La protecció i la cura d'ella per sobre de només usar-la

He tingut moltes converses amb amigues submises, que no submises amigues -ni submiamiges-, sobre el tipus de personal que es mou dins aquest món. Més enllà de que la vainilla no és el meu gelat favorit i sempre l'he de mesclar amb la xocolata, no sé perquè he arribat aquí. La resposta fàcil de m'agrada usar a una dona pel meu plaer no em basta.

Una persona a qui tinc en molta estima quan li vaig explicar que m'agradava aquest món i desprès d'escoltar-me atentament i fer un seguit de preguntes, em va retirar la paraula per un temps. Les darreres paraules que em trabucà a sobre venien a dir que això només era una forma de justificar la violència masclista. Poc desprès, davant la impossibilitat de completar el trencaclosques d'aquella opinió amb la meva personalitat, em va a tornar regalar les seves paraules.

Crec que efectivament hi ha persones que, davant de la il·legalitat que suposa la violència, es refugien en aquest entorn per exercir-la lliurement. Mentre l'altre persona ho accepti lliurement -i aquest lliurement mereix tota una entrada per explicar-ho- em sembla bé. Se ajunten la fam i les ganes de menjar.

Però no a tots ens agrada un cul morat per la seva estètica intrínseca. Cada empremta que es deixa al cos de ella té un sentit i això li aporta la seva bellesa al color blau-grog-verdós. No és la pinzellada, sinó com es relaciona amb la resta del quadre el que fa important aquella marca. Quan la marca té un objectiu, quan transmet un sentiment més enllà de la antiestètica imatge és quan tot té sentit. No és qüestió de cercar el què i com s'ha fet la pinzellada, sinó perquè.

Això em dur a què cony faig fuetejant, pegant, galtejant, humiliant, pessigant i demés a dones amb ànima, sentiments, intel·ligència i força. Crec que m'he trobat amb un selecte grup de dones amb les característiques que acabo de mencionar. Dones que dins el seu entorn són envejades -en el bon i mal sentit-, que aconsegueixen el que es proposen, però tot això a costa de mantenir allunyat a tot el món. Ningú es pot acostar prou per protegir-les, cuidar-les i l'única forma d'acostar-se és rompre les barreres.La duresa, el obligar-les a posar-se al seu lloc, el dur-les a un punt on perden el control té la finalitat de despullar-les de totes les màscares, d'allunyar-les de les defenses que fan servir i poder entrar dins de ella.

Tot això té a veure amb el sexe, sí. L'excitació és un mecanisme molt potent perquè deixi de pensar. Però és només un dels mecanismes. El dolor -tant físic com emocional-, el fer-les saber que no poden controlar-ho tot com els hi solen deixar fer, el crear-lis necessitats a les que es creien immunes, el negar-lis els seus capricis  i desitjos, totes aquestes coses ajuden a rompre les seves barreres. L'art de qui juga aquestes cartes està en usar-les per tomar les barreres, però no per esbucar-la a ella. I a vegades no és fàcil aconseguir els dos objectius.

No soc només un bon samarità, tot el procés sol ser plaent. Esbucar murades i construir-les de nou amb tu a dintre és divertit.  I si a més aconsegueixes que ella sigui més forta i no només que ho sembli als demés... la part del bon samarità se n'alegra. Aquesta darrera frase però, no convé que la llegeixi cap futura submisa meva. Les submises es senten molt més segures si creuen que l'únic objectiu d'esculpir la teva mà al seu cul és perquè hi queda mona. I en el fons és cert que hi queda -la meva mà és preciosa la posis on la posis-.