Ell no va fer cap gest per acostar-s'hi, una ràpida mirada de coa d'ull per veure la seva indumentària i es dirigí al sofà. Ella, una mica sorpresa per la falta de la besada habitual, el seguí.
Ell demanà sobre perquè havia desobeït i ella donar un munt d'explicacions molt raonables, lògiques, totalment certes i indiscutibles. Cap era la real.
Cansat de veure-la donar voltes en línia recta, digué:
- Despulla't.
Ella dubtà un segon, aquest segon va confirmar la sentència.
Alegra per fora, es despullar. Havia guanyat. El seu cos, la seva mirada i el desig que tot això generava en ell l'havien fet recuperar el control de la situació. Només havia de deixar-se fer i tot li seria perdonat. L'ombra de decepció perquè un cop més havia aconseguit rompre la màgia no va quallar, era el moment de disfrutar. Demà serà un altre dia.
La sessió era light, els cops secs, amb fustes i vares, amb un ritme matemàtic. No hi havia un moment d'incertesa, d'espera, de joc. Es sentia sola. Va intentar acostar-se buscant una protecció que no li calia per sentir la seva escalfor. Però ell l'allunyava i la tornava al seu lloc. Va fer la cara de xai a la porta de l'escorxador i rés no canviar. Encara no havia sentit el contacte amb la seva pell. Només algunes fregades dels seus dits mentre la fermava. Només la va tocar quan va voler que es corregués, ho va fer un parell mallorquí de cops, però es sentia més buida que si hagués estat en un encontre vainilla. Les seves ordres eren directes, seques i fredes. Només per temes accessoris, com ordenar-li que es corregués. Quan decidir acabar de tocar-li el sexe, no li va fer llepar els dits. Va anar al bany i es rentar les mans amb sabó. Ella es va sentir bruta. La dutxa d'aigua freda era més càlida que el seu tracte. Ell no s'havia ni despullat.
Amb la tovallola al voltant del cos i una altre als cabells li diguè:
Ella: Voleu un cafè?
Ell: Carajillo de Baillys.
Cap dels dos va fer veure que s'havia adonat del canvi de llengua. Mentre ella li preparava, ell mirava els papers d'ella. Això la posava nerviosa. Es va afanyar a acabar el cafè i servir-li. Sense premeditació i amb al·lebossia va agenonyar-se i li oferir el cafè com una kajira. Tal com ella mai ho havia fet.
- Vesteix-te per sortir.
No va perdre temps, i es va posar el seu vestit preferit, per tornar sense pausa al seu costat. Agenollada i amb la cara baixa, fingint que ell l'havia vençut. Ell la mirà, ella el desafià per un instant amb la seva mirada. La resta de la tassa de cafè va caure sobre el seu vestit preferit. Incrèdula va abaixar la vista.
- Disculpau-me -va dir ella- Us necessito. No us tornaré a decebre.
I es va fer el ferm propòsit de no tornar a desobeir-lo, fins que tornàs a necessitar recordar que era seva.
Alegra per dintre: havia perdut.
"No, no pido perdón, ¿Por qué si me va a perdonar, porqué ya no le importa?"
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada