-me com solia passar. Donat que de front no podia guanyar vaig organitzar una trampa legal al taulell. Tenia l'al·licient de que requeria molts de moviments, i si s'ensumava la trampa la partida estava perduda per part meva. Em vaig recrear amb moviments de distracció fins que l'últim moviment de la dama li va donar escac i mat. Fins i tot amb les estrictes regles dels escacs, pots manipular una ment si és prou feble –però fer el que sé que és fàcil de fer ja no em motiva a aixecar-me del sofà–.

Fa un moments tenia dues converses en paral·lel. En una la rossa color vainilla tenia por perquè jo sabia que pensava ella, que es callava, que desitjava i encara que ella no ho sap també el que necessita. L'altre que fa estona que només té pensaments vainilla nostàlgics desitja que li sàpiguen fer un anàlisi forense de la ment. A la primera ni amb gran esforç evita que escolti els seus pensaments. L'esforç que fa l'altre li resulta més efectiu. Suposo que si fos tant fàcil escoltar-la, no hi hauria interès en esbucar el mur que cada dia reconstrueix com Penélope.

Y yo que nunca tuve más religión que un cuerpo de mujer.