En les relacions de parella existeixen frases fetes. "Hem de parlar..." acostuma a precedir a un monòleg que més bé se hagués pogut iniciar amb un "M'has d'escoltar..." –això sembla l'inici d'un monòleg de Paramount Comedy–. Una de les frases que s'utilitzen per iniciar un final és el "No ets tu, soc jo". Intentant transmetre tota la culpa a qui vol acabar –com si no la tingués de bon començament, si algú té culpa de que una relació no funcioni–.
No recordo la utilització d'aquestes muletilles per part de les meves ex, ni de les que no arribaren a aquesta categoria. Suposo que les busco més originals.
Avui m'ha sorprès una variant amb filigrana i tirabuixó del "No ets tu, soc jo". Per començar perquè prové de algú amb qui ja havia acceptat que s'havia dit la darrera paraula –amb pesar del meu _____, que la lectora introdueixi l'òrgan què més li agradi. Interactivitat per sobre de tot–. Un altre element és l'ordre dels factors "No soc jo, ets tu" –crec que he dit que les buscava originals a les dones, no?–.
La frase era més colorista i saborosa, em qualificava de xocolata quan ella volia maduixes. Menys vainilla qualsevol cosa. Sembla que la xocolata li fa massa mal, massa intens, massa profund, massa amarg. Tal vegada l'omple massa o l'embafa.
Pot ser què capgirar l'ordre dels factors en la frase, també alteri l'ordre dels factors en la conclusió. En lloc del principi del final indiqui el final del principi, d'un pic!.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada