Classes

Les matemàtiques defineixen el concepte de classe d'equivalència. La definició pedant indica que les classes d'equivalència d'un conjunt són els subconjunts disjunts d'aquest que es formen amb els elements que estan relacionats entre ells per una relació d'equivalència. Em sorprèn què des de que el vaig estudiar, i em va semblar extraordinàriament abstracte, l'he fet servir repetides vegades en els meus raonaments interns. A una edat on tenia una ment encara modelable alguns professors s'encaparraven en demostrar la més nímia afirmació. Un alumnat acostumat a elements de convicció inapel·lable com "és així perquè el llibre de text ho diu"  veia del tot il·lògica aquell sobresforç de demostracions. Temps desprès vaig comprendre que aprendre matemàtiques no era saber com fer integrals, era pensar d'una forma diferent.

Com a conseqüència d'una entrada anterior on explicava que els dominants/sàdics que descriu Sade i els que descriu Masoch no tenen rés a veure, em demanaren si jo era sadista o masoquista com a dominant. Ja hauria de ser evident a qui ha llegit més d'una entrada d'aquest blog que no em considero comparable a ningú –com m'agraden aquestes frases lapidàries per què em puguin qualificar d'arrogant–. Però imagino que a nivell abstracte s'hauria de poder definir una relació d'equivalència per alguns aspectes i per tant identificar classes de dominants.

En el llibre que inspirà aquella entrada hi apareixia un acudit on es trobaven un masoquista i un sàdic amb aquest diàleg:

Masoquista: Fes-me mal!

Sàdic: No.

En aquest acudit es troben el masoquista més Masoch i el tipus de sàdic més estès en la cultura popular. Un masoquista que intenta dirigir al sàdic i un sàdic que gaudeix del sofriment dels demés. Sade no és el tipus de sàdic que ha calat en l'imaginari col·lectiu, Sade fa mal, folla, escup o humilia a les persones perquè li ve de gust; un poc aïllat del que senti l'altre. Exercita la seva llibertat sense l'habitual límit de la llibertat de l'altre. En l'acudit el sàdic es nega a fer mal perquè sap que és la resposta que menys desitja el seu interlocutor i per tant el que més el farà sofrir. Sade hagués contestat sí o no, en funció del que li hagués vingut en gana en aquell moment.

Si no em fes tanta peresa definiria algunes classes de dominants, però com que soc al·lèrgic a la feina ho deixaré per algú amb més experiència amb diferents dominants. Per tant definiré la meva, per si algú s'hi assembla.

No soc conscient de que cap submisa m'hagi dirigit per obtenir el tractament que desitjava com feia Masoch amb les seves botxines. Sí, en canvi, conec d'alguna submisa que se n'ha anat en no ser tractada com pensava merèixer. Tampoc sóc sàdic en el sentit de desitjar el dolor pel dolor. I no crec en que la meva superioritat intrínseca –no vull decebre a les lectores que em qualifiquen de cregut– m'autoritzi a limitar la llibertat de ningú que no ho accepti amb caràcter previ. Hi ha poques pràctiques que consideri fora dels límits –recordo només les fantasies d'un submisa que em fessin fàstic– això no vol dir que vagi buscant provar cada cop més pràctiques. Cada una té el seu moment i la seva persona, i el fet de que a una pràctica no li arribi el moment no vol dir que estigui fora dels límits –segurament és que m'ha pogut la peresa–. La veritat és que he viscut algun moment màgic, i molts de moments genials. Els moments genials sovint han estat producte d'una planificació i instruccions detallades. Els màgics mai han estat producte d'una ordre concreta. Hi ha gestos i mirades que em produeixen encara un calfred en recordar-los.

La dominació permet obrir la ment de la dona que t'interessa d'una forma difícil d'aconseguir en relacions vainilla. Ofereix la possibilitat de modelar-la de forma que no seria acceptable en una relació vainilla. I es pot gaudir de ella en unes formes que serien impossibles en relacions vainilla. El fet d'introduir-me sota la seva pell és un element important per acostar-m'hi des de la posició de dominant.

Una pregunta que m'han repetit alguns cops, amb un to de curiositat morbosa, és si m'exciten pràctiques com els azots. La pràctica de pegar no em fa ni fred ni calor. Ho he comprovat quan, per fer un tast a una fusta nova, he pegat a un coixí aixecant un petit nigul de pols; d'aquesta experiència puc afirmar que la mecànica dels azots no em produeixen més alteració que la pròpia de l'exercici físic. En canvi, el sentir l'acceptació de les sensacions doloroses per part de la dona que m'acompanya sí em produeix plaer. L'acceptació només es pot produir quan es sent el dolor, si els azots produeixen plaer en ella... ve a ser com pegar al coixí, només li treus la pols. L'altre condició és que sigui acceptada i per tant una entrega, i no un robatori. A primera vista sembla una qüestió ètica, però fer-ho per la força no té implicacions d'entrega que és el que m'agrada.

No busco pràctiques que li agradin a la segona part. Si li agraden quina entrega s'hi pot trobar? El que probablement sí busqui són coses que pugui necessitar ella, sobre tot quan el que necessita no li agrada.