Soc un malalt de les metàfores, analogies i similars. Possiblement m'aclareixen més a mi que a la persona que les escolta. Però dins el meu esquema mental em són molt útils.
Avui mentre em dutxava –un altre gran lloc de reflexió intel·lectual– pensava en la classificació de les candidates a tenir algun tipus de relació-encontre. Se m'ha ocorregut l'exemple del vi.
M'encanta un bon vi, com tota la bona cuina –el meu cos en dóna fe–. No en soc cap entès, només arribo al nivell de dir aquest m'agrada i aquest no tant. Crec que seria capaç de distingir un Don Simón d'un Ànima Negre, però no m'hi jugaria més que el preu d'un glop el primer.
Un tinto de verano fresc, el seu puntet d'alcohol, el regust al rem madur, les bimbolles i la dolçor de la gasosa que amaga qualsevol àcid del vi és perfecte per acompanyar un menú casolà a un bar entre riures i bons companys. Una copa de gran reserva amb un cos potent és insuperable per regar un sopar elaborat, delicat i amb bona companyia. Un pa amb oli a la platja durant la posta de sol pot ser maridat amb un bon vi jove amb molt d'esperit i una regust a fruita madura que omple la boca.
Una dona gran reserva faria un tinto de verano excel·lent, millor que amb qualsevol vi de taula possiblement, però mai faré el sacrilegi de mesclar gasosa amb un Vega Sicilia. Hi ha coses que encara són sagrades! Quan ve de gust un tinto de verano s'ha de paladejar amb el vi adient –no és ni millor ni pitjor, és el correcte–.
Els vins joves són un món apart. Si bé poden fer un paper correcte en qualsevol dels dos extrems, s'ha de saber reconèixer quan un vi val la pena estotjar-lo, cuidar-lo i mimar-lo perquè evolucioni cap al reserva. O quan s'ha de consumir encara jove tendre i sense història. Fins i tot si val la pena fer-ne un bon tinto de verano amb ell per gaudir de les seves bondats i dissimular-ne les imperfeccions. El vi jove requereix reconèixer en ell el potencial i cultivar-ho per madurar. Moltes coses poden passar abans de que esdevingui el gran reserva que promet.
Actualització:
Una excel·lent vi jove, de les que convé guiar la seva maduració cap un gran reserva, m'ha fet notar que en aquesta entrada no es mencionava el vi blanc fresquet. Tampoc es mencionen els rosats, caves i escumosos en general, però el blanc té una analogia amb les dones. Desprès d'explicar-li les utilitats dels alcohols d'alta graduació a l'hora de proporcionar altres plaers orals no culinaris he pensat que hauria d'actualitzar aquesta entrada.
Certament hi ha un tipus de dona què és un gran vi blanc. Com el Blanc Pescador o un Viña Esmeralda quan el combines amb un bon marisc o un peix suau, són comparables a un gran reserva què acompanyen a una carn que encara sagna. Sense la solemnitat i profunditat que dóna la gran reserva, però a anys llum del tinto.
Les dones que he tastat en pocs casos han estat grans reserves –fins fa poc tampoc les buscava–, bastants eres vins joves per madurar. Les millors eren bons vins blancs, al seu punt, sense necessitat d'evolucionar perquè han arribat al punt òptim pel que les desitges. Darrerament he començat a deixar de banda els vins de taula.
dimecres, 29 de juny del 2011
dimarts, 28 de juny del 2011
Desilusions
Temps endarrere vaig descobrir que hi ha dones que no saben besar. Va ser un descobriment més cruel que saber qui són els reis mags. Creia que això de no saber besar era només una llegenda urbana. Des de llavors tinc malsons on trobo una dona que no sap fer una mamada decent.
He tingut molts de cafès, dinars, sopars i viatges per veure en persona a dones que havia conegut per mitjans telemàtics –què alguns illetrats maldirien mitjans virtuals–. És habitual que jo no agradi, hi ha massa raons per això i no deixen d'augmentar –la qual cosa me enorgulleix–. No recordo un cas on aquesta sensació fos mútua, quan la dona m'atreu físicament. El descobriment que un cos de Dona desitjable pot no compensar altres aspectes també es converteix en un principi de malson.
Avui una senyoreta interessant en algun aspecte, inaguantable per molts més, detestablement desitjable, dolçament ... –no trobo la paraula, deu ser que no la relaciono amb rés dolç– i excessivament amant de la pràctica interruptus, es sentia orgullosa d'haver comprovat experimentalment que no li agrada cert tipus de sexe –millor no pregunteu–. Entenc que per a ella aquest tipus de sexe sigui un poc extrem, fins i tot desagradable; i he de reconèixer-li valentia –a falta de verificar algun aspecte– per experimentar-ho. Però hi ha elements als quals jo no renunciaria ni en una relació BDSM ni vainilla –si en la meva senilitat hi retorno algun dia–. La parella –que no en els casos d'encontres esporàdics, no soc tant radical– hauria d'acceptar els contrasts i sentiments que permeten alliberar aquest tipus de sexe.
Un altre descobriment esgarrifós és que posen problemes per entrar dues persones en els provadors... On es queda l'únic incentiu per anar a comprar roba?
He tingut molts de cafès, dinars, sopars i viatges per veure en persona a dones que havia conegut per mitjans telemàtics –què alguns illetrats maldirien mitjans virtuals–. És habitual que jo no agradi, hi ha massa raons per això i no deixen d'augmentar –la qual cosa me enorgulleix–. No recordo un cas on aquesta sensació fos mútua, quan la dona m'atreu físicament. El descobriment que un cos de Dona desitjable pot no compensar altres aspectes també es converteix en un principi de malson.
Avui una senyoreta interessant en algun aspecte, inaguantable per molts més, detestablement desitjable, dolçament ... –no trobo la paraula, deu ser que no la relaciono amb rés dolç– i excessivament amant de la pràctica interruptus, es sentia orgullosa d'haver comprovat experimentalment que no li agrada cert tipus de sexe –millor no pregunteu–. Entenc que per a ella aquest tipus de sexe sigui un poc extrem, fins i tot desagradable; i he de reconèixer-li valentia –a falta de verificar algun aspecte– per experimentar-ho. Però hi ha elements als quals jo no renunciaria ni en una relació BDSM ni vainilla –si en la meva senilitat hi retorno algun dia–. La parella –que no en els casos d'encontres esporàdics, no soc tant radical– hauria d'acceptar els contrasts i sentiments que permeten alliberar aquest tipus de sexe.
Un altre descobriment esgarrifós és que posen problemes per entrar dues persones en els provadors... On es queda l'únic incentiu per anar a comprar roba?
dilluns, 27 de juny del 2011
El vestit de l'emperador
Fa un dies vaig anar a un funeral. Des de que era petit vaig entendre que les misses són un lloc ideal per reflexionar i pensar –no hi ha rés millor a fer–. Tal vegada la poca assistència a aquests actes explica la disminució de la meva activitat cerebral. Déu sap la quantitat de pensaments pervertits he tingut dins les esglésies. Aquell funeral em recordà l'enveja que em fan les persones que tenen Fe.
Durant la meva vida només he tingut Fe en un personatge. Quan em parlava sabia que em mentia, quan ha reaparegut m'ha confirmat que em mentia, tal vegada continua mentint. Malgrat tot me la crec. Sé –amb saber vull dir que tinc Fe– que mereix la Fe que tinc en ella. Sé –amb saber vull dir que el que m'han convençut per creure em permet afirmar que és cert– que la frase anterior és una fal·làcia. Així i tot no es romp la confiança en ella. En algun moment hagués creuat el caliu roent descalç per ella, ara segurament ho faci només per Sant Joan.
En algunes pràctiques de dominació –i molt especialment en les de cyber-dominació– el dominant de torn ha de fer un acte de fe. Encara que hauria de sobrar explicar-ho, un acte de fe no té rés a veure amb la Fe. Més d'una vegada m'han demanat "i tu com saps que jo ho he fet?". Seria estúpid mentir en aquestes coses –sí, l'acte de fe és assumir que no és estúpida–.
Molts d'anys endarrere, quan només coneixia de l'existència de dues submises declarades en tota Mallorca, una de elles em contava un anècdota. El seu amo li ordenava des de la península que s'agenollàs sobre cigrons secs crus. Si ell hagués sabut que en aquella casa no hi havia costum de posar llegums en remull, li hagués sorprès menys el seu comportament quan, un cop ja a l'illa, li va fer el comentari "tu no feies el que jo t'ordenava pel xat!". Si has vist la seva cara d'àngel s'entén que s'equivocàs i no la castigàs en excés per aquelles mentides.
Aquest acte de fe del dominant probablement es converteixi en Fe a la submisa primerenca. Aquesta Fe en que tot el que li diu ell és sagrat, vertader i inqüestionable. Quelcom cert en un 99% quan es troba amb un Dominant, i perillós quan topa amb un wannabe. En el segon cas, com a l'emperador, li fan creure que només els iniciats entenen què hi ha un comportament correcte. Que només les més bones submises són dignes de conèixer els secrets. I que només ells els hi ensenyaran el camí correcte. Que qui no ho entengui, és que no sap rés d'aquest món.
Em fan ràbia aquests comportaments. Tinc excessiva facilitat en manipular a la gent i he après a reconèixer en mi mateix els símptomes d'usar embolcalls buits per aconseguir l'objectiu. Em conec les frases de "En l'amor i la guerra tot val" o "El fi justifica els mitjans". I no he deixat d'usar els embolcalls buits per no estar d'acord amb aquestes frases. He reduït l'ús només perquè és massa fàcil.
Soc pèssim jugant a escacs, l'únic cop que vaig guanyar una partida oficial –d'aquestes on hi ha rellotge, targeta per apuntar els moviments, jutges i aquestes coses– va ser a un infant. Sabia prou de escacs i tenia prou capacitat com per apallissar-me com solia passar. Donat que de front no podia guanyar vaig organitzar una trampa legal al taulell. Tenia l'al·licient de que requeria molts de moviments, i si s'ensumava la trampa la partida estava perduda per part meva. Em vaig recrear amb moviments de distracció fins que l'últim moviment de la dama li va donar escac i mat. Fins i tot amb les estrictes regles dels escacs, pots manipular una ment si és prou feble –però fer el que sé que és fàcil de fer ja no em motiva a aixecar-me del sofà–.
Fa un moments tenia dues converses en paral·lel. En una la rossa color vainilla tenia por perquè jo sabia que pensava ella, que es callava, que desitjava i encara que ella no ho sap també el que necessita. L'altre que fa estona que només té pensaments vainilla nostàlgics desitja que li sàpiguen fer un anàlisi forense de la ment. A la primera ni amb gran esforç evita que escolti els seus pensaments. L'esforç que fa l'altre li resulta més efectiu. Suposo que si fos tant fàcil escoltar-la, no hi hauria interès en esbucar el mur que cada dia reconstrueix com Penélope.
Durant la meva vida només he tingut Fe en un personatge. Quan em parlava sabia que em mentia, quan ha reaparegut m'ha confirmat que em mentia, tal vegada continua mentint. Malgrat tot me la crec. Sé –amb saber vull dir que tinc Fe– que mereix la Fe que tinc en ella. Sé –amb saber vull dir que el que m'han convençut per creure em permet afirmar que és cert– que la frase anterior és una fal·làcia. Així i tot no es romp la confiança en ella. En algun moment hagués creuat el caliu roent descalç per ella, ara segurament ho faci només per Sant Joan.
En algunes pràctiques de dominació –i molt especialment en les de cyber-dominació– el dominant de torn ha de fer un acte de fe. Encara que hauria de sobrar explicar-ho, un acte de fe no té rés a veure amb la Fe. Més d'una vegada m'han demanat "i tu com saps que jo ho he fet?". Seria estúpid mentir en aquestes coses –sí, l'acte de fe és assumir que no és estúpida–.
Molts d'anys endarrere, quan només coneixia de l'existència de dues submises declarades en tota Mallorca, una de elles em contava un anècdota. El seu amo li ordenava des de la península que s'agenollàs sobre cigrons secs crus. Si ell hagués sabut que en aquella casa no hi havia costum de posar llegums en remull, li hagués sorprès menys el seu comportament quan, un cop ja a l'illa, li va fer el comentari "tu no feies el que jo t'ordenava pel xat!". Si has vist la seva cara d'àngel s'entén que s'equivocàs i no la castigàs en excés per aquelles mentides.
Aquest acte de fe del dominant probablement es converteixi en Fe a la submisa primerenca. Aquesta Fe en que tot el que li diu ell és sagrat, vertader i inqüestionable. Quelcom cert en un 99% quan es troba amb un Dominant, i perillós quan topa amb un wannabe. En el segon cas, com a l'emperador, li fan creure que només els iniciats entenen què hi ha un comportament correcte. Que només les més bones submises són dignes de conèixer els secrets. I que només ells els hi ensenyaran el camí correcte. Que qui no ho entengui, és que no sap rés d'aquest món.
Em fan ràbia aquests comportaments. Tinc excessiva facilitat en manipular a la gent i he après a reconèixer en mi mateix els símptomes d'usar embolcalls buits per aconseguir l'objectiu. Em conec les frases de "En l'amor i la guerra tot val" o "El fi justifica els mitjans". I no he deixat d'usar els embolcalls buits per no estar d'acord amb aquestes frases. He reduït l'ús només perquè és massa fàcil.
Soc pèssim jugant a escacs, l'únic cop que vaig guanyar una partida oficial –d'aquestes on hi ha rellotge, targeta per apuntar els moviments, jutges i aquestes coses– va ser a un infant. Sabia prou de escacs i tenia prou capacitat com per apallissar-me com solia passar. Donat que de front no podia guanyar vaig organitzar una trampa legal al taulell. Tenia l'al·licient de que requeria molts de moviments, i si s'ensumava la trampa la partida estava perduda per part meva. Em vaig recrear amb moviments de distracció fins que l'últim moviment de la dama li va donar escac i mat. Fins i tot amb les estrictes regles dels escacs, pots manipular una ment si és prou feble –però fer el que sé que és fàcil de fer ja no em motiva a aixecar-me del sofà–.
Fa un moments tenia dues converses en paral·lel. En una la rossa color vainilla tenia por perquè jo sabia que pensava ella, que es callava, que desitjava i encara que ella no ho sap també el que necessita. L'altre que fa estona que només té pensaments vainilla nostàlgics desitja que li sàpiguen fer un anàlisi forense de la ment. A la primera ni amb gran esforç evita que escolti els seus pensaments. L'esforç que fa l'altre li resulta més efectiu. Suposo que si fos tant fàcil escoltar-la, no hi hauria interès en esbucar el mur que cada dia reconstrueix com Penélope.
dilluns, 20 de juny del 2011
La Santíssima Trinitat
El SM té un substrat filosòfico-literari que es fonamenta en tres autors. Per una banda els escriptors que donen nom a aquesta categoria del BDSM: El Marquès de Sade i Leopold von Sacher-Masoch. El tercer puntal lúdico-artístic és Història de O signada amb el pseudònim de Pauline Réage.
Una nina, que al pas que va mai tindrà els cabells daurats, m'has passat un llibre de Giles Deleuze sobre Saucher-Masoch i la construcció del terme sadomasoquisme. Darrera l'aparent pregunta innòcua de "El masoquisme és complement del sadisme i a l'inrevés?" m'entaferra una obre filosòfica –i jo que esperava que l'únic text que em regalaria es composaria de signes esculpits sobre la seva pell... il·lús–.
La Santíssima Trinitat literària descriuen tres SM diferents i per extensió tres dels possibles BDSM. Sade exalta la llibertat individual, Masoch el romanticisme de l'entrega de la botxina i Réage el romanticisme de l'entrega de la submisa.
Durant els anys que he passat observant el BDSM he vist apropaments molt diferents per part dels submisos i de les submises. Els submisos que he conegut via les seves ames –prefereixo parlar amb dones abans que homes, submises abans que dominants i dominants pervertibles abans que dominants inamovibles del seu rol. Però un poc de cada hi ha hagut– acostumen a ser més controladors que alguns dominants. Busquen fer realitat una fantasia de suposat descontrol des de l'especificació detallada dels seus desitjos. Tal vegada és una adaptació evolutiva donat les poques dones amb iniciativa per crear fantasies pròpies –com m'agrada anar fent amigues–. Aquest plantejament de seducció i perversió de l'amant per convertir-la amb una botxina sàdica és el fil conductor de Masoch.
Sade per contra parteix d'un home amb desitjos de fer servir el seu entorn pel seu plaer hedonista. Com diu un dels seus biògrafs pels seus llibres s'esperaria una vida molt més transgressora. En el fons mantenia una certa moralitat llibertina encara que passà la major part de la seva vida empresonat –tal vegada per això no li quedà temps per ser més provocador–. Sembla que l'empresonaren molt més per por a les seves idees que per com les duia a la pràctica.
Réage era una erudita lletraferida bisexual que va construir una fantasia per seduir al seu amant. Un relat eròtic extens, ben escrit, per posar calent a l'amant. Castells gòtics, cadenes i anells amb significats ocults a part, l'obre descriu a una inadvertida submisa que per amor accepta la perversió que se li ofereix. Relat eròtic pervertit per l'amant, novel·la rosa per l'autora.
Obres cinematogràfiques menors que continuen formant l'imaginari col·lectiu del BDSM –9 setmanes i mitja, Secretary, El porter de nit ...– s'adapten de certa forma a aquests estereotips però amb les seves pròpies aportacions.
Una primera conclusió és que el gènere –sí, intencionadament utilitzo gènere en lloc de sexe– marca un punt important. Els de gènere masculí controlen des del paper de dominant o el de submís. El gènere femení és pervertit, seduït, manipulat per complir els desitjos de l'altre gènere. Abans de distingir entre dominant i dominat la literatura ens marca un substrat al comportament construït a partir de la idea de gènere.
Anàlisi de les obres literàries a part, l'experiència en profunditzar en la ment dels practicants de BDSM només l'he realitzat amb els meus propis i els d'un parell –encara que no hauria de fer falta... recordo que soc mallorquí– de submises –la majoria de les dominants a les quals he profunditzat prou era per fer-les canviar de acera i no sé si val a pena diferenciar-les de les submises–. No m'atreveixo, per tant, a afirmar amb rotunditat que en tots els casos es compleixi aquesta distinció per gènere. Com anàlisi insubstancial, vàcua i què no porta enlloc de l'art literari relacionat amb el SM, crec que és suficient per avui. Quan acabi de llegir el llibre filosòfic intentaré escriure sobre la diferència entre els dominants i submisos de Sade i Masoch que era la idea inicial d'aquesta entrada.
Una nina, que al pas que va mai tindrà els cabells daurats, m'has passat un llibre de Giles Deleuze sobre Saucher-Masoch i la construcció del terme sadomasoquisme. Darrera l'aparent pregunta innòcua de "El masoquisme és complement del sadisme i a l'inrevés?" m'entaferra una obre filosòfica –i jo que esperava que l'únic text que em regalaria es composaria de signes esculpits sobre la seva pell... il·lús–.
La Santíssima Trinitat literària descriuen tres SM diferents i per extensió tres dels possibles BDSM. Sade exalta la llibertat individual, Masoch el romanticisme de l'entrega de la botxina i Réage el romanticisme de l'entrega de la submisa.
Durant els anys que he passat observant el BDSM he vist apropaments molt diferents per part dels submisos i de les submises. Els submisos que he conegut via les seves ames –prefereixo parlar amb dones abans que homes, submises abans que dominants i dominants pervertibles abans que dominants inamovibles del seu rol. Però un poc de cada hi ha hagut– acostumen a ser més controladors que alguns dominants. Busquen fer realitat una fantasia de suposat descontrol des de l'especificació detallada dels seus desitjos. Tal vegada és una adaptació evolutiva donat les poques dones amb iniciativa per crear fantasies pròpies –com m'agrada anar fent amigues–. Aquest plantejament de seducció i perversió de l'amant per convertir-la amb una botxina sàdica és el fil conductor de Masoch.
Sade per contra parteix d'un home amb desitjos de fer servir el seu entorn pel seu plaer hedonista. Com diu un dels seus biògrafs pels seus llibres s'esperaria una vida molt més transgressora. En el fons mantenia una certa moralitat llibertina encara que passà la major part de la seva vida empresonat –tal vegada per això no li quedà temps per ser més provocador–. Sembla que l'empresonaren molt més per por a les seves idees que per com les duia a la pràctica.
Réage era una erudita lletraferida bisexual que va construir una fantasia per seduir al seu amant. Un relat eròtic extens, ben escrit, per posar calent a l'amant. Castells gòtics, cadenes i anells amb significats ocults a part, l'obre descriu a una inadvertida submisa que per amor accepta la perversió que se li ofereix. Relat eròtic pervertit per l'amant, novel·la rosa per l'autora.
Obres cinematogràfiques menors que continuen formant l'imaginari col·lectiu del BDSM –9 setmanes i mitja, Secretary, El porter de nit ...– s'adapten de certa forma a aquests estereotips però amb les seves pròpies aportacions.
Una primera conclusió és que el gènere –sí, intencionadament utilitzo gènere en lloc de sexe– marca un punt important. Els de gènere masculí controlen des del paper de dominant o el de submís. El gènere femení és pervertit, seduït, manipulat per complir els desitjos de l'altre gènere. Abans de distingir entre dominant i dominat la literatura ens marca un substrat al comportament construït a partir de la idea de gènere.
Anàlisi de les obres literàries a part, l'experiència en profunditzar en la ment dels practicants de BDSM només l'he realitzat amb els meus propis i els d'un parell –encara que no hauria de fer falta... recordo que soc mallorquí– de submises –la majoria de les dominants a les quals he profunditzat prou era per fer-les canviar de acera i no sé si val a pena diferenciar-les de les submises–. No m'atreveixo, per tant, a afirmar amb rotunditat que en tots els casos es compleixi aquesta distinció per gènere. Com anàlisi insubstancial, vàcua i què no porta enlloc de l'art literari relacionat amb el SM, crec que és suficient per avui. Quan acabi de llegir el llibre filosòfic intentaré escriure sobre la diferència entre els dominants i submisos de Sade i Masoch que era la idea inicial d'aquesta entrada.
Mentre escrivia això veia "La gata sobre el tejado de zinc", llàstima del doblatge.
Quina enveja de Tennessee Wiliams!
dijous, 16 de juny del 2011
Vós
La lectora aplicada ja sap que tinc predilecció pel català. Reconec que no hi ha millor llengua per convidar al llit que el francès –per a la lectora pervertida parlo de l'idioma no de la raó per la qual s'ha donat boca a les dones–. L'anglès fa una bona feina com a llengua franca. I m'ha servit dominar el castellà per convèncer a algunes dones, que no tenen la sort de conèixer el català, per fer ús de la seva boca pel que està dissenyada –per la lectora despistada ara parlava de fer una mamada–.
M'agrada la utilització de fórmules que indiquen respecte quan existeix. En castellà n'ha quedat només una i en anglès cap altre que dirigir-se pel cognom –per la lectora multilíngüe té permís per no estar-hi d'acord, i que contacti amb mi per tastar les múltiples llengües–. En català hi ha dues fórmules per expressar respecte: vostè i vós -per la lectora impacient, jo prefereixo vós-.
Sí el tu expressa proximitat, el vostè expressa respecte, el vós manté el respecte però en un context molt més proper. El vós s'està perdent, queda en el llenguatge administratiu amb una demostració de l'arcaicisme que li agrada a l'administració –per la lectora funcionaria tranquil·litzar-la per què això no és una crítica als funcionaris–.
Jo, documents administratius a part, he usat el vós amb persones a qui tenia respecte i molt d'amor: els meus padrins –per la lectora catalana padrins vol dir avis–. M'agradaria que aquesta fórmula de marcar el respecte no es perdés en el llenguatge habitual. El problema és que no hi ha massa gent que es meresqui aquest respecte com per utilitzar-ho.
Per la lectora quasimonolingüístacastellana el tractament personal de vós representa a la segona persona del singular quan es vol denotar respecte i afecte. Mentre el tractament vostè què denota només respecte utilitza les formes de la tercera persona del singular dels verbs i pronoms, el vós utilitza les formes de la segona persona del plural.
Per a la lectora al·lèrgica a la gramàtica, com jo mateix, millor els hi deixo uns exemples:
El què en el tractament de tu es diria "fes-me teva", amb el tractament de vostè es diria "faci'm seva" i usant el vós seria "feu-me vostra".
M'agrada la utilització de fórmules que indiquen respecte quan existeix. En castellà n'ha quedat només una i en anglès cap altre que dirigir-se pel cognom –per la lectora multilíngüe té permís per no estar-hi d'acord, i que contacti amb mi per tastar les múltiples llengües–. En català hi ha dues fórmules per expressar respecte: vostè i vós -per la lectora impacient, jo prefereixo vós-.
Sí el tu expressa proximitat, el vostè expressa respecte, el vós manté el respecte però en un context molt més proper. El vós s'està perdent, queda en el llenguatge administratiu amb una demostració de l'arcaicisme que li agrada a l'administració –per la lectora funcionaria tranquil·litzar-la per què això no és una crítica als funcionaris–.
Jo, documents administratius a part, he usat el vós amb persones a qui tenia respecte i molt d'amor: els meus padrins –per la lectora catalana padrins vol dir avis–. M'agradaria que aquesta fórmula de marcar el respecte no es perdés en el llenguatge habitual. El problema és que no hi ha massa gent que es meresqui aquest respecte com per utilitzar-ho.
Per la lectora quasimonolingüístacastellana el tractament personal de vós representa a la segona persona del singular quan es vol denotar respecte i afecte. Mentre el tractament vostè què denota només respecte utilitza les formes de la tercera persona del singular dels verbs i pronoms, el vós utilitza les formes de la segona persona del plural.
Per a la lectora al·lèrgica a la gramàtica, com jo mateix, millor els hi deixo uns exemples:
El què en el tractament de tu es diria "fes-me teva", amb el tractament de vostè es diria "faci'm seva" i usant el vós seria "feu-me vostra".
dimecres, 15 de juny del 2011
dimarts, 14 de juny del 2011
Cómo hemos cambiado!
L'altre dia em vaig guanyar la condemna a que em retirin la paraula. Tant de bo algú em premiàs amb aquest càstig, però l'alegre senyora que executa la sentència té coses interessants a dir. El delicte fou defensar a l'Amo que ella havia escollit.
Tinc un principi marxista –Groucho, no Karl– que m'impedeix obrir una conversa a una submisa amb collar. Malgrat aquest principi, un cop feta la coneixença no tinc especial interès per defensar els actes de a qui pertanyen les inicials que adornen el nick. Temps endarrere vaig obrir els ulls a una submisa de llavis de fresa respecte de a qui anomenava amo. M'ho recompensà allunyant-se de tots els dominants, fins que s'entregar al primer que passà.
La senyora del primer paràgraf s'encaparrava en escoltar als amos afamegats que li recorden com el seu Amo tensa la corda. Em va agafar en un mal dia i no vaig poder mantenir la serenor que algunes persones em reconeixen –aquest mateix dia vaig cometre errors que possiblement siguin més estúpids–. Em rebentava veure que menyspreava la persona a la qual, en el fons, mai ha deixat de pertanyer. En la prehistòria tal vegada hagués permès que flastomàs del seu Amo i contemplar com el perdia sense excessius remordiments.
La reaparició del personatge que més he estimat –en la accepció més castellana de la paraula– m'ha fet recordar temps on desfermava els pensaments més pervertits i en els quals encara em sentia orgullós de ser madur. L'argument d'aquells anys no hagués pogut ser millor però la realitat és tossuda i acabar per espenyar qualsevol utopia.
Aquest cap de setmana, desprès de segles d'anar a dormir d'hora, he vist sortir el sol per estar parlant al xat –mai m'he aixecat a veure la sortida de sol, si el sol vol que el vegi despertar-se que es llevi més tard com fan els éssers racionals. Almenys que es llevi amb llum de dia!–. Les converses eren interessants, durant alguns segons fins i tot serioses. Vaig veure, amb la clarament de l'auba, que era hora d'anar a dormir quan la conversa amb una submisa, a la qual deu ser agradable guanyar quan posa algun interès per no perdre, va convertir-se en una discussió Hortogràfica –com acostuma a passar, jo tenia raó–. En la seva defesa he de dir que a vegades sembla rossa, encara que això tampoc acaba de sortir-li bé.
Uns dies endarrere vaig mantenir una conversa molt agradable amb una submisa encantadora sobre tècnica fotogràfica i botànica. Tenint en compte que els vegetals no s'introduïren dins cap orifici, altre temps em sorprendria com de bé ho vaig passar.
Per fer possible Venècia vaig aparcar algunes coses, descartada Itàlia torno als bons temps. Torno a fer veure que sóc cregut –quan sempre tens raó és difícil amagar-ho–, no m'importa si algú es confon i pensa que sóc intel·ligent –he dit ja que soc cregut?–, gaudeixo de conèixer gent nova i retrobar-me amb els antics amics. Ningú em traurà mai l'orgull de ser poc sociable, mandrós, lleig i fastigosament coherent. Em retrobo amb sensacions que feia temps que no tenia i contemplo com algunes han evolucionat. Venècia ha quedat endarrere i només existeix Palma.
Tinc un principi marxista –Groucho, no Karl– que m'impedeix obrir una conversa a una submisa amb collar. Malgrat aquest principi, un cop feta la coneixença no tinc especial interès per defensar els actes de a qui pertanyen les inicials que adornen el nick. Temps endarrere vaig obrir els ulls a una submisa de llavis de fresa respecte de a qui anomenava amo. M'ho recompensà allunyant-se de tots els dominants, fins que s'entregar al primer que passà.
La senyora del primer paràgraf s'encaparrava en escoltar als amos afamegats que li recorden com el seu Amo tensa la corda. Em va agafar en un mal dia i no vaig poder mantenir la serenor que algunes persones em reconeixen –aquest mateix dia vaig cometre errors que possiblement siguin més estúpids–. Em rebentava veure que menyspreava la persona a la qual, en el fons, mai ha deixat de pertanyer. En la prehistòria tal vegada hagués permès que flastomàs del seu Amo i contemplar com el perdia sense excessius remordiments.
La reaparició del personatge que més he estimat –en la accepció més castellana de la paraula– m'ha fet recordar temps on desfermava els pensaments més pervertits i en els quals encara em sentia orgullós de ser madur. L'argument d'aquells anys no hagués pogut ser millor però la realitat és tossuda i acabar per espenyar qualsevol utopia.
Aquest cap de setmana, desprès de segles d'anar a dormir d'hora, he vist sortir el sol per estar parlant al xat –mai m'he aixecat a veure la sortida de sol, si el sol vol que el vegi despertar-se que es llevi més tard com fan els éssers racionals. Almenys que es llevi amb llum de dia!–. Les converses eren interessants, durant alguns segons fins i tot serioses. Vaig veure, amb la clarament de l'auba, que era hora d'anar a dormir quan la conversa amb una submisa, a la qual deu ser agradable guanyar quan posa algun interès per no perdre, va convertir-se en una discussió Hortogràfica –com acostuma a passar, jo tenia raó–. En la seva defesa he de dir que a vegades sembla rossa, encara que això tampoc acaba de sortir-li bé.
Uns dies endarrere vaig mantenir una conversa molt agradable amb una submisa encantadora sobre tècnica fotogràfica i botànica. Tenint en compte que els vegetals no s'introduïren dins cap orifici, altre temps em sorprendria com de bé ho vaig passar.
Per fer possible Venècia vaig aparcar algunes coses, descartada Itàlia torno als bons temps. Torno a fer veure que sóc cregut –quan sempre tens raó és difícil amagar-ho–, no m'importa si algú es confon i pensa que sóc intel·ligent –he dit ja que soc cregut?–, gaudeixo de conèixer gent nova i retrobar-me amb els antics amics. Ningú em traurà mai l'orgull de ser poc sociable, mandrós, lleig i fastigosament coherent. Em retrobo amb sensacions que feia temps que no tenia i contemplo com algunes han evolucionat. Venècia ha quedat endarrere i només existeix Palma.
dilluns, 13 de juny del 2011
No limits
Vaig prometre solemnement a una nina que no la tornaria a mencionar en aquest blog si no ho mereixia –i soc un home de paraula–. Ella s'enorgulleix d'afirmar que no té límits. Evidentment no és cert, fins i tot si no tenim en compte els límits que imposa el sentit comú.
Ahir vaig retrobar el llibre BDSM 101. Aquest llibre, en l'idioma de l'autor de "La fera sotmesa", introdueix als principiants al món BDSM. Té la virtut de referir-se de forma seriosa a tots els aspectes d'aquest món. Té l'inconvenient de tenir la fixació, excessivament repetitiva, per justificar les relacions BDSM com a consensuades i que repeteix el mateix tema a diferents parts del llibre. El nom prové de la costum dels americans de numerar els cursos segons el nivell de dificultat amb un codi de tres dígits començament pel 101 que està dirigit a principiants en un tema. Encara que tal vegada l'autor volia fer una aclucada d'ull a la Room 101 del llibre 1984 de George Orwell.
En aquest llibre es parla dels límits i entre els diferents tipus de límit inclou els "must-limit" és a dir els elements que obligatòriament han d'estar presents en la relació. Sospito que entre els límits de la nina "de cuyo nombre no quiero acordarme" hi ha el de no avorrir-se durant les sessions, per exemple.
Els límits de les pràctiques físiques són relativament fàcils d'establir. Si algú parla d'agulles pot descriure més o manco la pràctica perquè la submisa pugui intuir si és o no un límit. Amb les pràctiques sobre el cos sempre és possible veure-ho aplicat a un altre submís per fer-se una idea. Les pràctiques relacionades amb la ment són molt personalitzades per ser efectives i difícils de descriure. Per tant és mal de fer establir els límits a priori sobre aquestes pràctiques. En alguns casos, ni el dominant controla del tot el resultat i durant la pràctica ha d'ajustar-la per acostar-se al resultat buscat.
Per fregar els límits de la nina aspirant a perfecte és suficient amb posar una imatge a la seva habitació la qual cosa es convertiria en una pràctica extrema per a ella.
Ahir vaig retrobar el llibre BDSM 101. Aquest llibre, en l'idioma de l'autor de "La fera sotmesa", introdueix als principiants al món BDSM. Té la virtut de referir-se de forma seriosa a tots els aspectes d'aquest món. Té l'inconvenient de tenir la fixació, excessivament repetitiva, per justificar les relacions BDSM com a consensuades i que repeteix el mateix tema a diferents parts del llibre. El nom prové de la costum dels americans de numerar els cursos segons el nivell de dificultat amb un codi de tres dígits començament pel 101 que està dirigit a principiants en un tema. Encara que tal vegada l'autor volia fer una aclucada d'ull a la Room 101 del llibre 1984 de George Orwell.
En aquest llibre es parla dels límits i entre els diferents tipus de límit inclou els "must-limit" és a dir els elements que obligatòriament han d'estar presents en la relació. Sospito que entre els límits de la nina "de cuyo nombre no quiero acordarme" hi ha el de no avorrir-se durant les sessions, per exemple.
Els límits de les pràctiques físiques són relativament fàcils d'establir. Si algú parla d'agulles pot descriure més o manco la pràctica perquè la submisa pugui intuir si és o no un límit. Amb les pràctiques sobre el cos sempre és possible veure-ho aplicat a un altre submís per fer-se una idea. Les pràctiques relacionades amb la ment són molt personalitzades per ser efectives i difícils de descriure. Per tant és mal de fer establir els límits a priori sobre aquestes pràctiques. En alguns casos, ni el dominant controla del tot el resultat i durant la pràctica ha d'ajustar-la per acostar-se al resultat buscat.
Per fregar els límits de la nina aspirant a perfecte és suficient amb posar una imatge a la seva habitació la qual cosa es convertiria en una pràctica extrema per a ella.
Dic que és la lluna
Ho sé, és la lluna
Mind, the next frontier.
dissabte, 11 de juny del 2011
Humiliació
La humiliació és una de les pràctiques més mentals del BDSM, superat en tot cas per la D/s. Des de que em vaig caure del cavall gràcies a la conversa amb una dolça submisa una de les curiositats més grans era com es practicava la humiliació. Totes les llistes de pràctiques que em relataven les submises que coneixia incloïen la humiliació. Quan indefectiblement investigava aquestes pràctiques es resumien en paraules amb les quals les qualificaven o alguna postura. Gairebé sempre m'han semblat insubstancials i més pròpies d'una mala pel·lícula porno que d'una relació BDSM.
He posat una condició molt humiliant a una Amiga important per a mi a canvi d'un premi per ambdós -mejor no pregunten-. Sé, com que demà sortirà el sol per alguna banda, que insinuar que aquesta pràctica pot ser humiliant al meu entreteniment cursi li produiria un atac d'hilaritat que no es reduiria ni desprès de l'auba. En canvi la meva amiga és provable que ens privi del premi per estalviar-se la humiliació.
La humiliació és la pràctica -ben feta- més personal, individualitzada i intransferible. Encara que els dominants de grans magatzems pensem que a totes els hi humilia ser qualificades de cusses, els de botiga gourmet creuen que val la pena profunditzar una mica més per esquarterà la ment. Uns es dirigeixen a competir per baix cost i productes d'acceptació generalitzada, per tal d'atreure a molts de clients. Els altres competeixen amb atenció personalitzada, productes excel·lents i clientela selecte. Evidentment soc del primer grup, amb ínfules del segon. Però reconec que em resulta molt avorrit limitar la humiliació a dir Puta entre fuetada i fuetada. Però és el que té tenir moltes clientes.
Una hora abans...
Fa un moment he escrit un paràgraf on existia la remota possibilitat d'exposar públicament en excés la personalitat d'una persona, trets que en percebo i tal vegada no són coneguts per altres, i això podria humiliar-la. L'he esborrat perquè ella no mereix -en cap dels dos sentits que podria tenir aquesta paraula- la humiliació per part meva. El mateix paràgraf dirigit a la meva Amiga, per exemple, sé que no li causaria cap humiliació. I per això escric aquí una entrada sobre humiliació.
He posat una condició molt humiliant a una Amiga important per a mi a canvi d'un premi per ambdós -mejor no pregunten-. Sé, com que demà sortirà el sol per alguna banda, que insinuar que aquesta pràctica pot ser humiliant al meu entreteniment cursi li produiria un atac d'hilaritat que no es reduiria ni desprès de l'auba. En canvi la meva amiga és provable que ens privi del premi per estalviar-se la humiliació.
La humiliació és la pràctica -ben feta- més personal, individualitzada i intransferible. Encara que els dominants de grans magatzems pensem que a totes els hi humilia ser qualificades de cusses, els de botiga gourmet creuen que val la pena profunditzar una mica més per esquarterà la ment. Uns es dirigeixen a competir per baix cost i productes d'acceptació generalitzada, per tal d'atreure a molts de clients. Els altres competeixen amb atenció personalitzada, productes excel·lents i clientela selecte. Evidentment soc del primer grup, amb ínfules del segon. Però reconec que em resulta molt avorrit limitar la humiliació a dir Puta entre fuetada i fuetada. Però és el que té tenir moltes clientes.
Amanece que no es poco.
Una hora abans...
Fa un moment he escrit un paràgraf on existia la remota possibilitat d'exposar públicament en excés la personalitat d'una persona, trets que en percebo i tal vegada no són coneguts per altres, i això podria humiliar-la. L'he esborrat perquè ella no mereix -en cap dels dos sentits que podria tenir aquesta paraula- la humiliació per part meva. El mateix paràgraf dirigit a la meva Amiga, per exemple, sé que no li causaria cap humiliació. I per això escric aquí una entrada sobre humiliació.
dijous, 9 de juny del 2011
Deus ex machina
- Tens una falda de tub, ajustada?
- Sí, una blanca que acabo de planchar. ¿Por qué?
- M'agradaria que te la posassis per venir.
- Pensaba que te gustaban las faldas con vuelo y ámplias, ¿has cambiado de opinión?... Te recuerdo que hemos quedado para un café.
- Com a molt tastar els teus llavis, en una primera cita. Una horeta i seràs a casa?
- Sí, hasta luego.
Ding, dong
- Passa. La Nespresso està encesa. Per mi Ristretto i tria el que més t'agradi per a tu. Quan estigui el cafè vina a seure a l'estora mentre acabo de reveure aquest episodi li queden 10 minuts.
-¡¿Qué coño te has pensado?!
Cara de resignació. Li passa la mà per l'esquena i l'estira de cap als seus llavis. Ella se li resisteix amb totes les forces i acaba la besada amb una galtada.
- Sabor intens i una persistència a la galta agradable i duradora -Deia ell mentre es fregava la galta amb un mitg somriure- Sobra el regust a menta. Encantat.
Li obre la porta convidant-la a marxar. Ella surt amb el cap alt i fent-se l'ofesa.
Y mientras tanto, al otro lado del espejo...
¡Que pesado! Se cree que por ir a su casa ha ganado. Iluso.
Ducha, lavarse los dientes, la falda, camiseta. Con esta falda tengo que ponerme zapatos de tacón. Un toque de pintalábios y lista.
Ding, dong.
Es sent la televisió des de l'altre banda de la porta, de sobte s'atura el so.
¡Que feo, uff! Un café y me largo.
Sentarme en la alfombra con esta falda... es gilipollas.
-¡¿Que coño te has pensado?!
Éste es imbécil... Nunca mais.
La porta es tanca darrera ella i prem el botó per cridar l'ascensor.
Es tornen a sentir els diàlegs de la televisió. Arriba l'ascensor i s'obre la porta.
Es sent la música dels crèdits i com s'atura el sò.
Ding, dong.
- Sí, una blanca que acabo de planchar. ¿Por qué?
- M'agradaria que te la posassis per venir.
- Pensaba que te gustaban las faldas con vuelo y ámplias, ¿has cambiado de opinión?... Te recuerdo que hemos quedado para un café.
- Com a molt tastar els teus llavis, en una primera cita. Una horeta i seràs a casa?
- Sí, hasta luego.
Ding, dong
- Passa. La Nespresso està encesa. Per mi Ristretto i tria el que més t'agradi per a tu. Quan estigui el cafè vina a seure a l'estora mentre acabo de reveure aquest episodi li queden 10 minuts.
-¡¿Qué coño te has pensado?!
Cara de resignació. Li passa la mà per l'esquena i l'estira de cap als seus llavis. Ella se li resisteix amb totes les forces i acaba la besada amb una galtada.
- Sabor intens i una persistència a la galta agradable i duradora -Deia ell mentre es fregava la galta amb un mitg somriure- Sobra el regust a menta. Encantat.
Li obre la porta convidant-la a marxar. Ella surt amb el cap alt i fent-se l'ofesa.
Y mientras tanto, al otro lado del espejo...
¡Que pesado! Se cree que por ir a su casa ha ganado. Iluso.
Ducha, lavarse los dientes, la falda, camiseta. Con esta falda tengo que ponerme zapatos de tacón. Un toque de pintalábios y lista.
Ding, dong.
Es sent la televisió des de l'altre banda de la porta, de sobte s'atura el so.
¡Que feo, uff! Un café y me largo.
Sentarme en la alfombra con esta falda... es gilipollas.
-¡¿Que coño te has pensado?!
Éste es imbécil... Nunca mais.
La porta es tanca darrera ella i prem el botó per cridar l'ascensor.
Es tornen a sentir els diàlegs de la televisió. Arriba l'ascensor i s'obre la porta.
Es sent la música dels crèdits i com s'atura el sò.
Ding, dong.
Continuaràá?
dimarts, 7 de juny del 2011
Blogaires
Els blogaires hi arriben per moltes raons, algunes es despullen de tal forma que desprès d'hores de parlar i intentar diseccionar la seva ment descobreixes que tot està públicament accessible al seu blog. No sé si pel seu afany exhibicionista o per la poca quantitat de pensaments originals. D'altres en canvi, cada paraula que et regalen -tret dels seus leite motive- té trets originals, fins i tot amb una prolífica producció blogaire. D'altres en canvi tenen una producció onanista pel seu consum intern: inintel·ligibles o insignificants per a la resta dels trossos de carn amb cames que ens arrosseguem pel cyberespai.
M'agrada l'onanisme en la majoria de les seves formes, però un dia vaig descobrir que les peces que més m'agraden estan composades per ser tocades a 4 mans. Com en Woody he trobat excuses per no aïllar-me en el plaer solitari, encara que ambdós hi reconeixem les avantatges d'aquesta pràctica. En el cas d'aquest blog té força part d'autoservei el fet d'escriure en solitari frases que creus enginyoses, fer dobles i triples sentits on no s'entén ni el primer, publicar missatges en clau que no desxifra ni el suposat receptor -per falta d'habilitat en xifrar-ho o d'interès en trobar-hi la clau-. Però en poc més d'una de cada cent entrades, de la vintena mal contada publicades, algú junta els punts i veu la imatge que hi ha a sota. I en sentir el seu somriure darrera la pantalla o com robes un minut de la seva atenció, li veus la gràcia de composar peces en un únic teclat per ser interpretades a dues ments.
Algun àngel d'amor que viu en una apartada riba ha indicat què les paraules li agraden -encara que no n'entengui la música-. D'altres només les han comentat per buscar-hi prosaiques explicacions -què al cap i la fi no he sabut acabar d'aclarir-les-hi-. La majoria assegura, sense dir-ho, que la composició de paraules és massa enrevessat -massa anys de passejades pel Bulevard de les reflexiones dominicales m'han pervertit-. Comprendre-me costa, i aquí és on es comença a pagar amb lectures complexes de texts enrevessats. Aquest filtre permet mesurar l'interès, a l'hora que la intel·ligència, de les lectores. Ambdues són mètriques que m'interessen de totes elles, però encara l'he d'acabar de calibrar.
Conec prou bé els principis de la teoria de la comunicació de l'amic Claude -Shannon pels que no li tenen tanta confiança- i com tots els elements que integren la comunicació són importants -emissor, receptor, canal, codi, renou, per situar a les lectores a les quals no se'ls hi ha presentat el Sr. Shannon-. Però jo només en controlo a l'emissor per intentar fer una comunicació efectiva. I sé que sovint conscientment deixo que l'emissió sigui complexa i recaigui més dificultat en el receptor. Així amb un escrit creo molts de missatges diferents, segons qui ho llegeixi i com ho vulgui interpretar. Així dono peu a que la realimentació enriqueixi la comunicació.
Aquesta entrada em permet retrobar-me amb el text inintel·ligibles i insignificants per a la resta del trossos de carn amb cames, i així oblidar que em felicitaren per fer l'anterior entrada on s'entenia tot el que volia dir!
M'agrada l'onanisme en la majoria de les seves formes, però un dia vaig descobrir que les peces que més m'agraden estan composades per ser tocades a 4 mans. Com en Woody he trobat excuses per no aïllar-me en el plaer solitari, encara que ambdós hi reconeixem les avantatges d'aquesta pràctica. En el cas d'aquest blog té força part d'autoservei el fet d'escriure en solitari frases que creus enginyoses, fer dobles i triples sentits on no s'entén ni el primer, publicar missatges en clau que no desxifra ni el suposat receptor -per falta d'habilitat en xifrar-ho o d'interès en trobar-hi la clau-. Però en poc més d'una de cada cent entrades, de la vintena mal contada publicades, algú junta els punts i veu la imatge que hi ha a sota. I en sentir el seu somriure darrera la pantalla o com robes un minut de la seva atenció, li veus la gràcia de composar peces en un únic teclat per ser interpretades a dues ments.
Algun àngel d'amor que viu en una apartada riba ha indicat què les paraules li agraden -encara que no n'entengui la música-. D'altres només les han comentat per buscar-hi prosaiques explicacions -què al cap i la fi no he sabut acabar d'aclarir-les-hi-. La majoria assegura, sense dir-ho, que la composició de paraules és massa enrevessat -massa anys de passejades pel Bulevard de les reflexiones dominicales m'han pervertit-. Comprendre-me costa, i aquí és on es comença a pagar amb lectures complexes de texts enrevessats. Aquest filtre permet mesurar l'interès, a l'hora que la intel·ligència, de les lectores. Ambdues són mètriques que m'interessen de totes elles, però encara l'he d'acabar de calibrar.
Conec prou bé els principis de la teoria de la comunicació de l'amic Claude -Shannon pels que no li tenen tanta confiança- i com tots els elements que integren la comunicació són importants -emissor, receptor, canal, codi, renou, per situar a les lectores a les quals no se'ls hi ha presentat el Sr. Shannon-. Però jo només en controlo a l'emissor per intentar fer una comunicació efectiva. I sé que sovint conscientment deixo que l'emissió sigui complexa i recaigui més dificultat en el receptor. Així amb un escrit creo molts de missatges diferents, segons qui ho llegeixi i com ho vulgui interpretar. Així dono peu a que la realimentació enriqueixi la comunicació.
Aquesta entrada em permet retrobar-me amb el text inintel·ligibles i insignificants per a la resta del trossos de carn amb cames, i així oblidar que em felicitaren per fer l'anterior entrada on s'entenia tot el que volia dir!
Mala comunicació
És divertit tenir un blog públic on les conegudes llegeixen i interpreten el que volen. El que hi escric, normalment, cerca elaborar el màxim la paraula. Fer-la prou interessant per sí mateixa, fins i tot si no digués rés. Hi ha mestres que m'han fet enveja als llegir-los i em quedaré lluny d'emular-los. M'he proposat que les entrades no només siguin estèticament plaents, vull que diguin alguna cosa. Les entrades solen tenir dobles si no triples sentits.
Com a bon mallorquí em cuido prou de no desvetllar més informació de la estrictament necessària. Totes les dones que surten en les entrades són persones reals que d'alguna forma s'han fet mereixedores de sortir-hi. Però com autor, crec que he de mantenir-ne el seu anonimat. Però hi ha un cert plaer quan alguna s'hi reconeix.
La darrera entrada ha estat la que ha tingut més èxit. Una s'hi ha sentit reconeguda quan no pensava en ella, l'altre no l'entenia, una altre ho ha entès tot, a una nina preciosa li ha agradat sense entendre rés i la protagonista de l'entrada ha vingut fent veure que no s'hi havia reconegut. Li he explicat l'entrada fent servir metàfores més abstractes i ho ha entès tot. Evidentment ella ja sabia que és incoherent, però la diversió és prou alta per no plantejar-se canviar les regles.
Sembla que, malgrat que l'entrada anterior hi té molta informació, és difícil de digerir. Quan vulgui que s'entengui el que escric hauré de esforçar-m'hi un poc més en la redacció, o un poc menys en embullar-ho. Si estigués tot completament clar es sabria massa fàcilment l'objectiu del que escric, i encara soc mallorquí. :)
Com a bon mallorquí em cuido prou de no desvetllar més informació de la estrictament necessària. Totes les dones que surten en les entrades són persones reals que d'alguna forma s'han fet mereixedores de sortir-hi. Però com autor, crec que he de mantenir-ne el seu anonimat. Però hi ha un cert plaer quan alguna s'hi reconeix.
La darrera entrada ha estat la que ha tingut més èxit. Una s'hi ha sentit reconeguda quan no pensava en ella, l'altre no l'entenia, una altre ho ha entès tot, a una nina preciosa li ha agradat sense entendre rés i la protagonista de l'entrada ha vingut fent veure que no s'hi havia reconegut. Li he explicat l'entrada fent servir metàfores més abstractes i ho ha entès tot. Evidentment ella ja sabia que és incoherent, però la diversió és prou alta per no plantejar-se canviar les regles.
Sembla que, malgrat que l'entrada anterior hi té molta informació, és difícil de digerir. Quan vulgui que s'entengui el que escric hauré de esforçar-m'hi un poc més en la redacció, o un poc menys en embullar-ho. Si estigués tot completament clar es sabria massa fàcilment l'objectiu del que escric, i encara soc mallorquí. :)
dilluns, 6 de juny del 2011
Jugar el seu joc?
He parlat de la meva habilitat jugant a billar, he fet veure que sé moure les peces dels escacs i la meva cordura m'ha evitat perdre més que fitxes de coloraines jugant al poker o l'autoestima en un envit de truc. Sé, per tant, que no soc un expert en tots els jocs, ni tant sols en una immensa minoria. Fa estona que vaig decidir que no jugaria als jocs que no em pogués permetre perdre. Però em sento realment estúpid quan participo en jocs que no vull guanyar.
Durant un duel d'esgrima dialècticament a primera sang, on no va donar temps a treure l'espasa abans de la seva retirada, em vaig adonar de que es pot anar més lluny. L'altra duelista imposa les regles d'un joc que li és indiferent jugar per no trobar-se guanyant el trofeu pel qual sospira. Per desgràcia no tinc bones localitats per recrear-me en la comèdia de les banalitats. I encara que les regles que imposa són per fer atractiu el joc a qualsevol participant, no fos cosa es quedàs sense candidats, mai m'he sentit representat per la unanimitat.
Les seves regles només permeten pujar i guanya qui primer arriba a més infinit. Quan el que necessita és que l'acompanyin al soterrani. L'avantatge és que qui juga bé al seu joc, aviat s'allunya enfilant-se cada cop més amunt.
Durant un duel d'esgrima dialècticament a primera sang, on no va donar temps a treure l'espasa abans de la seva retirada, em vaig adonar de que es pot anar més lluny. L'altra duelista imposa les regles d'un joc que li és indiferent jugar per no trobar-se guanyant el trofeu pel qual sospira. Per desgràcia no tinc bones localitats per recrear-me en la comèdia de les banalitats. I encara que les regles que imposa són per fer atractiu el joc a qualsevol participant, no fos cosa es quedàs sense candidats, mai m'he sentit representat per la unanimitat.
Les seves regles només permeten pujar i guanya qui primer arriba a més infinit. Quan el que necessita és que l'acompanyin al soterrani. L'avantatge és que qui juga bé al seu joc, aviat s'allunya enfilant-se cada cop més amunt.
Yo no jugaba para no perder,
tú hacias trampas para no ganar;
yo no rezaba para no creer,
tú no besabas para no soñar.
dissabte, 4 de juny del 2011
Sempre ens quedarà París
Des de que vaig iniciar aquest blog estic fregant i a l'hora evitant un tema complicat: l'amor i BDSM.
Fa uns anys, mentre defora diluviava, ballava aferrat dins una capsa de sabates de 4 estrelles a París. El mòbil grinyolava "Yo no quiero París con aguacero, ni Venecia sin tí". A París no va deixar de ploure i Venècia segur que serà sense ella. Tinc l'excusa de que moltes coses externes a nosaltres feren impossible Venècia. Però són excuses. Les parelles són complicades, les parelles amb BDSM encara més.
El BDSM, com jo l'entenc, és un món de sentiments: sentiment d'entrega, sentiment de control, sentiment de possessió, sentiment de desitj. Una altre forma de veure-ho és com un conjunt de sensacions: sensacions de plaer, sensacions d'indefensió, sensació de fastig, sensació d'humiliació, sensació de dolor. Les sensacions les pot crear qualsevol amb l'entrenament adient, els sentiments són molt més volàtils -o serà que jo no en controlo la tècnica del tot-.
Per descomptat que moltes vegades m'he quedat en gaudir de les sensacions. Perquè complicar-se amb sentiments quan busques diversió?. Però tinc la benedicció de ser lleig, això em treu de sobre la majoria de dones que només cerquen sensacions vainilla. Per les sensaciódependents BDSM també ajuda força.
Vaig tenir un curt intercanvi de paraules -no m'atreviria a qualificar-ho de conversa- amb una nina púber la qual necessitava creure que els sentiments artístics del BDSM eren amor -per aquesta nina, el DNI de la qual menteix dient que s'acosta als 30, púber vol dir adolescent-. Vull pensar que la meva capacitat d'esprint oratori servís perquè entengués què l'amor i l'entrega són sentiments cosins-germans, però no el mateix.
L'amor és inherentment igualitari, simètric. Ambdós volen el benestar de l'altre i volen estar amb l'altre. El fet de què sigui feliç crea felicitat. Compartir tot amb ell. L'entrega és asimètrica, hi ha rols diferenciats entre ambdós participants.Un fa feliç, l'altre es deixa fer feliç.
Pots estar enamorat de la teva submisa? Pot ella enamorar-se de mi? Sí a les dues preguntes. Però s'han de donar condicions especials. La primera, què ella necessiti ser propietat de algú com tu. La segona que el dominant la necessiti a ella. Si no es donen, millor dir que "sempre ens quedarà París".
P.S. Posaria enllaços per explicar la frase del títol, però qui no la conegui no mereix saber què és l'amor.
Fa uns anys, mentre defora diluviava, ballava aferrat dins una capsa de sabates de 4 estrelles a París. El mòbil grinyolava "Yo no quiero París con aguacero, ni Venecia sin tí". A París no va deixar de ploure i Venècia segur que serà sense ella. Tinc l'excusa de que moltes coses externes a nosaltres feren impossible Venècia. Però són excuses. Les parelles són complicades, les parelles amb BDSM encara més.
El BDSM, com jo l'entenc, és un món de sentiments: sentiment d'entrega, sentiment de control, sentiment de possessió, sentiment de desitj. Una altre forma de veure-ho és com un conjunt de sensacions: sensacions de plaer, sensacions d'indefensió, sensació de fastig, sensació d'humiliació, sensació de dolor. Les sensacions les pot crear qualsevol amb l'entrenament adient, els sentiments són molt més volàtils -o serà que jo no en controlo la tècnica del tot-.
Per descomptat que moltes vegades m'he quedat en gaudir de les sensacions. Perquè complicar-se amb sentiments quan busques diversió?. Però tinc la benedicció de ser lleig, això em treu de sobre la majoria de dones que només cerquen sensacions vainilla. Per les sensaciódependents BDSM també ajuda força.
Vaig tenir un curt intercanvi de paraules -no m'atreviria a qualificar-ho de conversa- amb una nina púber la qual necessitava creure que els sentiments artístics del BDSM eren amor -per aquesta nina, el DNI de la qual menteix dient que s'acosta als 30, púber vol dir adolescent-. Vull pensar que la meva capacitat d'esprint oratori servís perquè entengués què l'amor i l'entrega són sentiments cosins-germans, però no el mateix.
L'amor és inherentment igualitari, simètric. Ambdós volen el benestar de l'altre i volen estar amb l'altre. El fet de què sigui feliç crea felicitat. Compartir tot amb ell. L'entrega és asimètrica, hi ha rols diferenciats entre ambdós participants.Un fa feliç, l'altre es deixa fer feliç.
Pots estar enamorat de la teva submisa? Pot ella enamorar-se de mi? Sí a les dues preguntes. Però s'han de donar condicions especials. La primera, què ella necessiti ser propietat de algú com tu. La segona que el dominant la necessiti a ella. Si no es donen, millor dir que "sempre ens quedarà París".
P.S. Posaria enllaços per explicar la frase del títol, però qui no la conegui no mereix saber què és l'amor.
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)