Tinc una perdiu revetlera

Avui tinc la perdiu revetlera, arribo de cultivar les amistats i l'art teatral però em falta alguna cosa. Durant una bona estona desitjava fuetejar, de fet ho trobo a faltar encara ara. Però realment el que em calia en arribar a casa era una Dona amb qui parlar.

Una bona amiga em provoca perquè insisteixi a una nina per veure'ns i no la torni a rebutjar. Poc desprès, al enfrontar-se amb la insistència d'un amo lladre –com ella el denomina– que li fa proposicions deshonestes –i alguna d'absurda– perquè sigui deslleial amb el seu Amo, em compren. Ara tinc ganes d'anar a casa de la nina a parlar i, especialment, mirar-la als ulls mentre ella parla per simplificar l'entrada dins de la seva ment, però per sort demà ja serà un altre dia. Demà al matí la perdiu revetlera s'alçarà com té costum.

Aquest vespre em venia de gust una pràctica un poc extrema, penetrar en una ment, analitzar-ne els compartiments i gaudir del procés. A la meva agenda de telèfons hi ha moltes cusses, però poques que alhora  despertin el meu interès pel que amaga la seva ment. I quan en pesco una que encara no està madura del tot, la retorno al mar... perquè quan estigui preparada salti a la barca –si ningú altre l'ha agafat en les seves xarxes abans–. També pot ser que si repetides vegades pica l'esquer acabi per no retornar-la.

Pezqueñinas no, gracias.

Compromís

Les sitcom americanes pinten indefectiblement els homes com al·lèrgics al compromís –excepte les que volen aparentar rompedores amb els estereotips, que són les que més els reforcen– i la dona com una perseguidora insaciable d'un home fix –els personatges més lliberals, com a molt, practiquen la monogàmia seqüencial. Hi ha dificultats tècniques de guió per fer-ho d'altre forma... però es suposa que per això hi ha autors, per innovar–. L'evolució biològica modelada per la poca imaginació dels guionistes ens condemna a aquestes estereotips.

Recordo tres trencaments de relacions i infinitat de finals per esvaniment. Si algú em demana diria que no soc al·lèrgic al compromís –em feren proves molt completes i només vaig sortir al·lèrgic a la pols– però les tres ruptures foren propiciades per mi. Això reconec que em treu tota credibilitat per proposar amor etern a una candidata a parella, esclava, o similar –espero que les lectores em sàpiguen guardar el secret–.

La majoria de dones –aquí majoria és un eufemisme per dir totes– necessiten la convicció de que la parella que trien ho serà per sempre. De les respectables i molt valorades cusses que sovintejo darrerament, la menys monògama reconeix que l'únic que realment li fa pànic és que la deixi –per això sistemàticament deixa ella primer o provoca que la deixin que pel cas és el mateix–. Això porta a una paradoxa. Per respectar aquest límit no explicitat hauries d'estar convençut de no voler deixar-la abans de provocar-la per tenir quelcom seriós. A l'hora, si ella té la seguretat de que no la deixaràs és el moment en que has comprat un bitllet d'anada al seu cementiri d'elefants.

Aquesta paradoxa no és exclusiva de les senyores que fumen, analitzant relacions vainilla i d'altres sabors, s'observa com una part –habitualment la femenina– espera ser seduïda i per tant tenir una certa seguretat de ser l'escollida abans de gairebé conèixer-se. Això provoca un seguit de mentides per l'altre part. Reconec que l'evolució ha dotat a l'home de una divisió molt útil del sistema de presa de decisions en forma de dos caps, un per fer elucubracions filosòfiques i l'altre que busca la forma de tapar-se la calba dins un lloc humit i càlid. El primer té claríssim que cada cop que pronuncia un sempre està mentint, l'altre no concep un període de temps superior al d'un encontra sexual completament satisfactori –això a tot estirar deu ser 10 minuts– llavors el concepte de sempre és concebible i creïble. "T'estimaré sempre" pot ser una mentida piadosa o una veritat absoluta, depenent de a quina altura estigui el cap pensant. És reconfortant tenir la seguretat absoluta algun cop, encara que sigui pel limitat recorregut cognitiu del intel·lecte que comanda.

Hi ha uns espècimens molt curiosos que pul·lulen pels xats. Suposadament submises afirmen, sense aparent vergonya, que l'Amo les ha de triar a elles, sense límits ni altres reserves. Desprès de l'acord de que ja han trobat l'Amo i que jo la he triat a ella, la relació mai arriba als 10 minuts –i a part de per les meves rialles, crec que no és una relació gaire satisfactòria–. Fa poc vaig topar amb una d'equivalent, sostenia que tenir límits era un inconvenient massa gran per un hipotètic amo i que evidentment ella no en tenia. Em va obrir la curiositat, va ser mencionar –de passada i sense cap intenció lúbrica– una pràctica i els improperis que inundaren la pantalla encara tenen trasbalsat al meu pobre ordinador. Evidentment em crec que mai ha trobat propietari –ni el trobarà–.

Històries per no dormir com les anteriors, no invaliden el fet de que el compromís sigui important en una relació. Algunes dones requereixen d'una demostració de esforços per captar la seva atenció. Imagino que la selecció natural les ha predeterminat per requerir un cert esforç per part del conqueridor dels seus fèrtils territoris. Però per anar contra corrent he decidit exigir un poc d'esforç per part seva. A una nina que m'inspira molta tendresa i enorme cariño només li demano que vingui a fer un cafè amb mi, no deixa d'invocar unes advertències de quan encara era prepuber de no anar tota sola a casa d'estranys. Alguna lectora pot pensar que fer un cafè a casa meva pot ser perillós? Una altre espero a que sigui ella qui em convidi a dinar/sopar/fer cafè a casa seva, algun dia... I una tercera només ha de trucar per què la vagi a recollir a l'aeroport i ensenyar-li el patrimoni de la humanitat de la Serra de Tramuntana. Sense cap finalitat sexual o de dominació, necessàriament, però sí girar les tornes i que elles facin un esforç –reconec també que el control de l'orgull que en algun cas implica no em desplau–. Alguna sí ha acceptat el joc, tant amb finalitats lúbriques com amb comportaments completament virginals, i totes han sortit raonablement indemnes. La primera encara es pensa si tornarà, i la trobo a faltar, però crec que té altres cabòries al cap. En tot cas, cap d'aquests esforços assegura que hi neixi, i molt menys que es mantingui, un compromís.

El compromís és la promesa de lluitar per mantenir viva una relació. Des de la relació de dues amigues que anaven juntes a costura, a la d'un propietari que vol cuidar de la seva cussa i d'aquesta de ser-li lleial. Cap insistència, reiteració, acció de conquesta garanteix que un cop tomades les murades es mantingui el conqueridor a la plaça. Puc donar fe de la diversió que proporciona tomar murades. Com més alts i gruixuts són els murs més plaer dona esbucar-los. Però si els murs són alts, com saps que val la pena el que hi ha darrera? No et deixen altre alternativa que esbucar-ho per saber-ho.

T'estimaré per tota la eternitat!

Eternitat. nom, femení. Definició:període de temps comprés entre el moment actual i 10 minuts posteriors o el següent orgasme, el que ocorri abans.

Xarrupar la sopa

Ja sé que la ment pervertida de la lectora està pensant que el títol és una forma d'anomenar el cunnilingus quan el cony està molt banyat, però estava pensant en el sentit literal. Les normes socials de la bona educació a la taula diuen que no s'ha de xarrupar la sopa, ans al contrari s'ha d'empassar sense fer soroll. Mentre xarrupava el gaspatxo amb trossos de pernil salat, tot sol a casa –ningú m'ha volgut convidar a dinar a casa seva–, reflexionava sobre les limitacions que imposen les bones costums. Menjar amb la boca oberta o tancada no canvia significativament el sabor dels aliments, en canvi xarrupar mescla el líquid amb l'aire, ajusta la temperatura del líquid a la de la boca i s'estén per tota la superfície de la llengua d'una forma més completa. En definitiva el renou que provoca es veu compensat amb escreix per les sensacions organolèptiques que proporciona.

M'encanta anar contra corrent. Això és complicat: hi ha que conèixer les regles per poder saltar-les. Quan fa una estona compartia amb una amiga un càstig que havia maquinat m'ha dit una cosa així com que mai havia sentit una idea com aquella. Seguint les regles casi sempre fa que tot funcioni. Per això hi ha regles. Només del coneixement profund d'aquestes regles permet cercar altres solucions.

Picasso va començar les seves pintures amb un estil realista. Copiava detalladament les obres dels grans mestres anteriors que contemplava al museu del Prado. Amb el temps va evolucionar l'estil fins el cubisme del Gernika o de Les senyoretes d'Avignon –en el seu moment no ho vaig entendre, però quan ens posaren per deures pintar un dels quadres de Picasso a l'escola i vaig triar el de les Senyoretes el professor va fer un silenci incòmode quan el vaig mostrar a classe. Que era d'ingenu en aquell temps–. Des del domini de l'ortodòxia va crear un nou estil.

Tornant al tema important, quines són les regles de bona educació quan fas un cunnilingus? Es pot xarrupar sonorament i de forma estrident per gaudir les propietat organolèptiques del seu cony, o és més correcte fer-ho de forma silenciosa per delitar-se amb els sorolls que faci ella?

Sentència

Antecedents dels fets

En data recent es presenta el senyor Sigues Meva, amb domicili a afectes de notificacions a aquest espai virtual, autoqualificat de dominant, sense submisa reconeguda, com a jutge i part en aquest procés. Per altre banda la cussa sense propietari conegut el nom de la qual aquest tribunal no vol tornar a recordar amb domicili al cyberespai ha sigut acusada en ferm per l'acusació particular també exercida pel senyor Sigues Meva.

En temps i forma el senyor Sigues Meva presenta davant ell mateix la acusació per un acte de la cussa que no li ha semblat correcte.

Sense audiència prèvia a la acusada ni procediment contradictori ni nomenament d'advocats o procuradors ni respectar el dret constitucional a la defensa de l'acusada, s'ha dictat l'actual sentència.

Fets provats

1. En data un poc menys recent la cussa acusada va negar-se a proporcionar una informació concreta que havia afirmat posseir al perjudicat.
2. Davant el requeriment exprés a compartir la informació l'acusada es negà amb el pretext d'evitar que la informació arribi a determinades persones les quals tampoc va voler identificar.
3. Entre les dues parts no existeix cap relació ni contracte formal o tàcit
4. La part demandant no expressa si coneix o no la informació que ha d'entregar la demandada.
5. La part demandada reconeix que ha comprés la indicació de entregar la informació.
6. Donada la situació la part demandant ha expressat la seva determinació de castigar a la part contraria.
7. Cap part ha impugnant la capacitat de la part demandant d'imposar un càstig per aquest motiu.
8. La cussa ha reiterat el comportament de negar-se a donar informació com a resposta a l'anunci del càstig encara no executat.

Fonaments de dret

1. Jurisdicció

Si bé la tradició i la teoria del dret  des de les primeres formes de civilitzacions conegudes considera la necessitat de separar les parts enfrontades de l'entitat imparcial que emetrà el judici, és opinió d'aquest tribunal que aquesta independència no és necessària en aquest cas donat que no es pot tenir una visió més clara dels succeïts que si s'hi era present. Queda pendent decidir quina de les dues parts enfrontades ha de exercir la potestat d'emetre el veredicte. Evidentment entre les dues parts d'aquest procés no hi ha color i ha de ser el senyor dominant qui jutjarà si la cussa, que es qualifica a si mateixa submisa –donat que no és un tema de fons la realitat d'aquesta afirmació, el tribunal no entrarà a valorar-la–, mereix un càstig.

2. Potestat per imposar un càstig
Ens trobam davant dues persones –de fet persona i cussa, però només per economia del llenguatge d'ara endavant se les igualarà al nivell de persona– que afirmen haver practicat de forma consentida pràctiques de dominació si bé mai entre ells. Per altre banda, ambdues parts convenen que no existeix cap compromís formal ni cap part ha expressat inequívocament la voluntat de que existeixi. Amb aquestes circumstàncies la qüestió de la potestat per imposar el càstig és un tema no pacífic en la jurisprudència admissible per aquesta instància.

Tal com consta en el sèptim fet provat no hi ha impugnació per part de la cussa acusada a la potestat per imposar el càstig. Aquest fet, en funció de la doctrina del dret administratiu sobre els actes notificats i consentits, no pot constituir la base per negar el dret de la part perjudicada a imposar un càstig.

3. Proporcionalitat del càstig
Des de la Llei del Talió s'ha considerat que el càstig ha de ser proporcionat al delicte, això representava un avanç en la civilització deixant de banda els càstigs que en realitat eren formes de venjança. L'estat, que estableix les lleis i té els cossos de seguretat per fer-les complir, té el poder coercitiu suficient per executar qualsevol càstig com a resposta a una infracció de la llei per això ha de ser especialment curós per evitar abusos desproporcionat. Hom no pot deixar de fer notar com la cussa té menys força que l'acusador, jutja i botxí.   

4. El càstig amb les relacions BDSM
És mal costum en les relacions BDSM utilitzar l'eufemisme del càstig per iniciar una sessió dolorosa. En aquests casos les causes són arbitràries i sense altre finalitat que fingir una excusa moral per fer el que es desitja. En canvi l'ús del càstig per corregir comportaments incorrectes és una eina important per l'educació de la part submisa. En tot cas, donat que el fet provat tercer estableix que no hi ha cap relació de dominació entre les parts no hi ha lloc per establir un càstig amb base en el fet circumstancials de que, cada un per la seva banda, han realitzat pràctiques de dominació.

5. El càstig entre persones lliures
Quan una persona fa una acció que no és desitjada per una altre pot dur a termes diverses estratègies per evitar que aquest comportament es repeteixi. La assertivitat és una capacitat, per alguns considerada com a sobrevalorada, que hauria de permetre a cada persona faci respectar els seus drets sense estridències. Però entre persones lliures no hi ha cap obligació a comportar-se de forma assertiva. Llavors el càstig és una de les formes per conduir el comportament de les altres persones, sempre que el càstig no redueixi la llibertat de la persona castigada. En aquest supòsit la teoria de les finestres rompudes és aplicable donades les circumstàncies.

Dispositiva
Vist el cas, hom ha de condemnar i condemna a l'acusada a acceptar el càstig que el botxí decideixi executar, en el temps i la forma que li plagui utilitzar respectant, en tot cas, la llibertat de la cussa. En quan al moment d'executar el càstig es recorda que la desconeixença del moment exacte en el qual es produirà és un element més del càstig.

Diligència
Es publica aquesta sentència per públic coneixement, mantenint l'anonimat de la acusada, i què serveixi de reflexió sobre les necessitats dels càstigs i els seus límits en les relacions interpersonals.

Piano man

He parlat alguna vegada de moments que es produeixen durant una sessió que m'agraden. Normalment és un moment de comunió entre els participants via un gest de la part submisa. Però hi ha una sensació que he tingut  i perseguit moltes vegades durant les sessions del qual no record haver comentat ni tant sols amb l'instrument que me l'ha ofert.

És molt fàcil que una submisa faci el que vols, de fet és suposa que ella hauria de desitjar-ho. Com en tots els àmbits de la vida el problema acostuma està en la comunicació. A alguna, per molt de desig que hi posi, ni fent-li un dibuix entendrà el que esperes d'ella. D'altres hi ha una facilitat per obtenir d'ella el que vols que posa la pell de gallina.

M'encanta posar a prova la meva empatia per intentar captar el que està sentint la meva companya de jocs en cada moment. De fet em costa de comprendre el plaer de dominar la ment d'una altre persona quan no perceps els seus sentiments.

La sensació que volia descriure és quan interpretes una jam session  amb el cos de la submisa. Com en un instrument musical crees notes amb el seu cos crees diferents sensacions –si t'ho curres, també sentiments– tocant els punts adequats de la forma correcte. És cert que com efecte secundari cada sensació acostuma a generar un so diferent però no parlo de composar una obre musical, si no més aviat improvisar una obra BDSM. Com en una escala musical des del to més agut al més greu, l'escala principal de la submisa es pot anar del dolor més intens al plaer més profund. Com en la música el ritme, l'ordre de les sensacions, la intensitat, el contrast, la melodia, l'harmonia... Tots aquests elements poden generar una obre subtil o estrident. No soc practicant de sessions predeterminades, per això la comparació és amb una improvisació i no amb la pràctica reiterada fins arribar a la perfecció de la mateixa obra.

En certs moments d'una sessió, tens tot el cos de la submisa al teu abast. Sense cap gran moviment els teus dits arriben des de la punta dels cabells per estirar-los fins a la planta dels peus per fer-hi cossigolles. Com en un teclat de 7 octaves tens tots els registres a l'abast per crear-hi la interpretació que més desitges en aquell moment. Igual que amb un piano no pots interpretar tots els sons que ofereix una orquestra, en aquesta situació no pots produir qualsevol sensació. Però t'ofereix el màxim de flexibilitat per crear la melodia més complexa.

Aquesta sensació de control per crear i interpretar sobre l'instrument més bonic que es pugui imaginar em sedueix profundament.

Makin' love to his tonic and gin

Piano Man –Billy Joel–

Joguines

El títol d'aquesta entrada es pot referir a dos tipus de joguines. Les persones humanes de sexe femení amb les quals passar una estona agradable. Quan aquestes no arriben ni al nivell de follamiga, que seguint amb l'argumentació de la darrera entrada se les diferència pel fet de que no hi ha res en comú fora del llit i evidentment cap compromís. La joguina ideal d'aquest tipus és la que malgrat no tenir-hi cap compromís per part meva ambdós sabem que ella estarà disponible per ser usada una estona quan em vingui de gust. Massa sovint aquestes joguines aspiren a tenir més drets i acaba per ser la fi. També podrà sonar cursi, però en quan escolto més de 2 frases seguides estúpides em desapareix tot el desig per aquella dona. I tampoc és pla tenir-li la boca ocupada tot el temps que estam junts.

Però, a més de conrear nous qualificatius amb intenció despectiva cap a la meva persona pel paràgraf anterior, la intenció d'aquesta entrada és parlar de les joguines en forma d'objectes menys animats. És a dir, tots els utensilis que poden ser útils en una relació BDSM.

Un altre dels meus principis marxistes –qui no ho entengui és que no ha fet els deures llegint exhaustivament el blog–  és que les joguines van associades a la submisa. Per això no faig un gran caixó d'eines que vagi acumulant si no que normalment les eines les regalo a la submisa de torn. Tampoc m'agraden les eines de sexshop, en general. Alguna sí, tinc debilitat pels ous vibradors amb comandament a distància. Però m'agrada més una fusta comprada a una botiga de cavalls que les imitacions dels sexshops. Un joc de pinces del Carrefour –de fusta, les de plàstic no m'agraden– , unes espelmes de IKEA la cereria de la Sang –definitivament el nom d'aquest proveïdor queda millor–, unes cadenes del Leroy Merlin,  una pala de ping pong de Decathlon, unes pinces de cocodril d'electrònica, unes cordes... i algunes joguines més. Les joguines no fan el joc... però li donen un poc més de diversió.

¿No es más divertido si no te dan permiso?

Mia. Pulp Fiction

Lliberals

El concepte de llibertat sona molt bé –segurament algú poc original fins i tot l'utilitzaria dins el títol d'un blog–. Estaria millor si algú fos realment lliure. En temps de Plató probablement tenia sentit diferenciar entre homes lliures i esclaus. Avui ambdues categories s'han fos i confós. La corrent de pensament neolliberal ha acabat d'embrutar el concepte de llibertat.

Un reportatge sobre flamencs em recorda unes entrades sobre lliberals, alliberats i llibertins. Els diccionaris normatius no recullen encara l'accepció de lliberal en el sentit de la sociologia sexual. L'accepció habitualment acceptada del terme lliberal es recull a la wikipedia i algun altre diccionari. Bàsicament s'entén per lliberal a la persona que en una relació de parella accepta la no exclusivitat a nivell sexual d'ambdós membres de la parella. A més s'acostuma a afegir la llibertat i independència a l'hora de triar la persona amb qui practicar sexe fora de la parella.

Durant molt de temps vaig estar convençut de que l'estat ideal era el de trobar una bona follamiga (o més d'una per ser tolerant a fallades). Algú amb qui tens molta complicitat, bon sexe, compartir interessos fora del llit, moltes rialles i cap gran compromís. Les follamigues acabaren a mesura que algun dels seus follamics es convertia en la seva parella. Una d'aquestes parelles vaig ser jo.

Continuo pensant que aquesta situació és molt còmode i en cap moment la he descartat. Una altre cosa són les parelles obertes. Imagino que és la mateixa situació que les follamigues però amb més coses comuns fora del llit i molt més compromís. En aquest entorn entenc el concepte de relacions lliberals.

Però em sorprèn que s'intenti maridar les relacions lliberals amb la dominació. És qüestionable si un Amo pot ser-ho de més d'una persona, hi ha opinions per tots els gustos. No hauria d'haver-hi dubtes de que el propietari d'una persona jugui esporàdicament amb altres –des de aquí escolto com alguna lectora silenciosa està flastomant–. Però em pregunto en quin univers una relació de dominació confereix llibertat d'elecció de la companyia sexual a la part suposadament dominada. Evidentment la incoherència està en els suposats dominants que es qualifiquen de lliberals no només en la submisa que exalta la desitjabilitat d'aquesta incoherència contranatura.

Classes

Les matemàtiques defineixen el concepte de classe d'equivalència. La definició pedant indica que les classes d'equivalència d'un conjunt són els subconjunts disjunts d'aquest que es formen amb els elements que estan relacionats entre ells per una relació d'equivalència. Em sorprèn què des de que el vaig estudiar, i em va semblar extraordinàriament abstracte, l'he fet servir repetides vegades en els meus raonaments interns. A una edat on tenia una ment encara modelable alguns professors s'encaparraven en demostrar la més nímia afirmació. Un alumnat acostumat a elements de convicció inapel·lable com "és així perquè el llibre de text ho diu"  veia del tot il·lògica aquell sobresforç de demostracions. Temps desprès vaig comprendre que aprendre matemàtiques no era saber com fer integrals, era pensar d'una forma diferent.

Com a conseqüència d'una entrada anterior on explicava que els dominants/sàdics que descriu Sade i els que descriu Masoch no tenen rés a veure, em demanaren si jo era sadista o masoquista com a dominant. Ja hauria de ser evident a qui ha llegit més d'una entrada d'aquest blog que no em considero comparable a ningú –com m'agraden aquestes frases lapidàries per què em puguin qualificar d'arrogant–. Però imagino que a nivell abstracte s'hauria de poder definir una relació d'equivalència per alguns aspectes i per tant identificar classes de dominants.

En el llibre que inspirà aquella entrada hi apareixia un acudit on es trobaven un masoquista i un sàdic amb aquest diàleg:

Masoquista: Fes-me mal!

Sàdic: No.

En aquest acudit es troben el masoquista més Masoch i el tipus de sàdic més estès en la cultura popular. Un masoquista que intenta dirigir al sàdic i un sàdic que gaudeix del sofriment dels demés. Sade no és el tipus de sàdic que ha calat en l'imaginari col·lectiu, Sade fa mal, folla, escup o humilia a les persones perquè li ve de gust; un poc aïllat del que senti l'altre. Exercita la seva llibertat sense l'habitual límit de la llibertat de l'altre. En l'acudit el sàdic es nega a fer mal perquè sap que és la resposta que menys desitja el seu interlocutor i per tant el que més el farà sofrir. Sade hagués contestat sí o no, en funció del que li hagués vingut en gana en aquell moment.

Si no em fes tanta peresa definiria algunes classes de dominants, però com que soc al·lèrgic a la feina ho deixaré per algú amb més experiència amb diferents dominants. Per tant definiré la meva, per si algú s'hi assembla.

No soc conscient de que cap submisa m'hagi dirigit per obtenir el tractament que desitjava com feia Masoch amb les seves botxines. Sí, en canvi, conec d'alguna submisa que se n'ha anat en no ser tractada com pensava merèixer. Tampoc sóc sàdic en el sentit de desitjar el dolor pel dolor. I no crec en que la meva superioritat intrínseca –no vull decebre a les lectores que em qualifiquen de cregut– m'autoritzi a limitar la llibertat de ningú que no ho accepti amb caràcter previ. Hi ha poques pràctiques que consideri fora dels límits –recordo només les fantasies d'un submisa que em fessin fàstic– això no vol dir que vagi buscant provar cada cop més pràctiques. Cada una té el seu moment i la seva persona, i el fet de que a una pràctica no li arribi el moment no vol dir que estigui fora dels límits –segurament és que m'ha pogut la peresa–. La veritat és que he viscut algun moment màgic, i molts de moments genials. Els moments genials sovint han estat producte d'una planificació i instruccions detallades. Els màgics mai han estat producte d'una ordre concreta. Hi ha gestos i mirades que em produeixen encara un calfred en recordar-los.

La dominació permet obrir la ment de la dona que t'interessa d'una forma difícil d'aconseguir en relacions vainilla. Ofereix la possibilitat de modelar-la de forma que no seria acceptable en una relació vainilla. I es pot gaudir de ella en unes formes que serien impossibles en relacions vainilla. El fet d'introduir-me sota la seva pell és un element important per acostar-m'hi des de la posició de dominant.

Una pregunta que m'han repetit alguns cops, amb un to de curiositat morbosa, és si m'exciten pràctiques com els azots. La pràctica de pegar no em fa ni fred ni calor. Ho he comprovat quan, per fer un tast a una fusta nova, he pegat a un coixí aixecant un petit nigul de pols; d'aquesta experiència puc afirmar que la mecànica dels azots no em produeixen més alteració que la pròpia de l'exercici físic. En canvi, el sentir l'acceptació de les sensacions doloroses per part de la dona que m'acompanya sí em produeix plaer. L'acceptació només es pot produir quan es sent el dolor, si els azots produeixen plaer en ella... ve a ser com pegar al coixí, només li treus la pols. L'altre condició és que sigui acceptada i per tant una entrega, i no un robatori. A primera vista sembla una qüestió ètica, però fer-ho per la força no té implicacions d'entrega que és el que m'agrada.

No busco pràctiques que li agradin a la segona part. Si li agraden quina entrega s'hi pot trobar? El que probablement sí busqui són coses que pugui necessitar ella, sobre tot quan el que necessita no li agrada.

Felicitat

Més de 3.000 anys acumulant pensaments sobre la felicitat no han arribat a una conclusió satisfactòria per part dels filòsofs. Els estoics ja propugnaven que la felicitat s'aconseguia renunciant a desitjar. Una actitud indolent davant els plaers i els dolors que són intrínsecs a la vida. Uns segles abans en Siddarta Gautama, més conegut com Buda, ja se n'adonà què la forma d'arribar al nirvana era suprimir els desitjos. La nostra cultura judeocritiana també propugna la renuncia a alguns plaers encara que en aquest cas més com a forma de mortificació què de recerca de la felicitat.

És evident que les lectores masoquistes practicants no són seguidores dels estoics. Tal vegada siguin més seguidores dels cartujans amb els seus cilicis on es busca quelcom similar al nirvana via la mortificació. Els sàdics tampoc segueixen les ensenyances de Buda i es llancen/m a l'experimentació dels plaers sense límits.

Les masoquistes no practicants em generen el dubte de com classificar-les. Renuncien al plaer per por al dolor que els hi genera plaer. Però fa ràbia aquesta evitació dels extrems de dolor i al corresponent plaer, per limitar-se al dolor de no sentir-se plena.

Avui el dia havia d'haver estat molt diferent.

I felt all flushed with fever, embarrassed by the crowd, 

I felt he found my letters and read each one out loud 

I prayed that he would finish but he just kept right on

Matem suaument!

Eleccions

La vida és una seqüència d'eleccions. Has d'escollir quina roba posar-te el matí, què vols menjar per dinar, si  la beses o li dones una galtada, tot són decisions i cada una pot condicionar les següents. Prendre una decisió implica responsabilitzar-se del resultat.

Hi ha molts de motius per prendre una decisió. Alguns són encertats, d'altres són equivocats. Fins i tot es poden prendre males decisions per motius encertats.

Quan necessites blanc, reconeixes que vols llum, dius que com a molt et conformaràs amb gris plata i a l'hora de la veritat corres a amagar-te en el negre més obscur. Has pres decisions incoherents. Qui escull incoherentment té l'esperança de que en alguna de les eleccions encerti.  És curiós com les matemàtiques expliquen que en certes circumstàncies és recomanable canviar d'opinió. Com tots els jugadors de loteria i altres jocs d'atzar sé que les probabilitats fraccionàries no existeixen en el món real, per tant les proves matemàtiques que les involucren només són significatives si acaben en una probabilitat sencera –tinc curiositat per saber quantes lectores hauran seguit completament el raonament–. Jo soc excessivament coherent i conseqüent amb les meves decisions. Per això em rebenta veure la incoherència al meu voltant.

Les dues imatges d'un mirall han pres sendes decisions incoherents. Probablement m'equivoqui, o bé desitjo equivocar-me, però sembla que la por a trobar la llum els hi ha fet ocultar-se dins la foscor. Una de les imatges és més propera, l'altre pren les decisions incoherents que m'afecten més.

Prendre decisions incoherents per pensar en les coses a les que, en un futur, voldràs renunciar per mantenir la teva decisió, per por a perdre el control, per voler mantenir l'esclavitud de prendre decisions... tot això em semblen motius dolents en els quals basar les teves eleccions.

Però aquestes imatges han preferit la seguretat que dona el saber que t'equivoques a gaudir de la llibertat de no escollir.

Impulsivitat, pors, inseguretat, conservadorisme, etcètera. Són mals consellers.

Xat

He dit que no m'importa parlar amb gent inculta. Jo ho soc, no per falta de ganes d'adquirir cultura més aviat per peresa. Només record haver estudiat de veritat dos cops en la meva vida. Un em permeté viure 5 anys de rentes, l'altre em vaig desfer de les assignatures ós de la carrera. Si l'examen era amb apunts, em conformava amb estudiar durant l'examen.

Però em rebenten les persones estúpides. He parlat amb un esser –assumiré que humà– amb una conversa d'aquest caire:

Ella?> Mai quedaré amb algú del xat

L'afirmació no és estranya, si no fos perquè ningú ha mencionat la possibilitat ni el remot desig de quedar amb aquest esser.

Jo> Per què?

La afirmació no havia estat provocada, però qui em coneix sap que no puc resistir-me a indagar la raó última de les afirmacions, fins i tot les estúpides.

Ella?> Perquè NINGÚ del xat és prou interessant. 

Les majúscules no són meves... ningú li deu haver dir que cridar no és de bona educació. No pot ser que sigui tant estúpida, li donarem una segona oportunitat.

Jo> Vols dir que qualsevol persona que està a un xat és poc interessant?
Ella?> Per a mi sí.

No m'ho acab de creure...

Jo> He de recordar-te que tu estàs a un xat?

Piensa el ladrón que todos son de su condición.

Cànon

No record gaire cosa de les classes de música de l'EGB. Poca cosa més que, com que la flauta era complicada i avorrida, vaig convèncer de què em regalassin un Casio PT20. Amb això vaig aprendre a tocar 4 notes, equivocant-me i sense seguir el ritme. Suposo que a més de solfeig poca cosa vaig aprendre. Però recordo la classe en que en ensenyaren el concepte de cànon.

Per a les de la ESO, el cànon és una composició musical on diverses veus van incorporant-se de forma escalonada, normalment reproduint la mateixa melodia o una melodia basada en la inicial. És un tipus de música especialment complicada tècnicament, especialment per negats musicalment com jo.

Construir una parella BDSM un poc és com interpretar un cànon. Cada un ha d'interpretar la seva melodia. Però a l'hora s'han d'ajustar al tempo i harmonia dels dos. Has d'escoltar la melodia que interpreta l'altre, però no et pots deixar portar per les seves notes i s'ha de seguir fidelment la teva pròpia melodia. El cànon, com tot el que val la pena, és difícil d'interpretar i requereix de molta sintonia entre els intèrprets.

Com a mostra de la bellesa que es pot aconseguir amb el cànon, un botó:

Gràcies per regalar-me aquesta peça abans de partir.

Xocolata amarga

Sotmetre-se és difícil. Dominar també, però no em queixaré del paper que jo he triat. Llegeixo blogs, on es suposa que les submises –nois ho sento però no m'interesseu tant– obren la seva ànima i expliquen les seves curolles. A algunes els hi tinc especial apreci pel que escriuen i com ho fan. La majoria fa estona que m'embafaren o m'avorriren. Escriure bé, tant se val el contingut, és una forma de mantenir l'interès. Què la nina transpiri els seus pensaments i que aquests pensaments m'interessin és una altre.

Però no he vist en cap blog –no he fet un estudi exhaustiu– la part amarga d'entregar-se. He vist la ràbia per una exigència que no es desitja, he vist la tristor de la ruptura, he vist l'alegria de la reconciliació, fins i tot la part amarga de no tenir el que es necessita. Però i la part amarga d'esforçar-se per conservar el que s'ha triat?

Mantenir una relació de qualsevol tipus és una feina avorrida i desagraïda. Quan algú diu "posa't la falda" i a tu maleïda la gràcia que et fa haver-te de depilar, passar fred o estar incòmode. El primer cop és tot excitació, morbo i desig, tot sigui per treure-te la falda aviat. Desprès d'una setmana encara dura la depilació, no suposa tant d'esforç. El primer mes encara és divertit esforçar-se per complaure. Però quan s'acaba la novetat? quan la relació s'allarga com un xiclet? Quan l'entrega no és producte de la novetat, del morbo o l'excitació temporal? No parlo de que s'hagi deixat de necessitar, o s'hagi dexa't de gaudir l'entrega. Parlo de quan el que es demana per mantenir-la és dur. Te mèrit una submisa que mai fa una cosa que no vulgui fer? –em cuidaré prou de dir si li agrada o no, que pot generar guerres de fe–.

No veig blogs, relatats, llibres o històries que contin aquesta part. I quan clarament l'estan tocant sempre acaba de forma dolça, agradable, fins i tot diria que desitjable –i mira que jo sotmetre-me com a que no....–.

Supòs que quedaria bé que explicàs el perquè d'aquesta falta de xocolata amarga en els registres escrits de l'imaginari BDSM, així donaré la raó a les qui diuen que aquest blog està escrit com si compartís la veritat absoluta –com si jo cregués què això existeix–. Una teoria és que no hi ha xocolata amarga en les relacions BDSM, no m'ho crec –aquestes relacions no poden ser-ne l'excepció a la resta d'interaccions humanes–. Una altre és que ningú vol escriure sobre el que no li agrada –però mira que escriuen sobre les ruptures i altres inconvenients–. La darrera és que a ningú li agrada llegir penes i, si s'han de llegir, que almenys acabi "bé" –a l'estil de "Qué bello es vivir" de Frank Kapra–. N'hi ha moltes més: les que escriuen no passen mai de la fase d'enconyament en les seves relacions –anomenar-ho enamorament seria massa bonic pel cas– o bé quan la superen deixen d'escriure, per exemple. En tot cas crec que la principal raó és que no he llegit prou.

El que vull dir és que hi ha sempre xocolata amarga a les relacions que duren prou. Situacions que no es desitgen,  que no atreuen però són necessàries per evolucionar cap a l'estabilitat. I, per deixar-ho clar, no parlo de pràctiques que no agraden. Parlo de l'instant en que te n'adones que ja no vols tornar a ser lliure.

Quod erat demonstrandum

No soc jo, ets tu

En les relacions de parella existeixen frases fetes. "Hem de parlar..." acostuma a precedir a un monòleg que més bé se hagués pogut iniciar amb un "M'has d'escoltar..." –això sembla l'inici d'un monòleg de Paramount Comedy–.  Una de les frases que s'utilitzen per iniciar un final és el "No ets tu, soc jo". Intentant transmetre tota la culpa a qui vol acabar –com si no la tingués de bon començament, si algú té culpa de que una relació no funcioni–.

No recordo la utilització d'aquestes muletilles per part de les meves ex, ni de les que no arribaren a aquesta categoria. Suposo que les busco més originals.

Avui m'ha sorprès una variant amb filigrana i tirabuixó del "No ets tu, soc jo". Per començar perquè prové de algú amb qui ja havia acceptat que s'havia dit la darrera paraula –amb pesar del meu _____, que la lectora introdueixi l'òrgan què més li agradi. Interactivitat per sobre de tot–. Un altre element és l'ordre dels factors "No soc jo, ets tu" –crec que he dit que les buscava originals a les dones, no?–.

La frase era més colorista i saborosa, em qualificava de xocolata quan ella volia maduixes. Menys vainilla qualsevol cosa. Sembla que la xocolata li fa massa mal, massa intens, massa profund, massa amarg. Tal vegada l'omple massa o l'embafa.

Pot ser què capgirar l'ordre dels factors en la frase, també alteri l'ordre dels factors en la conclusió. En lloc del principi del final indiqui el final del principi, d'un pic!.

Hortografia

Acab de escoltar una frase genial del genial Sabina –no em disculp per la redundància–: "No me gusta que me hablen con faltas de ortografia".  Dedicat a la incultura i sobre tot l'incultisme que destil·len els mitjans de comunicació, de forma destacada la televisió. Llocs on el mèrit d'accés –o el requisit– és cultivar l'analfabetisme funcional.

Mai m'ha molestat parlar amb una persona inculta. A vegades suport fins i tot converses banals. I en certs moments no em ve de gust parlar d'alta filosofia. Però no suporto a les persones que presumeixen d'incultura.

Quan era petit m'educava la televisió. Programes mítics com "Barrio sésamo" o "La bola de cristal", programes d'ofici com "1, 2, 3 responda otra vez", series com "Luz de luna", "Turno de oficio" i cine clàssic des de Metrópilis – immillorable des de que es retrobaren les imatges amb la banda sonora de Queen per la qual fou filmada– a "La herencia del viento". Temporades de cicles de pel·lícules d'autor com Alfred Hitchkok –"La ventana indiscreta": el joc de fet i amagar entre un director i un espectador més engrescador al qual he tingut el plaer de participar– o d'actrius que captiven des de l'altre banda de la pantalla com Katherine Hepburn –alta comèdia a "Historias de Filadelfia", per exemple–. De més gran quedar-me a veure cicles de cinema eròtic –"Sin aliento" amb Richard Gere– i les obres mestres de les sèries de TV3 comprades a la BBC; "Allo, Allo", "Sí, ministre", "L'escurçó negre", fins i tot algun moment de "Els joves". Programes de producció pròpia com "Filiprim" on en el croma de fons i lleugerament deformat es projectava l'escena més famosa de "El cartero siempre llama dos veces" o algunes no tant icòniques però sí eròtiques de "9 setmanas y media"; o l'irònic precursor del late night show de Miki Moto –avui Miquel Calçada– "Persones Humans". Per enfonsar un poc la meva imatge, si encara és possible, diré que seguia durant una temporada "Santa Bárbara". Aquesta llista quedaria més culta si s'inclou la serie "Cosmos" de Carl Sagan però desprès del culebron anterior sembla que hi és per justificar-me.

L'anterior llista de referents, que no és ni completa, ni exhaustiva, ni ordenada, ni rés, dibuixa part de la meva cultura. En aquell temps es feien llistes dels llibres que s'han d'haver llegit, avui es fan llistes de les pel·lícules que s'han d'haver vist i demà es faran llistes dels videojocs que s'han d'haver jugat.

Faig gala del meu anarkhortografisme, moviment promogut, liderat i composat únicament per mi que defensa la rebel·lia en front de la dictadura dels òrgans normalitzadors que imposen una concepció de la Hortografia.  Òrgans que ningú ha votat perquè em representin, que ningú els hi ha establert les pautes de com han d'actuar i que es limiten a enumerar les normes i llistar-ne les excepcions. Vull ser lliure almenys per participar en la decisió de com he d'usar les lletres per expressar els meus pensaments. Tal vegada l'obediència em faci lliure però vull el meu dret a ser rebel.

Algunes submises fan gala d'una Hortografia excel·lent i amb això sembla que volen transmetre la seva correcció via les paraules i signes de puntuació. Moltes altres –que elles mateixes no tenen tant alt concepte de la perfecció gràfica– m'ha girat la pantalla per cometre atemptats contra el diccionari. En un xat la grafia usada denota alguna cosa més què la Kultura de la persona que les escriu. Jo faig servir el meu dret inal·lienable a escriure com em passa pels webs.

Pupil·la

En casi 40 anys he tingut temps de cometre molts d'errors. Encara que soc conscient que frego la perfecció en alguns aspectes, les relacions amb els components femenins de l'espècie no és un d'aquests. El principal error de la majoria d'aquestes relacions fou començar-les. La relació de tutorització que he mantingut no ha estat cap error.

Una Dona intel·ligent, interessant, tendre, dolça, sentimental, sensual, forta, segura de si mateixa i segura de voler descobrir els seus desitjos. La relació tenia data de caducitat, massa distància entre altres coses.

Ha evolucionat molt en poc temps, ha après la diferència entre el morbo i l'entrega. Ha tastat què pot arribar a ser la dominació. Sap que la ment pot posar-se en blanc, pot tenir només la voluntat del seu propietari com a contingut. Sap que pot sentir-se suspesa a l'aire sense cap lligam amb el terra si Ell ho desitja.

Mai m'he sentit més orgullós de l'evolució d'una persona. Ara ha exercit la llibertat de triar. Ara ha decidit el seu camí. Ara ja no li cal un tutor. Ara ja s'ha graduat.

Des de la vorera del camí contemplo el moviment sinuós del seu cos quan avança segura cap a buscar la companyia de viatge. Des del nivell d'un profund admirador de la seva persona: "et desitjo el millor".

Amb emoció a les paraules, desig al cos, plaer a la ment i satisfacció del meu interior, vull que siguis feliç.