He tingut moltes converses amb amigues submises, que no submises amigues -ni submiamiges-, sobre el tipus de personal que es mou dins aquest món. Més enllà de que la vainilla no és el meu gelat favorit i sempre l'he de mesclar amb la xocolata, no sé perquè he arribat aquí. La resposta fàcil de m'agrada usar a una dona pel meu plaer no em basta.
Una persona a qui tinc en molta estima quan li vaig explicar que m'agradava aquest món i desprès d'escoltar-me atentament i fer un seguit de preguntes, em va retirar la paraula per un temps. Les darreres paraules que em trabucà a sobre venien a dir que això només era una forma de justificar la violència masclista. Poc desprès, davant la impossibilitat de completar el trencaclosques d'aquella opinió amb la meva personalitat, em va a tornar regalar les seves paraules.
Crec que efectivament hi ha persones que, davant de la il·legalitat que suposa la violència, es refugien en aquest entorn per exercir-la lliurement. Mentre l'altre persona ho accepti lliurement -i aquest lliurement mereix tota una entrada per explicar-ho- em sembla bé. Se ajunten la fam i les ganes de menjar.
Però no a tots ens agrada un cul morat per la seva estètica intrínseca. Cada empremta que es deixa al cos de ella té un sentit i això li aporta la seva bellesa al color blau-grog-verdós. No és la pinzellada, sinó com es relaciona amb la resta del quadre el que fa important aquella marca. Quan la marca té un objectiu, quan transmet un sentiment més enllà de la antiestètica imatge és quan tot té sentit. No és qüestió de cercar el què i com s'ha fet la pinzellada, sinó perquè.
Això em dur a què cony faig fuetejant, pegant, galtejant, humiliant, pessigant i demés a dones amb ànima, sentiments, intel·ligència i força. Crec que m'he trobat amb un selecte grup de dones amb les característiques que acabo de mencionar. Dones que dins el seu entorn són envejades -en el bon i mal sentit-, que aconsegueixen el que es proposen, però tot això a costa de mantenir allunyat a tot el món. Ningú es pot acostar prou per protegir-les, cuidar-les i l'única forma d'acostar-se és rompre les barreres.La duresa, el obligar-les a posar-se al seu lloc, el dur-les a un punt on perden el control té la finalitat de despullar-les de totes les màscares, d'allunyar-les de les defenses que fan servir i poder entrar dins de ella.
Tot això té a veure amb el sexe, sí. L'excitació és un mecanisme molt potent perquè deixi de pensar. Però és només un dels mecanismes. El dolor -tant físic com emocional-, el fer-les saber que no poden controlar-ho tot com els hi solen deixar fer, el crear-lis necessitats a les que es creien immunes, el negar-lis els seus capricis i desitjos, totes aquestes coses ajuden a rompre les seves barreres. L'art de qui juga aquestes cartes està en usar-les per tomar les barreres, però no per esbucar-la a ella. I a vegades no és fàcil aconseguir els dos objectius.
No soc només un bon samarità, tot el procés sol ser plaent. Esbucar murades i construir-les de nou amb tu a dintre és divertit. I si a més aconsegueixes que ella sigui més forta i no només que ho sembli als demés... la part del bon samarità se n'alegra. Aquesta darrera frase però, no convé que la llegeixi cap futura submisa meva. Les submises es senten molt més segures si creuen que l'únic objectiu d'esculpir la teva mà al seu cul és perquè hi queda mona. I en el fons és cert que hi queda -la meva mà és preciosa la posis on la posis-.
dimarts, 31 de maig del 2011
dilluns, 30 de maig del 2011
Joc estrany
Una friki pel·lícula, que probablement cap lectora recordi, acabava més o manco amb la frase "Un joc estrany. L'únic moviment guanyador és no jugar". Alguna vegada he tingut la temptació de aplicar aquest moviment en partides que tenia perdudes abans de començar-les. Però l'excitació de jugar una posició interessant és massa forta com per preocupar-se del fet anecdòtic de que no pots guanyar. De fet les posicions més interessants a jugar solen tenir molt mal pronòstic.
Pel temps en que s'estrenava aquesta pel·lícula tenia el costum de dedicar unes monedes a perdre jugant a billar. El joc en sí i la companyia eren massa divertits per preocupar-me per tonteries com que el meu amic sí sabia jugar. Els pocs cops que no es complia l'inevitable resultat coincidia en que jo havia fet una jugada impossible. Per aconseguir la jugada impossible hi ha que intentar-la i millor si ho fas amb la convicció de que sortirà bé -no és imprescindible saber com serà la jugada; així, a més, participes de la sorpresa com la resta de la taula-.
Això no vol dir que no facis servir l'estratègia per maximitzar les possibilitats de guanyar -o minimitzar les de perdre-. Però a l'hora de la veritat, el millor moviment estratègic per minimitzar les baixes és no jugar, i això és molt avorrit. L'estratègia acaba sent tenir un bon coixí que te suavitzi la trompada.
Dama, torre, cavalls i rei blancs contra peó i rei negre.
Blanques juguen. Negres guanyen.
A strange game. The only winning move is not to play.
-War Games-
dijous, 26 de maig del 2011
M'he equivocat
M'he equivocat un parell* de cops. Ningú no és perfecte, ni tant sols qui està convençut de tenir la raó. Alguna vegada a la pregunta de quants són 2+2 he contestat amb total seguretat 4 quan evidentment la resposta correcte era 11.
Normalment he tingut una bona raó per equivocar-me. Hi havia algú que utilitzava un argument inapel·lable per tancar les discussions: "Siempre tienes respuesta para todo". Quan arribàvem a un argument que no podia rebatre, em deia això. Segurament em vaig equivocar deixant-li pensar que guanyava les discussions amb aquest "argument", però tenia una raó estúpida per fer-ho, me l'estimava.
Alguna vegada la raó a més de bona era egoista. D'aquestes sí me'n penedeixo .
El fet de que un dominant reconegui què pot haver-se equivocat sembla un tabú en aquest ambient. Però un dels objectius d'escriure aquest blog és ser sincer amb les desconegudes que ho llegeixen. Avui volia recordar-me que soc fal·lible per si un dia ho oblido.
*Per els que viuen a les afores de Mallorca, un parell és una quantitat explícitament indeterminada que pot ser qualsevol nombre major o, en casos excepcionals, igual a dos.
Normalment he tingut una bona raó per equivocar-me. Hi havia algú que utilitzava un argument inapel·lable per tancar les discussions: "Siempre tienes respuesta para todo". Quan arribàvem a un argument que no podia rebatre, em deia això. Segurament em vaig equivocar deixant-li pensar que guanyava les discussions amb aquest "argument", però tenia una raó estúpida per fer-ho, me l'estimava.
Alguna vegada la raó a més de bona era egoista. D'aquestes sí me'n penedeixo .
El fet de que un dominant reconegui què pot haver-se equivocat sembla un tabú en aquest ambient. Però un dels objectius d'escriure aquest blog és ser sincer amb les desconegudes que ho llegeixen. Avui volia recordar-me que soc fal·lible per si un dia ho oblido.
*Per els que viuen a les afores de Mallorca, un parell és una quantitat explícitament indeterminada que pot ser qualsevol nombre major o, en casos excepcionals, igual a dos.
Esclavitud sobre submissió
La paraula submisa em dur a la ment la imatge d'una dona que no vol o no sap oposar-se als desitjos de qui li mana. Dòcilment accepta quasi qualsevol forma de tractament. Conserva tota la seva llibertat per acceptar, però no contempla cap oposició perquè "ja li està bé". Mentre li estigui bé, tot serà planer. S'oposarà en tot cas si s'intenta anar més enllà del que vol. Aquesta imatge, que pot ser molt matisada, ha estat deliciosa per a mi. Reconec que temps endarrere em produïa un cert rebuig la paraula esclava. En tot cas la meva definició d'esclava és particular.
Per mi l'esclava és la dona que renuncia a la seva llibertat per oferir-la al seu amo. Dessitja no tenir control perquè vol que el control sigui d'ell. I sempre implica una certa lluita per aconseguir-ho.
Fa poc vaig utilitzar tres preguntes per definir què és submisa i què és esclava:
Pots fer-ho? Vols fer-ho? T'agrada fer-ho?
En una relació vainilla sana, ambdós han de fer només les coses que els agrada fer. Aquest agrada és molt ampli i inclou acompanyar-la a aquell sopar amb els seus amics on saps que t'avorriràs però que t'agrada veure la seva alegria per tenir-te d'acompanyant.
La submisa fa només el que vol, que també és molt amplia i pot voler fer coses que no li agraden perquè vol complaure-lo.
L'esclava fa tot el que pot i desitja el seu amo. El que no li agrada i el que no vol, l'únic límit és el que ella pot fer. He intentat que alguna dona leviti a 2 metres del terra i malgrat que alguna s'hi senti levitar, jo encara no les he vist separar-se físicament del terra. A veure si en trobo alguna que sigui capaç de fer també el que no pot!
Per mi l'esclava és la dona que renuncia a la seva llibertat per oferir-la al seu amo. Dessitja no tenir control perquè vol que el control sigui d'ell. I sempre implica una certa lluita per aconseguir-ho.
Fa poc vaig utilitzar tres preguntes per definir què és submisa i què és esclava:
Pots fer-ho? Vols fer-ho? T'agrada fer-ho?
En una relació vainilla sana, ambdós han de fer només les coses que els agrada fer. Aquest agrada és molt ampli i inclou acompanyar-la a aquell sopar amb els seus amics on saps que t'avorriràs però que t'agrada veure la seva alegria per tenir-te d'acompanyant.
La submisa fa només el que vol, que també és molt amplia i pot voler fer coses que no li agraden perquè vol complaure-lo.
L'esclava fa tot el que pot i desitja el seu amo. El que no li agrada i el que no vol, l'únic límit és el que ella pot fer. He intentat que alguna dona leviti a 2 metres del terra i malgrat que alguna s'hi senti levitar, jo encara no les he vist separar-se físicament del terra. A veure si en trobo alguna que sigui capaç de fer també el que no pot!
dimecres, 25 de maig del 2011
Romanticisme i BDSM
Alguna m'ha acusat de ser romàntic. Abans de que la lectora al·lèrgica al romanticisme s'alteri, he de dir que també m'han sentenciat per no ser-ho. Realment suposo que ni sí ni no, sinó tot el contrari.
Però la pregunta és de les clàssiques. Té sentit un dominant romàntic? Té sentit una submisa romàntica? Té sentit parlar d'un BDSM romàntic? I acabarem parlant de si té sentit l'Amor en una relació de dominació.
Moltes vegades es parla de BDSM com a contraposat a les relacions vainilla. Per això es dona tota la importància als aspectes que no es troben en aquests tipus de relacions. Però per a mi el BDSM és un superconjunt de les relacions vainilla -per si algú lligava durant les classes de matemàtiques o ha estudiat ESO: Subconjunt/Superconjunt-. Llavors el romanticisme pot ser part d'una relació BDSM. En estranyes circumstàncies i gràcies a les conjuncions astrals, en les quals no crec, pot haver-hi fins i tot Amor.
M'agrada, m'excita i em motiva provocar el contrast de sensacions. Ara cera fosa ara gel, ara una galtada ara la besada tendre, ara un sopar a la llum de les veles ara arrossegar-se per terra per pidolà un roagó de pa, ara plaer ara frustració, ara amor ara odi, ara meva ara... encara més meva. El cel i l'infern a l'hora. Prendre el sol de migdia banyada per una pluja gelada.
M'agrada contrastar un toc romàntic i un de duresa. A vegades peco més d'una cosa, a vegades tinc la virtut de l'altre.
Però la pregunta és de les clàssiques. Té sentit un dominant romàntic? Té sentit una submisa romàntica? Té sentit parlar d'un BDSM romàntic? I acabarem parlant de si té sentit l'Amor en una relació de dominació.
Moltes vegades es parla de BDSM com a contraposat a les relacions vainilla. Per això es dona tota la importància als aspectes que no es troben en aquests tipus de relacions. Però per a mi el BDSM és un superconjunt de les relacions vainilla -per si algú lligava durant les classes de matemàtiques o ha estudiat ESO: Subconjunt/Superconjunt-. Llavors el romanticisme pot ser part d'una relació BDSM. En estranyes circumstàncies i gràcies a les conjuncions astrals, en les quals no crec, pot haver-hi fins i tot Amor.
M'agrada, m'excita i em motiva provocar el contrast de sensacions. Ara cera fosa ara gel, ara una galtada ara la besada tendre, ara un sopar a la llum de les veles ara arrossegar-se per terra per pidolà un roagó de pa, ara plaer ara frustració, ara amor ara odi, ara meva ara... encara més meva. El cel i l'infern a l'hora. Prendre el sol de migdia banyada per una pluja gelada.
M'agrada contrastar un toc romàntic i un de duresa. A vegades peco més d'una cosa, a vegades tinc la virtut de l'altre.
dimarts, 24 de maig del 2011
Una mar d'aigua freda
Quan començava a despertar a la varietat de sabors d'aquest món vaig conèixer una dona dolça, tendre, un poc ingènua i deliciosa. Va ser la primera sessió conscient, no partint d'encontres vainilla.
Ella va venir per un cap de setmana. La vaig recollir i li vaig mostrar la serra de Tramuntana. Al cotxe varem començar a jugar però va tenir vergonya i posàrem rumb a l'hotel. Dubtes, vergonya, cops, galtades, pessigades, sexe, pinces, banyera, asfíxia, més sexe, dutxa, sortir a sopar, copes, gatera, pujar-la a l'habitació, cuidar-la, dormir junts, despertar, resaca...
El matí següent sortírem a fer un xocolate amb ensaïmades i encara quedava temps per què sortís el seu avió. No havia vist l'illa i tampoc quedava molt de temps per fer turisme. Feia mal temps, quatre gotes. Anàrem al Dic de l'Oest -un mirador a desenes de metres sobre el mar-. Les ones trencaven contra el penya-segat i fins i tot arribava algun esquitx. Vaig aturar el cotxe i parlàrem. Quedava temps i... jugàrem. Ja no tenia tanta vergonya. Els vidres estaven entelats.
Tot era tendre i dolç. Havia estat la primera sessió per tots dos. L'havia acompanyat a casa moltes vegades mentre tornava a casa des de la feina, creuant la seva ciutat caminant.
Quedava poc per sortir l'avió, sortírem del cotxe per prendre l'aire... encara plovia i el terra estava molt banyat. Vaig estendre el paraigües. Ella s'aferrava al meu cos. Ens besàvem.
Quan el bram em va fer aixecar la vista només em quedar temps per moure el paraigües per cobrir-la a ella i aferrar-la fort per què no marxés. Mig mediterrani va caure sobre nosaltres. Una llengua d'aigua un metre per sobre nostre ens va inundar. En aquell moment vaig entendre per què estava tant banyat el terra de l'acera. No podíem parar de riure.
- Ha estat el millor del cap de setmana!
Encara ara quan veig la camisa que aquell dia va quedar inundada la recordo. Puc assegurar que va agafar l'avió completament mullada ;)
Paraules de dominació, senzilles i tendres
no en sabíem més, teníem pocs d'anys.
No havíem tingut gaire temps per aprendre'n
tot just despertàvem d'un son avainillat.
En teníem prou amb tres frases fetes,
que havíem après d'antics dominants.
Històries de dominació, somnis literaris,
no en sabíem més, teníem pocs anys.
Ella qui sap on és,
ella qui sap on para.
La vaig perdre i mai més
he tornat a trobar-la.
Però sovint en fer-se fosc
de lluny m'arriba una cançó.
Velles notes, vells acords
velles paraules de dominació....
Gràcies Joan Manuel.
diumenge, 22 de maig del 2011
Final de l'obediència
El càstig li pareixia molt cruel. Havia creuat el límit. Ara ella tornava a poder dir no.
Els gaire bé 30 anys de llibertat abans de conèixer-lo li semblaren un sospir en comparació als instants posteriors al seu "decideix".
No volia fer-ho gairebé tant com no volia decidir no fer-ho.
- No vull ser lliure.
L'infern es congelà mentre esperava a que ell es dignàs a contestar.
Els gaire bé 30 anys de llibertat abans de conèixer-lo li semblaren un sospir en comparació als instants posteriors al seu "decideix".
No volia fer-ho gairebé tant com no volia decidir no fer-ho.
- No vull ser lliure.
L'infern es congelà mentre esperava a que ell es dignàs a contestar.
dissabte, 21 de maig del 2011
Com em protegeixo de mi mateixa?
Avui m'ha fet aquesta pregunta i em recordà quelcom que vaig llegir fa poc. La millor forma de obtenir respostes útils és fer la pregunta correcte. En ambdós casos la pregunta útil és una altre. La pregunta ha de ser per què no hi ha ningú més que us pugui fer tant de mal..
Tret de per accident, només pot fer-te mal qui et coneix. Si et tanques a soles en una closca, ningú més podrà fer-te mal. Però la única opció per protegir-se d'un mateix és obrir la closca per deixar-hi passar una altre persona que et cuidi.
No es pot fer entrar a una persona, ha d'estar prou interessant com per trobar-hi l'escletxa. Però si es pot tapar l'escletxa abans de que s'hi pugui esmunyir, com has fet casi sempre.
Qui entri tindrà el poder de fer-te tot el mal del món. Si qui entra és com jo et farà mal amb premeditació, traïdoria i sense respecte per la nocturnitat. Moltes vegades no es pot triar entre patir o no patir. Si qui entra et cuida t'haurà de controlar, conduir-te, posar-te al teu lloc i en fer-ho et farà mal.
Si necessites algú que et cuidi procura que sigui més fort que tu -evidentment no parlo de la força que serveix per moure mobles-. Un estibador de dos per dos metres pot immobilitzar una nina de 5 anys sense gairebé fer-li mal. Si el mateix estibador ha d'immobilitzar a un altre home igual que ell... algú acabarà a urgències.
Tret de per accident, només pot fer-te mal qui et coneix. Si et tanques a soles en una closca, ningú més podrà fer-te mal. Però la única opció per protegir-se d'un mateix és obrir la closca per deixar-hi passar una altre persona que et cuidi.
No es pot fer entrar a una persona, ha d'estar prou interessant com per trobar-hi l'escletxa. Però si es pot tapar l'escletxa abans de que s'hi pugui esmunyir, com has fet casi sempre.
Qui entri tindrà el poder de fer-te tot el mal del món. Si qui entra és com jo et farà mal amb premeditació, traïdoria i sense respecte per la nocturnitat. Moltes vegades no es pot triar entre patir o no patir. Si qui entra et cuida t'haurà de controlar, conduir-te, posar-te al teu lloc i en fer-ho et farà mal.
Si necessites algú que et cuidi procura que sigui més fort que tu -evidentment no parlo de la força que serveix per moure mobles-. Un estibador de dos per dos metres pot immobilitzar una nina de 5 anys sense gairebé fer-li mal. Si el mateix estibador ha d'immobilitzar a un altre home igual que ell... algú acabarà a urgències.
No tindràs sempre el que vols, però si ho intentes,
pots aconseguir el que necessites.
Morir per amor
Morir per amor és fàcil, el realment valuós és viure per amor.
La alienació mental transitòria que produeix l'enamorament pot fer sortir de qualsevol a un Romeu.
Despertar-te cada dia devora un esser humà imperfecte -perogrullada- i donar-li la teva vida, minut a minut, és molt més valuós que morir per amor.
La alienació mental transitòria que produeix l'enamorament pot fer sortir de qualsevol a un Romeu.
Despertar-te cada dia devora un esser humà imperfecte -perogrullada- i donar-li la teva vida, minut a minut, és molt més valuós que morir per amor.
Lo que yo quiero, corazón cobarde...
divendres, 20 de maig del 2011
dijous, 19 de maig del 2011
Administrar la feblessa
És curiós que em crei una certa prevenció que una desconeguda es dirigeixi a mi utilitzant algun tractament formal. Fa unes hores parlava sobre el tema amb una nina encantadora que defensava que era una mostra de respecte, encara que no de distinció ja que ofereix el mateix tractament a la majoria de mortals. In illo tempore vaig tenir unes refregues dialèctiques i una comunicació a través d'una finestra de gel transparent inexistent amb una dona que em regalà el tractament de vós. Durant unes desenes de línies una Magdalena va entregar a algú altre el tractament de Usted que adornaven les paraules que em dirigia. Aquests tres casos, com exemple de totes les vosejadores que he conegut, són persones interessants, sospito que intel·ligents i a algú es deuen sotmetre. No tinc cap dubte de la seva capacitat per decidir, la seva força i -ara que no em senten- el seu atractiu.
Les submises que m'han presentat aquest tractament des de les primeres frases ha coincidit que són de les més valuoses que he conegut. Però demostrar un respecte sense cap mèrit previ que qualifiqui per rebrer-lo em fa la impressió de que desvirtua el tractament en si. Vaig posar punt a un projecte d'esclava amb la darrera indicació: que deixàs d'usar el vós amb mi. El seu primer tu em va fer mal, però era necessari -encara ara els seus tus em recorden el fracàs del vós-. M'agrada massa un vós ben posat com per acceptar que es banalitzi.
Però com he dit, aquesta forma de respecte no la he trobat lligada a dones febles. Hi ha dones que es refugien en la dominació buscant ordres i no a la persona que els hi dóna. Em defrauden aquestes persones que s'aproximen a un dominant esperant a que l'obsequi-hi amb instruccions de com corre-se.
"Aquesta em va deixar fer-li de tot" em deia un pardal asoleïat l'altre dia... "és la millor" i el pobre pensava que aquesta facilitat era un mèrit. Per a què vull a algú que em deixi fer... que de forma passiva accepti qualsevol tracte, humiliació, pregunta, azot, besada. I ho faci perquè no té capacitat d'oposar-s'hi. Vull pensar que la dona que compleix estrictament l'ordre de tutejar-me és avui encara més forta que quan la vaig conèixer. No vull administrar les febleses per poder escollir el forat per on entrar. Vull potenciar les seves fortaleses per que no li faci por perdre el control.
Dóna plaer quan domines un cavall salvatge per aconseguir muntar-lo, encara que no tinguis que anar enlloc. Però el canet que es fa el mort per rebre una llepolia només fa gràcia. I quan això ho fa una dona... et dóna un poquet de pena.
Les submises que m'han presentat aquest tractament des de les primeres frases ha coincidit que són de les més valuoses que he conegut. Però demostrar un respecte sense cap mèrit previ que qualifiqui per rebrer-lo em fa la impressió de que desvirtua el tractament en si. Vaig posar punt a un projecte d'esclava amb la darrera indicació: que deixàs d'usar el vós amb mi. El seu primer tu em va fer mal, però era necessari -encara ara els seus tus em recorden el fracàs del vós-. M'agrada massa un vós ben posat com per acceptar que es banalitzi.
Però com he dit, aquesta forma de respecte no la he trobat lligada a dones febles. Hi ha dones que es refugien en la dominació buscant ordres i no a la persona que els hi dóna. Em defrauden aquestes persones que s'aproximen a un dominant esperant a que l'obsequi-hi amb instruccions de com corre-se.
"Aquesta em va deixar fer-li de tot" em deia un pardal asoleïat l'altre dia... "és la millor" i el pobre pensava que aquesta facilitat era un mèrit. Per a què vull a algú que em deixi fer... que de forma passiva accepti qualsevol tracte, humiliació, pregunta, azot, besada. I ho faci perquè no té capacitat d'oposar-s'hi. Vull pensar que la dona que compleix estrictament l'ordre de tutejar-me és avui encara més forta que quan la vaig conèixer. No vull administrar les febleses per poder escollir el forat per on entrar. Vull potenciar les seves fortaleses per que no li faci por perdre el control.
Dóna plaer quan domines un cavall salvatge per aconseguir muntar-lo, encara que no tinguis que anar enlloc. Però el canet que es fa el mort per rebre una llepolia només fa gràcia. I quan això ho fa una dona... et dóna un poquet de pena.
Hasta el hijo de un Dios, una vez que la vió, se fue con ella.
dimecres, 18 de maig del 2011
Càstig
- Bon dia.
Ell no va fer cap gest per acostar-s'hi, una ràpida mirada de coa d'ull per veure la seva indumentària i es dirigí al sofà. Ella, una mica sorpresa per la falta de la besada habitual, el seguí.
Ell demanà sobre perquè havia desobeït i ella donar un munt d'explicacions molt raonables, lògiques, totalment certes i indiscutibles. Cap era la real.
Cansat de veure-la donar voltes en línia recta, digué:
- Despulla't.
Ella dubtà un segon, aquest segon va confirmar la sentència.
Alegra per fora, es despullar. Havia guanyat. El seu cos, la seva mirada i el desig que tot això generava en ell l'havien fet recuperar el control de la situació. Només havia de deixar-se fer i tot li seria perdonat. L'ombra de decepció perquè un cop més havia aconseguit rompre la màgia no va quallar, era el moment de disfrutar. Demà serà un altre dia.
La sessió era light, els cops secs, amb fustes i vares, amb un ritme matemàtic. No hi havia un moment d'incertesa, d'espera, de joc. Es sentia sola. Va intentar acostar-se buscant una protecció que no li calia per sentir la seva escalfor. Però ell l'allunyava i la tornava al seu lloc. Va fer la cara de xai a la porta de l'escorxador i rés no canviar. Encara no havia sentit el contacte amb la seva pell. Només algunes fregades dels seus dits mentre la fermava. Només la va tocar quan va voler que es corregués, ho va fer un parell mallorquí de cops, però es sentia més buida que si hagués estat en un encontre vainilla. Les seves ordres eren directes, seques i fredes. Només per temes accessoris, com ordenar-li que es corregués. Quan decidir acabar de tocar-li el sexe, no li va fer llepar els dits. Va anar al bany i es rentar les mans amb sabó. Ella es va sentir bruta. La dutxa d'aigua freda era més càlida que el seu tracte. Ell no s'havia ni despullat.
Amb la tovallola al voltant del cos i una altre als cabells li diguè:
Ella: Voleu un cafè?
Ell: Carajillo de Baillys.
Cap dels dos va fer veure que s'havia adonat del canvi de llengua. Mentre ella li preparava, ell mirava els papers d'ella. Això la posava nerviosa. Es va afanyar a acabar el cafè i servir-li. Sense premeditació i amb al·lebossia va agenonyar-se i li oferir el cafè com una kajira. Tal com ella mai ho havia fet.
- Vesteix-te per sortir.
No va perdre temps, i es va posar el seu vestit preferit, per tornar sense pausa al seu costat. Agenollada i amb la cara baixa, fingint que ell l'havia vençut. Ell la mirà, ella el desafià per un instant amb la seva mirada. La resta de la tassa de cafè va caure sobre el seu vestit preferit. Incrèdula va abaixar la vista.
- Disculpau-me -va dir ella- Us necessito. No us tornaré a decebre.
I es va fer el ferm propòsit de no tornar a desobeir-lo, fins que tornàs a necessitar recordar que era seva.
Alegra per dintre: havia perdut.
Ell no va fer cap gest per acostar-s'hi, una ràpida mirada de coa d'ull per veure la seva indumentària i es dirigí al sofà. Ella, una mica sorpresa per la falta de la besada habitual, el seguí.
Ell demanà sobre perquè havia desobeït i ella donar un munt d'explicacions molt raonables, lògiques, totalment certes i indiscutibles. Cap era la real.
Cansat de veure-la donar voltes en línia recta, digué:
- Despulla't.
Ella dubtà un segon, aquest segon va confirmar la sentència.
Alegra per fora, es despullar. Havia guanyat. El seu cos, la seva mirada i el desig que tot això generava en ell l'havien fet recuperar el control de la situació. Només havia de deixar-se fer i tot li seria perdonat. L'ombra de decepció perquè un cop més havia aconseguit rompre la màgia no va quallar, era el moment de disfrutar. Demà serà un altre dia.
La sessió era light, els cops secs, amb fustes i vares, amb un ritme matemàtic. No hi havia un moment d'incertesa, d'espera, de joc. Es sentia sola. Va intentar acostar-se buscant una protecció que no li calia per sentir la seva escalfor. Però ell l'allunyava i la tornava al seu lloc. Va fer la cara de xai a la porta de l'escorxador i rés no canviar. Encara no havia sentit el contacte amb la seva pell. Només algunes fregades dels seus dits mentre la fermava. Només la va tocar quan va voler que es corregués, ho va fer un parell mallorquí de cops, però es sentia més buida que si hagués estat en un encontre vainilla. Les seves ordres eren directes, seques i fredes. Només per temes accessoris, com ordenar-li que es corregués. Quan decidir acabar de tocar-li el sexe, no li va fer llepar els dits. Va anar al bany i es rentar les mans amb sabó. Ella es va sentir bruta. La dutxa d'aigua freda era més càlida que el seu tracte. Ell no s'havia ni despullat.
Amb la tovallola al voltant del cos i una altre als cabells li diguè:
Ella: Voleu un cafè?
Ell: Carajillo de Baillys.
Cap dels dos va fer veure que s'havia adonat del canvi de llengua. Mentre ella li preparava, ell mirava els papers d'ella. Això la posava nerviosa. Es va afanyar a acabar el cafè i servir-li. Sense premeditació i amb al·lebossia va agenonyar-se i li oferir el cafè com una kajira. Tal com ella mai ho havia fet.
- Vesteix-te per sortir.
No va perdre temps, i es va posar el seu vestit preferit, per tornar sense pausa al seu costat. Agenollada i amb la cara baixa, fingint que ell l'havia vençut. Ell la mirà, ella el desafià per un instant amb la seva mirada. La resta de la tassa de cafè va caure sobre el seu vestit preferit. Incrèdula va abaixar la vista.
- Disculpau-me -va dir ella- Us necessito. No us tornaré a decebre.
I es va fer el ferm propòsit de no tornar a desobeir-lo, fins que tornàs a necessitar recordar que era seva.
Alegra per dintre: havia perdut.
"No, no pido perdón, ¿Por qué si me va a perdonar, porqué ya no le importa?"
Art i BDSM
El text escrit té per finalitat trametre uns pensaments, una imatge té per finalitat descriure visualment un objecte, la música permet marcar un ritme.... Quan algú té la capacitat per escriure:
Mon cor estima un arbre! Més vell que l'olivera,
més poderós que el roure, més verd que el taronger,
conserva de ses fulles l'eterna primavera,
i lluita amb les ventades que assalten la ribera,
com un gegant guerrer.
No tramet només l'edat, la complexió i el color de l'arbre estimat, tramet sensacions i fins i tot el sentiments d'amor i orgull per aquest arbre. El transgredir l'àmbit de la comunicació de fets i colors, per trametre emocions converteix aquestes paraules en art.
Quan es clava un cop de fusta sobre el cos d'ella es vol crear una sensació de dolor, quan es dóna una ordre s'espera veure com es realitza el que s'ha ordenat, quan es ferma a una persona es busca restringir els seus moviments. Quan un cop de fusta fa sentir molt més que dolor, que es compleixi l'ordre és una necessitat per ambdós i no calen cordes per immobilitzar-la -només calen per jugar-. Es dona el primer pas cap a crear art.
L'art es crea quan la ment d'ambdós jugadors deixen de banda les regles i surten del tauler de joc. No hi ha regles, no hi ha límits, no hi ha barreres. Quan ell guanya ella perd i es sent victoriosa. Una està satisfeta amb la seguretat de que no podrà tornar a guanyar i l'altre és conscient que ha adquirit la joguina més valuosa del món. A partir d'aquí es pot començar a fer art si les ordres no es compleixen per deure si no per necessitat.
No m'ha quedat prou clar el que és l'art, però donat l'hora que és ho deixaré així.Esperaré a llegir l'entrada a un altre bloc on detallin què és l'art i no només com es comporta ella en front d'una expressió artística, un cop superi la dificultat d'expressar el que necessita.
Mon cor estima un arbre! Més vell que l'olivera,
més poderós que el roure, més verd que el taronger,
conserva de ses fulles l'eterna primavera,
i lluita amb les ventades que assalten la ribera,
com un gegant guerrer.
No tramet només l'edat, la complexió i el color de l'arbre estimat, tramet sensacions i fins i tot el sentiments d'amor i orgull per aquest arbre. El transgredir l'àmbit de la comunicació de fets i colors, per trametre emocions converteix aquestes paraules en art.
Quan es clava un cop de fusta sobre el cos d'ella es vol crear una sensació de dolor, quan es dóna una ordre s'espera veure com es realitza el que s'ha ordenat, quan es ferma a una persona es busca restringir els seus moviments. Quan un cop de fusta fa sentir molt més que dolor, que es compleixi l'ordre és una necessitat per ambdós i no calen cordes per immobilitzar-la -només calen per jugar-. Es dona el primer pas cap a crear art.
L'art es crea quan la ment d'ambdós jugadors deixen de banda les regles i surten del tauler de joc. No hi ha regles, no hi ha límits, no hi ha barreres. Quan ell guanya ella perd i es sent victoriosa. Una està satisfeta amb la seguretat de que no podrà tornar a guanyar i l'altre és conscient que ha adquirit la joguina més valuosa del món. A partir d'aquí es pot començar a fer art si les ordres no es compleixen per deure si no per necessitat.
No m'ha quedat prou clar el que és l'art, però donat l'hora que és ho deixaré així.
dimarts, 17 de maig del 2011
Discurs sobre Submissió
Hi ha autors que són mestres de les paraules. N'hi ha que encadenen les paraules als tons fent que flueixin al ritme correcte. Aquests dies m'he injectat una sobredosi de Sabina i just ara sonava "Deu al nostra costat" dels Miralls de Dylan. La força d'aquestes paraules no només està en el seu contingut, la forma de encaixar-les tenen tanta o més força que el que volen explicar. Quan la forma encaixa amb el fons i ambdós són un es crea art
.
Un d'aquests mestres, Quim Monzó, té un petit relat sobre la submissió. En Ventura Pons va portar al cinema el llibre de relats "El perquè de tot plegat" que inclou aquest relat. L'actriu Anna Lizaran fa el paper de forma serena, impecable. Es pot compartir el detall de les paraules però la forma és perfecte.
La pel·lícula adapta casi a la perfecció el relat, excepte en un detall que des de fora d'aquest món sembla sense importància: el que menja a la cafeteria la protagonista. He tingut alguna conversa sobre si en Quim intenta ser irònic, i fins i tot n'he vist webs que ressalten aquest relat pel seu to "irònic". A Catalunya ràdio n'han fet la lectura literal del text original.
Espero que us agradi.
.
Un d'aquests mestres, Quim Monzó, té un petit relat sobre la submissió. En Ventura Pons va portar al cinema el llibre de relats "El perquè de tot plegat" que inclou aquest relat. L'actriu Anna Lizaran fa el paper de forma serena, impecable. Es pot compartir el detall de les paraules però la forma és perfecte.
La pel·lícula adapta casi a la perfecció el relat, excepte en un detall que des de fora d'aquest món sembla sense importància: el que menja a la cafeteria la protagonista. He tingut alguna conversa sobre si en Quim intenta ser irònic, i fins i tot n'he vist webs que ressalten aquest relat pel seu to "irònic". A Catalunya ràdio n'han fet la lectura literal del text original.
Espero que us agradi.
Tot i rés
Sovint es planteja la dicotomia a escollir entre tot o rés. Posar la resta en la darrera mà, fins i tot amb una parella de quatres: Tot o rés!
Busques guanyar-ho tot quan arrisques? Busques el tot? O només busques el risc?
L'excitació d'aguantar una mirada, d'estar en tensió -sense que ho pareixi- fins que es descobreixen les cartes, tot penjant d'un fil... 10 minuts de cel que no poden igualar ni tant sols la satisfacció de guanyar.
Vaig buscar molts d'anys la persona perfecte: intel·ligent, interessant, submisa ... un cos espectacular, exigent, amb una imatge de duresa impenetrable, un interior vulnerable al qual costa d'arribar, necessitat de ser protegida. Vaig apostar a tot o rés, i ... vaig guanyar?
La caça, la selecció, la conquesta, descartar els exemplar dèbils per apuntar al més fort, al més rapit i fugisser. Costa tant abatre-ho, l'exigència de la brega és tant alta i tan divertit el joc que a vegades oblides si vols guanyar-ho tot o el que et fa vibrar és el fet de jugar-t'ho tot.
La guerra et deixa senyals, fins i tot la victòria acaba per marcar-te. I quan t'equivoques...
Vull el tot, però l'emoció de guanyar-t'ho, per sí mateix, ja justifica el joc. Si no fos així.... ningú jugaria. Ningú tornaria a jugar.
Busques guanyar-ho tot quan arrisques? Busques el tot? O només busques el risc?
L'excitació d'aguantar una mirada, d'estar en tensió -sense que ho pareixi- fins que es descobreixen les cartes, tot penjant d'un fil... 10 minuts de cel que no poden igualar ni tant sols la satisfacció de guanyar.
Vaig buscar molts d'anys la persona perfecte: intel·ligent, interessant, submisa ... un cos espectacular, exigent, amb una imatge de duresa impenetrable, un interior vulnerable al qual costa d'arribar, necessitat de ser protegida. Vaig apostar a tot o rés, i ... vaig guanyar?
La caça, la selecció, la conquesta, descartar els exemplar dèbils per apuntar al més fort, al més rapit i fugisser. Costa tant abatre-ho, l'exigència de la brega és tant alta i tan divertit el joc que a vegades oblides si vols guanyar-ho tot o el que et fa vibrar és el fet de jugar-t'ho tot.
La guerra et deixa senyals, fins i tot la victòria acaba per marcar-te. I quan t'equivoques...
Vull el tot, però l'emoció de guanyar-t'ho, per sí mateix, ja justifica el joc. Si no fos així.... ningú jugaria. Ningú tornaria a jugar.
dilluns, 16 de maig del 2011
Tutor
He vist algunes vegades la figura d'un tutor en el món BDSM i mai l'havia acabat d'entendre. No entenia la necessitat de diferenciar entre entre un amo i un tutor, més allà del fetichisme per les etiquetes.
M'hi he topat sense cercar-ho, com es troben les coses que valen la pena. Una dona interessant, amb necessitat d'aprendre, amb una predisposició completa a trobar qui la mereixi i que mereix trobar-lo. Em sento molt orgullós d'ella. De com va evolucionant i triant el que realment necessita.
La meva feina és molt senzilla, només he de baixar-la dels núvols quan es deixa endur per un miratge, recolzar-la quan està indecisa i acompanyar-la en la seva evolució.
La feina d'un amo és com la de l'escultor que a cop de masseta i escàrpera extreu l'escultura que s'amaga dins el bloc de marbre. La del tutor és com la del jardiner qui cuida una planta la qual creix per ella mateixa, però li va tallant les branques que no duen enlloc, li dona aigua quan no plou prou i l'orienta de cap el sol.
Aviat serà prou forta i frondosa com per què no li calgui gaire cuidat, però veure en primera fila la seva evolució no té preu.
M'hi he topat sense cercar-ho, com es troben les coses que valen la pena. Una dona interessant, amb necessitat d'aprendre, amb una predisposició completa a trobar qui la mereixi i que mereix trobar-lo. Em sento molt orgullós d'ella. De com va evolucionant i triant el que realment necessita.
La meva feina és molt senzilla, només he de baixar-la dels núvols quan es deixa endur per un miratge, recolzar-la quan està indecisa i acompanyar-la en la seva evolució.
La feina d'un amo és com la de l'escultor que a cop de masseta i escàrpera extreu l'escultura que s'amaga dins el bloc de marbre. La del tutor és com la del jardiner qui cuida una planta la qual creix per ella mateixa, però li va tallant les branques que no duen enlloc, li dona aigua quan no plou prou i l'orienta de cap el sol.
Aviat serà prou forta i frondosa com per què no li calgui gaire cuidat, però veure en primera fila la seva evolució no té preu.
Els sentiments en BDSM?
En alguna entrada anterior he mencionat els sentiments relacionats amb el BDSM. Quan ho he fet no pensava en els clàssics d'amor o amistat. Sobre mesclar BDSM i aquests sentiments s'hi poden escriure rius de bits, i en tot cas ja hi tornaré algun dia.
Quan he parlat de sentiments en el BDSM pensava en un altre tipus. Es pot mantenir una sessió BDSM sense sentiments per cap de les dues parts. L'excitació, el morbo, el "más difícil todavia", pot convertir un conjunt de sessions en inoblidables sense cap implicació emocional. Per altre banda, l'amor enganxifós pot destroçar una prometedora relació de dominació.
Però hi ha un estat de connexió que millora les sessions. Quan una necessita necessitar-lo i l'altre li regala les ordres, es crea un sentiment que podríem anomenar d'entrega. És un sentiment asimètric en quan a la forma, però simètric en quan a la intensitat.
He començat l'entrada pensant en parlar de psicologia evolutiva, orígen atropològic i biològic dels sentiments, però desprès del paràgraf anterior he decidit no menysprear-lo amb fets.
Quan he parlat de sentiments en el BDSM pensava en un altre tipus. Es pot mantenir una sessió BDSM sense sentiments per cap de les dues parts. L'excitació, el morbo, el "más difícil todavia", pot convertir un conjunt de sessions en inoblidables sense cap implicació emocional. Per altre banda, l'amor enganxifós pot destroçar una prometedora relació de dominació.
Però hi ha un estat de connexió que millora les sessions. Quan una necessita necessitar-lo i l'altre li regala les ordres, es crea un sentiment que podríem anomenar d'entrega. És un sentiment asimètric en quan a la forma, però simètric en quan a la intensitat.
He començat l'entrada pensant en parlar de psicologia evolutiva, orígen atropològic i biològic dels sentiments, però desprès del paràgraf anterior he decidit no menysprear-lo amb fets.
diumenge, 15 de maig del 2011
La ment sobre el cos
En les relacions BDSM el meu objectiu és remoure la ment de l'altre persona i que això remogui la meva. A vegades això es pot aconseguir només amb una paraula. D'altres es necessiten hores d'azots, galtades, fuetades, cordes, excitació, orgasmes o la seva prohibició per entrar una mica més dins la seva ment i així capgirar-la.
El cos és un instrument per arribar a jugar amb la ment. Per profundes que siguin les marques que queden desprès de la batalla en el seu cos, serien inútils si res canvia dins el seu cap. L'objectiu d'un azot no és deixar un preciós -o aterridor- blau durant dies a la seva pell, és contribuir a marcar la seva ment.
Per això és fonamental l'empatia entre els contendents, especialment del dominant cap a ella. Com puc gaudir dels canvis dins seu si no els percebo? Percebre cada petit canvi de la seva ment, fins i tot quan ella encara no se n'ha adonat. El dominant ha de conèixer-la millor que ella mateixa.
Un cop has sentit que controles la seva ment no hi ha cap pràctica que per si tota sola pugui igualar-ho.
Com que l'accés a la ment s'ha de fer necessàriament per mitjà del cos i el procés és molt llarg, hi ha molt de temps per divertir-se amb dolor, humiliació, azots, pluges, bondage, degradació, orgasmes i, fins i tot, pràctiques extremes com carícies i alguna besada.
El cos és un instrument per arribar a jugar amb la ment. Per profundes que siguin les marques que queden desprès de la batalla en el seu cos, serien inútils si res canvia dins el seu cap. L'objectiu d'un azot no és deixar un preciós -o aterridor- blau durant dies a la seva pell, és contribuir a marcar la seva ment.
Per això és fonamental l'empatia entre els contendents, especialment del dominant cap a ella. Com puc gaudir dels canvis dins seu si no els percebo? Percebre cada petit canvi de la seva ment, fins i tot quan ella encara no se n'ha adonat. El dominant ha de conèixer-la millor que ella mateixa.
Un cop has sentit que controles la seva ment no hi ha cap pràctica que per si tota sola pugui igualar-ho.
Com que l'accés a la ment s'ha de fer necessàriament per mitjà del cos i el procés és molt llarg, hi ha molt de temps per divertir-se amb dolor, humiliació, azots, pluges, bondage, degradació, orgasmes i, fins i tot, pràctiques extremes com carícies i alguna besada.
dissabte, 14 de maig del 2011
Manifest de valors BDSM
El BDSM és tant ampli i divers què hi ha tantes definicions com parelles que ho practiquen -per no complicar no inclourem trios ni agrupacions de grau superior-. Cada definició inclou uns trets que consideren més importants, alguns renuncien completament a altres aspectes del BDSM Jo no tinc moltes manies, però sí tinc preferències dins aquest món. L'experiència que he tingut fins ara em dur a manifestar que valoro:
És a dir, mentre que valoro els elements de la dreta, valoro els elements de l'esquerra més.
- La ment sobre del cos
- BD sobre SM
- Una mirada o un gest sobre un discurs
- Les relacions sobre les sessions
- Els sentiments sobre les sensacions
- La protecció i la cura d'ella sobre només usar-la
- Que vulgui obeir-me sobre que necessiti ser castigada
- L'esclavitud sobre la submissió
És a dir, mentre que valoro els elements de la dreta, valoro els elements de l'esquerra més.
Agenolla't!
Interior, nit.
Dos éssers humans, separats per més d'una hora d'avió, parlen sobre el dia. Banalitats què els fa comprendre millor un a l'altre, compartir successos i dubtes. Les espelmes que ell li ha suggerit que encengui endolceixen l'estança.
La seva veu és suau, la d'ell profunda.
- Agenolla't!
Tots els pensaments de la seva ment desapareixen. No és capaç de raonar. No vol fer-ho. Ja no li cal: acaba d'aprendre el que ha de fer d'ara endavant.
Ella s'agenolla.
Silenci.
Ell somriu.
Silenci.
Ell somriu.
Fundit a negre.
P.D. Tots els fets i sensacions que succeirien a continuació són només una anècdota.
Disclaimer: Qualsevol parescut amb fets reals no és casualitat
Disclaimer: Qualsevol parescut amb fets reals no és casualitat
(c) Jo i ella.
Allibera l'obediència?
El nom d'aquest bloc originàriament era "Alliberar l'obediència". Amb la finalitat de donar una oportunitat a recuperar les entrades que vaig escriure, he canviat l'infinitiu per un imperatiu. La descripció del bloc "L'entrega et farà lliure" crec que contextualitza un poc més què vull dir amb aquesta aparent contradicció.
Ens han educat pensant que si algú obeeix, perd el seu lliure arbitri. Ens han fet creure que obedient i lliure són incompatibles -al diccionari esclau és l'antònim de lliure-. Però que ocorre quan algú decideix lliurement obeir?
Per posar en context si algú arriba aquí d'un lloc on no ha sentit mai SSC o RACK, l'obediència en una relació BDSM s'entronca en la C d'aquest acrònims. La submisa -o el submís, però no m'interessen tant- accepta lliure i conscientment obeir. Decidir cedir el control sobre les accions que lliurement pots fer a un altre, crec que és la màxima expressió de llibertat. Exercir la llibertat de deixar de ser lliure.
Fa molt molt de temps, quan encara no havia vist una fusta lluny d'un cavall, vaig veure la pel·lícula Stico. No la vaig entendre, però em va quedar gravada la idea de que algú decideixi, conscient i voluntàriament, ser esclau. Fins molt desprès de trobar altres utilitats a les fustes no vaig acabar d'entendre aquesta decisió -i em queda el dubte de si avui ho entenc realment-.
El que sí opino és que decidir alliberar-se per mitjà de l'obediència és un acte de valentia, determinació i seguretat en sí mateix.
A totes les que heu tingut la força d'obeir i heu après que per això sou més lliures... Enhorabona!
Ens han educat pensant que si algú obeeix, perd el seu lliure arbitri. Ens han fet creure que obedient i lliure són incompatibles -al diccionari esclau és l'antònim de lliure-. Però que ocorre quan algú decideix lliurement obeir?
Per posar en context si algú arriba aquí d'un lloc on no ha sentit mai SSC o RACK, l'obediència en una relació BDSM s'entronca en la C d'aquest acrònims. La submisa -o el submís, però no m'interessen tant- accepta lliure i conscientment obeir. Decidir cedir el control sobre les accions que lliurement pots fer a un altre, crec que és la màxima expressió de llibertat. Exercir la llibertat de deixar de ser lliure.
Fa molt molt de temps, quan encara no havia vist una fusta lluny d'un cavall, vaig veure la pel·lícula Stico. No la vaig entendre, però em va quedar gravada la idea de que algú decideixi, conscient i voluntàriament, ser esclau. Fins molt desprès de trobar altres utilitats a les fustes no vaig acabar d'entendre aquesta decisió -i em queda el dubte de si avui ho entenc realment-.
El que sí opino és que decidir alliberar-se per mitjà de l'obediència és un acte de valentia, determinació i seguretat en sí mateix.
A totes les que heu tingut la força d'obeir i heu après que per això sou més lliures... Enhorabona!
Llengua
Una de les decisions a prendre per fer aquest bloc era triar-ne l'idioma. Sé que escrivint en castellà, anglès o, si en sabés, xinés tindria un públic potencial un poc més gran. Però tal com ho entenc, el BDSM té molta relació amb els sentiments. La llengua a la qual estic més lligat sentimentalment és el català. Així que em sembla coherent utilitzar-ho com a llengua per expressar-me sobre aquests temes.
No tinc intenció d'evangelitzar en l'alliberament de l'obediència a tort i a dret. A més, fent un estudi de mercat rapit, me n'he adonat de que les persones que estiguin prou a prop com per prendre un cafè i parlar d'aquests temes, segurament entendran les paraules què escrigui en català. Ja serà feina meva que, a més, m'entenguin a mi.
Llavors l'idioma en el que escriuré jo, normalment, serà el català.
No tinc intenció d'evangelitzar en l'alliberament de l'obediència a tort i a dret. A més, fent un estudi de mercat rapit, me n'he adonat de que les persones que estiguin prou a prop com per prendre un cafè i parlar d'aquests temes, segurament entendran les paraules què escrigui en català. Ja serà feina meva que, a més, m'entenguin a mi.
Llavors l'idioma en el que escriuré jo, normalment, serà el català.
Hola món, de nou
Fa uns dies vaig obrir el bloc i Blogger es va menjar el que havia escrit. Una tarda perduda. És possible que ho recuperi o no, per això el torno a obrir. Espero en recordar-me del que hi vaig escriure.
La raó per obrir el bloc és que desprès de passar anys allunyat de l'ambient BDSM cybernètic fa poc hi he tornat. M'he topat amb alguns blocs que pel seu contingut, la proximitat, les actualitzacions freqüents i, fins i tot, la forma literària d'algun text, m'han atret. El que he conegut de les persones que hi ha darrera aquestes paraules també m'han agradat. Per tot això, en lloc de només deixar-hi caure algun comentari -quan se me permet-, he decidit crear un espai propi.
A aquestes inadvertides inspiradores del bloc, gràcies.
Benvingudes totes, i salutacions a tots els que m'honoreu amb la lectura d'aquest bloc.
La raó per obrir el bloc és que desprès de passar anys allunyat de l'ambient BDSM cybernètic fa poc hi he tornat. M'he topat amb alguns blocs que pel seu contingut, la proximitat, les actualitzacions freqüents i, fins i tot, la forma literària d'algun text, m'han atret. El que he conegut de les persones que hi ha darrera aquestes paraules també m'han agradat. Per tot això, en lloc de només deixar-hi caure algun comentari -quan se me permet-, he decidit crear un espai propi.
A aquestes inadvertides inspiradores del bloc, gràcies.
Benvingudes totes, i salutacions a tots els que m'honoreu amb la lectura d'aquest bloc.
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)