Recordo tres trencaments de relacions i infinitat de finals per esvaniment. Si algú em demana diria que no soc al·lèrgic al compromís –em feren proves molt completes i només vaig sortir al·lèrgic a la pols– però les tres ruptures foren propiciades per mi. Això reconec que em treu tota credibilitat per proposar amor etern a una candidata a parella, esclava, o similar –espero que les lectores em sàpiguen guardar el secret–.
La majoria de dones –aquí majoria és un eufemisme per dir totes– necessiten la convicció de que la parella que trien ho serà per sempre. De les respectables i molt valorades cusses que sovintejo darrerament, la menys monògama reconeix que l'únic que realment li fa pànic és que la deixi –per això sistemàticament deixa ella primer o provoca que la deixin que pel cas és el mateix–. Això porta a una paradoxa. Per respectar aquest límit no explicitat hauries d'estar convençut de no voler deixar-la abans de provocar-la per tenir quelcom seriós. A l'hora, si ella té la seguretat de que no la deixaràs és el moment en que has comprat un bitllet d'anada al seu cementiri d'elefants.
Aquesta paradoxa no és exclusiva de les senyores que fumen, analitzant relacions vainilla i d'altres sabors, s'observa com una part –habitualment la femenina– espera ser seduïda i per tant tenir una certa seguretat de ser l'escollida abans de gairebé conèixer-se. Això provoca un seguit de mentides per l'altre part. Reconec que l'evolució ha dotat a l'home de una divisió molt útil del sistema de presa de decisions en forma de dos caps, un per fer elucubracions filosòfiques i l'altre que busca la forma de tapar-se la calba dins un lloc humit i càlid. El primer té claríssim que cada cop que pronuncia un sempre està mentint, l'altre no concep un període de temps superior al d'un encontra sexual completament satisfactori –això a tot estirar deu ser 10 minuts– llavors el concepte de sempre és concebible i creïble. "T'estimaré sempre" pot ser una mentida piadosa o una veritat absoluta, depenent de a quina altura estigui el cap pensant. És reconfortant tenir la seguretat absoluta algun cop, encara que sigui pel limitat recorregut cognitiu del intel·lecte que comanda.
Hi ha uns espècimens molt curiosos que pul·lulen pels xats. Suposadament submises afirmen, sense aparent vergonya, que l'Amo les ha de triar a elles, sense límits ni altres reserves. Desprès de l'acord de que ja han trobat l'Amo i que jo la he triat a ella, la relació mai arriba als 10 minuts –i a part de per les meves rialles, crec que no és una relació gaire satisfactòria–. Fa poc vaig topar amb una d'equivalent, sostenia que tenir límits era un inconvenient massa gran per un hipotètic amo i que evidentment ella no en tenia. Em va obrir la curiositat, va ser mencionar –de passada i sense cap intenció lúbrica– una pràctica i els improperis que inundaren la pantalla encara tenen trasbalsat al meu pobre ordinador. Evidentment em crec que mai ha trobat propietari –ni el trobarà–.
Històries per no dormir com les anteriors, no invaliden el fet de que el compromís sigui important en una relació. Algunes dones requereixen d'una demostració de esforços per captar la seva atenció. Imagino que la selecció natural les ha predeterminat per requerir un cert esforç per part del conqueridor dels seus fèrtils territoris. Però per anar contra corrent he decidit exigir un poc d'esforç per part seva. A una nina que m'inspira molta tendresa i enorme cariño només li demano que vingui a fer un cafè amb mi, no deixa d'invocar unes advertències de quan encara era prepuber de no anar tota sola a casa d'estranys. Alguna lectora pot pensar que fer un cafè a casa meva pot ser perillós? Una altre espero a que sigui ella qui em convidi a dinar/sopar/fer cafè a casa seva, algun dia... I una tercera només ha de trucar per què la vagi a recollir a l'aeroport i ensenyar-li el patrimoni de la humanitat de la Serra de Tramuntana. Sense cap finalitat sexual o de dominació, necessàriament, però sí girar les tornes i que elles facin un esforç –reconec també que el control de l'orgull que en algun cas implica no em desplau–. Alguna sí ha acceptat el joc, tant amb finalitats lúbriques com amb comportaments completament virginals, i totes han sortit raonablement indemnes. La primera encara es pensa si tornarà, i la trobo a faltar, però crec que té altres cabòries al cap. En tot cas, cap d'aquests esforços assegura que hi neixi, i molt menys que es mantingui, un compromís.
El compromís és la promesa de lluitar per mantenir viva una relació. Des de la relació de dues amigues que anaven juntes a costura, a la d'un propietari que vol cuidar de la seva cussa i d'aquesta de ser-li lleial. Cap insistència, reiteració, acció de conquesta garanteix que un cop tomades les murades es mantingui el conqueridor a la plaça. Puc donar fe de la diversió que proporciona tomar murades. Com més alts i gruixuts són els murs més plaer dona esbucar-los. Però si els murs són alts, com saps que val la pena el que hi ha darrera? No et deixen altre alternativa que esbucar-ho per saber-ho.
T'estimaré per tota la eternitat!
Eternitat. nom, femení. Definició:període de temps comprés entre el moment actual i 10 minuts posteriors o el següent orgasme, el que ocorri abans.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada