Xocolata amarga

Sotmetre-se és difícil. Dominar també, però no em queixaré del paper que jo he triat. Llegeixo blogs, on es suposa que les submises –nois ho sento però no m'interesseu tant– obren la seva ànima i expliquen les seves curolles. A algunes els hi tinc especial apreci pel que escriuen i com ho fan. La majoria fa estona que m'embafaren o m'avorriren. Escriure bé, tant se val el contingut, és una forma de mantenir l'interès. Què la nina transpiri els seus pensaments i que aquests pensaments m'interessin és una altre.

Però no he vist en cap blog –no he fet un estudi exhaustiu– la part amarga d'entregar-se. He vist la ràbia per una exigència que no es desitja, he vist la tristor de la ruptura, he vist l'alegria de la reconciliació, fins i tot la part amarga de no tenir el que es necessita. Però i la part amarga d'esforçar-se per conservar el que s'ha triat?

Mantenir una relació de qualsevol tipus és una feina avorrida i desagraïda. Quan algú diu "posa't la falda" i a tu maleïda la gràcia que et fa haver-te de depilar, passar fred o estar incòmode. El primer cop és tot excitació, morbo i desig, tot sigui per treure-te la falda aviat. Desprès d'una setmana encara dura la depilació, no suposa tant d'esforç. El primer mes encara és divertit esforçar-se per complaure. Però quan s'acaba la novetat? quan la relació s'allarga com un xiclet? Quan l'entrega no és producte de la novetat, del morbo o l'excitació temporal? No parlo de que s'hagi deixat de necessitar, o s'hagi dexa't de gaudir l'entrega. Parlo de quan el que es demana per mantenir-la és dur. Te mèrit una submisa que mai fa una cosa que no vulgui fer? –em cuidaré prou de dir si li agrada o no, que pot generar guerres de fe–.

No veig blogs, relatats, llibres o històries que contin aquesta part. I quan clarament l'estan tocant sempre acaba de forma dolça, agradable, fins i tot diria que desitjable –i mira que jo sotmetre-me com a que no....–.

Supòs que quedaria bé que explicàs el perquè d'aquesta falta de xocolata amarga en els registres escrits de l'imaginari BDSM, així donaré la raó a les qui diuen que aquest blog està escrit com si compartís la veritat absoluta –com si jo cregués què això existeix–. Una teoria és que no hi ha xocolata amarga en les relacions BDSM, no m'ho crec –aquestes relacions no poden ser-ne l'excepció a la resta d'interaccions humanes–. Una altre és que ningú vol escriure sobre el que no li agrada –però mira que escriuen sobre les ruptures i altres inconvenients–. La darrera és que a ningú li agrada llegir penes i, si s'han de llegir, que almenys acabi "bé" –a l'estil de "Qué bello es vivir" de Frank Kapra–. N'hi ha moltes més: les que escriuen no passen mai de la fase d'enconyament en les seves relacions –anomenar-ho enamorament seria massa bonic pel cas– o bé quan la superen deixen d'escriure, per exemple. En tot cas crec que la principal raó és que no he llegit prou.

El que vull dir és que hi ha sempre xocolata amarga a les relacions que duren prou. Situacions que no es desitgen,  que no atreuen però són necessàries per evolucionar cap a l'estabilitat. I, per deixar-ho clar, no parlo de pràctiques que no agraden. Parlo de l'instant en que te n'adones que ja no vols tornar a ser lliure.

Quod erat demonstrandum