dijous, 29 de desembre del 2011

Pols d'estrelles

Ara fa 13.700 milions d'anys —any amunt, any abaix— una fluctuació quàntica en el buit creava el nostre univers iniciant una expansió que encara ara no ha acabat. Des d'aquell moment l'univers va anar creixent, refredant i condensant. Aparegueren les primeres partícules atòmiques, es crearen els primers nuclis dels àtoms. Uns 300 mil anys desprès de la primera espurna, els electrons s'agermanaren amb els protons deixant circular lliurement els fotons i inundant l'univers de llum. Aquests àtoms d'hidrogen —i algun d'heli— era l'únic que omplia l'espai en grans niguls de gas. Per efecte de la gravetat, aquest niguls formaren les galàxies i dins elles les estrelles que il·luminen les nostres nits, molt abans d'existir la nit o el dia. Les estrelles són màquines de fusió que durant la seva vida ajunten àtoms i a partir de l'hidrogen creen tota la resta d'elements de la taula periòdica. La mort d'una estrella es produeix amb una gran explosió que sembra tot l'univers dels elements dels quals estam fets. Així deu mil milions d'anys desprès de la creació del Univers es forma el nostre sistema solar que neix de la pols d'aquelles primeres estrelles que explotaren.

De les diferents aproximacions a la mort per part de les religions, l'hinduisme i el budisme creuen en una reencarnació del cos. De les diferents creences sobre la mort la reencarnació és la més correcte segons el pensament científic actual. Els cossos dels éssers vius es descomponen en els elements fonamentals que són la matèria prima per formar nous éssers.

Un final crea un nou principi, una entitat es transforma, canvia, amb sort... evoluciona.



Som pols d'estrelles
Carl  Sagan


 

dimarts, 29 de novembre del 2011

Pensaments aleatoris o deterministes

A l'únic curs d'escriptura que he assistit m'ensenyaren la tècnica de l'escriptura automàtica. Posar-se davant un papar i vomitar-hi sense parar tot el que et vingui al cap. Aquesta tècnica serveix per vèncer el síndrome de la pàgina en blanc —avui en dia s'hauria de dir de la pantalla en blanc—. Aquesta tècnica la he usat moltes vegades al blog amb una idea inicial en ment. Avui amb idea a sense això és el que surt:

De vegades penses trobar una pedra al camí —m'agrada més la imatge d'una rolling stone— que sembla ser un diamant, la mires, li treus la brutor que ha acumulat i li dediques temps per gaudir-ne de les seves qualitats. A vegades desapareix tal com ha aparegut, del no rés per acabar sent un miratge. Un espai buit que no has tocat realment i què ha arribat a semblar una pedra preciosa.

Durant el que triga el vaivé del renta parabrises del cotxe passa per la teva vida un record que deixa un regust dolç de tot el que no va ser. I un regust amarg de tot el que va deixar de ser. Una ditada de mel embolcallada pel paper del xiclet de fresa que no vares tastar. Hores de son bescanviades per vigília què ara semblen un somni fugisser. 

Hi ha finals què obren la porta a una nova història —Aquest pot ser l'inici d'una gran amistat— on aquesta història dura el temps del fos a negre. Hi ha històries que no resisteixen ni la primera mirada. Que es refreden gràcies a la calor que generen. Que se ofeguen sense haver arribat a fer més que un alè o s'ofeguen per culpa d'aquest alè.

Tal vegada és millor refredar, congelar i trencar, que no pas viure, estirar i crear. T'assegures de no penjar-te de sensacions de les quals més endavant no podries prescindir. Una estrella fugaç només és bella mentre es mou allunyada i fugissera, fins que s'esvaeix. Tal vegada això pensa o tal vegada això he de pensar.

Somnis, miratges, malsons o fugides.

dilluns, 14 de novembre del 2011

Qualsevol nit

Imaginava un moment especial, on tu, ulls clucs, mans a l'esquena entres a l'habitació. Amb un vestit senzill, fins a mitja cama, entallat i amb un escot generós. Fa molt que penses, que li dones voltes i que tens un neguit en el teu interior. Les papallones de l'estómac són tant reals com has sospitat que serien. Tens por, tens nirvis... et sents com una col·legial que s'enfronta a un professor que te renyerà. Dus mesos pensant, tastant, vivint, sentint. Saps que has donat el pas fa estona, el pas que t'advertiren que no tenia tornada endarrera, però queda reconeixer-ho.

Mesos d'anades i vingudes, mesos de negar-te a tu mateixa, mesos de curiositat, mesos de voler i no voler, de pors i de plaer, de dolor i tendresa, de plors i violes. No et veus lliure, però no ets propietat de ningú. Costa renunciar a la possibilitat d'amagar coses, al posar les regles, a fixar límits, a decidir per tu mateixa el que ha de ser o no ser. Et deixes emportar, però calia donar el pas.

L'habitació està només il·luminada per una dotzena d'espelmes, a fora plou i fa fred. Dintre és un entorn càlid. Tu cremes.

Sona la música, t'enrevolta una sensació de pau. Tota tu tremola, saps bé on vas.

Et plantes al mig de la sala i esperes.

Les espelmes s'estan consumint, no obres els ulls, no mous les mans de l'esquena. Res t'impedeix fer-ho, però no vols rompre les cordes virtualment reals que et lliguen les mans, no vols esqueixar el vel que inmaterialment et cega. Esperes.

Sents un renou a la teva esquena, són les seves pases. L'eternitat està sobre valorada, l'has viscut 10 vegades entre una passa i l'altre. La vida et passa pels ulls cecs, les nits dels darrers mesos apareixen en colors llampants, els dies amb llum cegadora... Cada respiració des de que el coneixes sembla que et dur per força al dia d'avui.

Un dit sobre el teu braç i les cames sembla que no et poden sostenir. Ha arribat el moment.

Ja no recordes les sensacions del teu cos que no vagin acompanyades del seu record, el seu contacte o les seves instruccions. No sents plaer si no és per ell, no sents dolor si no li entregues, no vols més que ser seva. La teva ment s'ha obert de pit en ample. Circula per els camins de carro dels teus pensaments com si fos una autopista de 3 carrils.

Una besada al teu coll et retorna a la terra. És Ell.

Sents la seva respiració, el tens davant. T'agenolles, sense separar les mans de l'esquena, sense obrir el ulls. Ni te n'adones i baixes el cap.

- Vull ser teva.

Centenars d'hores de parlar, pràctiques plaents, pràctiques humiliants, pràctiques divertides, pràctiques doloroses, sensacions contraposades, pors, desitjos, tranquil·litat, necessitat, força. Tot encaixa, i només pot tenir una resposta.

La indiferència inicial de "això no és per mi", "ningú comanda en mi" i tantes altres han caigut, deixant lloc a noves sensacions.

Es va descordant el vestit i peça a peça cau al terra fins quedar nua.

Recordes el primer cop que et despullares per ell, entre vergonya i incredulitat, deixares que disfrutàs de contemplar-te. Et sorprenia com t'examinava, com t'acariciava com comprovava que tenies el cony humit...

- Aixeca't

Surts de l'ensimismament i t'aixeques d'esma.

Juga amb els teus mugrons, els pessiga... et sorprèn que desitges demanar-ne més. Desitges tenir la oportunitat de demostrar que li vols oferir tot.

Ell sap que en vols més. S'atura.

T'acaricia, el desig a flor de pell fa que les seves mans deixin una marca de per on han passat en forma de pell de gallina.

No saps on ets, no saps on vas, no saps que vols, necessites que Ell et digui que desitja per saber tu que vols.

Les carícies s'allarguen, et fan desitjar-ne més, voler-les més endins, però es queden a la superfície no arriben a acariciar les teves entranyes.

Una estirada del cabell, et tomba la cara cap a Ell... Et besa

Les carícies no han canviat d'intensitat, són suaus, mentre estira els cabells fins posar-te en la postura que desitja.

Les llengües juguen, s'assaboreixen una a l'altre. Sents com el teu cony raja i la teva humitat regalima per l'interior de les teves cuixes.

Desprès ....

Historius interruptus vocant

dijous, 27 d’octubre del 2011

Gelosia

Mai he sigut gelós perquè crec en el dret de les persones d'equivocar-se pensant que hi pot haver algú millor que jo. Altres són gelosos perquè saben amb seguretat que fàcilment trobarien algú millor que ell.

dijous, 22 de setembre del 2011

Les amistats perilloses

Recordo la pel·lícula "Les amistats perilloses" per flaixos d'escenes. Quan Valmond dicta una de les seves cartes a una cortesana que l'escriu amb ploma sobre el seu cos nuu –per necessitats del guió, en la novel·la encara és millor quan és capgiren els papers d'escrivent i moble–, per exemple... L'argument recaragolat, pervertit, llibertí, sensual... i na Michaelle Pfeiffer  –la seva imatge justifica veure una pel·lícula–, la resta d'actors i actius no estan malament.

Buscant un dels diàlegs més ben plasmats en el cine on Valmond deixa a la seva amant per desprès poder reconquistar-la, m'he trobat una curiosa transcripció de l'obra. Transcrivint les cartes en entrades d'un blog. Els meus intents de proselitisme per tal de difondre la versió en imatges no té massa èxit –com si jo recomanés coses que no valguessin la pena alguna vegada–, per tant faré boca amb extractes de l'obra  epistolar.

-Bescompte de Valmond a la Marquesa de Merteuil-
Las órdenes de usted me encantan y el modo de darlas es aún más amable; haría usted amar el despotismo. No es la primera vez, lo sabe bien, que siento no ser ya su esclavo [...]

-Bescompte de Valmond a la Marquesa de Merteuil-
[...]En verdad, es usted cien veces más mala cabeza que yo, y podría humillarme si yo tuviera amor propio.

-Marquesa de Merteuil al Bescompte de Valmond-
¿Ha olvidado que el amor es, como la medicina, solamente el arte de ayudar a la naturaleza?

-Marquesa de Merteuil al Bescompte de Valmond-
Dígame, señor amante lánguido, las mujeres que usted ha logrado ¿cree haberlas violado? Por más deseos que una mujer tenga de entregarse, por más que se la inste para ello, es preciso siempre un pretexto; y ¿puede haberlo más cómodo que el que proporciona el aire de ceder a la fuerza? En cuanto a mí, confieso que una de las cosas que me lisonjean más, es un ataque vivo y bien dado, en que todo va por orden, aunque rápidamente; que no nos pone jamás en el embarazo de tener que reparar nosotras mismas una torpeza que debió ser provechosa; que sabe dar el aire de violencia hasta a las cosas que concedemos, y lisonjear con maña nuestras dos pasiones favoritas: la gloria de la defensa y el placer de haber sido vencidas. Convengo en que este talento, más raro de lo que se cree, me ha gustado siempre, pero no me ha seducido, y que algunas veces me ha sucedido rendirme únicamente por recompensa.

-Marquesa de Merteuil al Bescompte de Valmond-
Después de la una, ya aniñada, ya razonable, ya tumultuosa, ya sensible, y algunas veces libertina, me placía el contemplarle como un sultán en su serrallo donde yo sola hacía el papel de diferentes favoritas. En efecto, sus obsequios repetidos, aunque recibidos siempre por la misma mujer, lo fueron siempre por una nueva amante.

-Marquesa de Merteuil al Bescompte de Valmond-
Los excesos son buenos con aquellos a quienes luego se quiere dejar.


-Marquesa de Merteuil al Bescompte de Valmond-
¿Cuál es, en efecto, la insolente seguridad de aquel hombre que se atreve a dormir tranquilo mientras alguna mujer a quien ha ofendido no se ha vengado de él aún?

-Marquesa de Merteuil al Bescompte de Valmond-
[...]este modo de conducirse puede salir bien con los niños, que cuando escriben amo a usted, no saben que dicen me rindo.

-Fragment de la carta que el Bescompte de Valmond escriu sobre el cos nuu d'una amant a dona que vol seduir-
[...]la atmósfera que respiro está llena de voluptuosidad; la mesa que me sirvo, empleada por la primera vez para este uso, viera ser para mí un altar sagrado del amor. ¡Ah, cuánto más hermosa va a parecerme en adelante! Sobre ella habré trazado el juramento de amarla toda la vida. Excuse, le suplico, el desorden de mis ideas. Tal vez no debería abandonarme tanto a un amoroso arrebato que no comparto con usted; es preciso que la deje un instante para calmar un delirio que aumenta a cada momento y al que no puedo resistir.

-Marquesa de Merteuil al Bescompte de Valmond-
¡Cuánto la hermosea el dolor! Con poco coqueta que se haga, llorará a menudo, pero esta vez lloraba sin malicia. Sorprendida yo de este nuevo encanto que no conocía y que tenía infinito placer en conservar, no le di por lo pronto más que aquellos insípidos consejos que aumentan las penas más que las mitigan, y de este modo, la puse en términos que iba a caer en convulsiones. [..] ¡Oh Dios, qué hermosa estaba! ¡Si la Magdalena era así, debió ser mucho más peligrosa como penitente que como pecadora!


diumenge, 4 de setembre del 2011

Google, català i BDSM

Fa poc vaig notar un accés al meu blog que provenia d'un enllaç d'una pàgina de resultats de cerca de Google on havien buscat BDSM. Em va picar la curiositat i vaig comprovar que buscant pàgines en català sobre BDSM en la primera pàgina hi sortia un enllaç a aquest humil blog.

En un primer moment em va pujar un poc l'orgull. Sé que hi ha gent que té de professió aconseguir augmentar la valoració de Google de les pàgines i jo ho he aconseguit sense proposar-m'ho.

Però la reflexió aboca a que aquest reconeixement no té per orígen la indiscutible qualitat d'aquest blog, sinó a la pobre oferta sobre BDSM en català. En tot cas, n'estic content mentre duri aquesta posició destacada.

Donat que sovint em trobo amb algunes lectores que bé per no conèixer gens el català –amb excuses tant originals com haver viscut sempre a forestilàndia–, bé per no dominar-ho per complet malgrat viure tota la vida a l'illa –en aquest cas l'excusa és que es tracte d'una submisa i lo de dominar no és lo seu–, he decidit ajudar a que aquestes lectores accedeixin als meus pensaments. Per això davall el "Sobre jo" de l'esquerra hi he posat un enllaç a la traducció automàtica del blog que fa Google. La traducció és decent, encara que no sigui perfecte. Espero que les meves estimades lectores monolingües castellanes es trobin més còmodes al blog.

I ara, amb la llengua de l'imperi... 

divendres, 2 de setembre del 2011

Com retornar una joguina abans de rompre-la

Vols però no pots. Saps però no sents. Parles però no escoltes. Avances però et quedes endarrere. Per un moment veus la gloria però és un miratge. Quan tornes a passar dos pics pel mateix arbre, has de trencar el cercle viciós.

Una prova que saps que no voldrà fer, una condició que no voldrà complir, una despedida sense presentació.

Per què espenyar la joguina amb més coloraines i girnaldes? Perquè el jugador i la joguina no es mereixen un a l'altre.

Un fet intrascendent et dona una supremacia moral. Es deu poder canvia per motivacions més carnals?

Les dubtes mataren la seva estrella.



dimecres, 31 d’agost del 2011

Sense paraules

És mal de definir com els músculs estan intranquils, el cos incòmode i la ment vola. No hi ha forma de centrar-se en rés productiu, la ment desitja juntar-se amb una altre, un sexe estrany, tal vegada el més pervertit i morbós de tots. Buscar sensacions noves, formes especials de sentir el contacte. No limitar-se a un catàleg immens de postures, permutacions amb repetició d'un nombre finit d'elements agrupats de dos en dos. Tot el contrari, buscar alguna cosa diferent. Sexe sense penetració, penetració sense sexe, sexe sense pensar o pensar sense sexe. Traspassar el límit sense haver-se mogut de l'orígen. Una sensació intensa, forta, explosiva produïda en una calma impassible. Assolir l'estat més profund de meditació quan bull la sang. Quan un orgasme pot ser insignificant i una lleu carícia desfermar el plaer absolut.

Estic desvariant, el desig enterboleix l'enteniment. Un desig que transmuta en necessitat per ser oblidat tan fàcilment com va apareixer. Però mentre dura embota el cap, omple les venes i fa somiar en una imatge amb els colors que encara no he inventat. Sentir per un moment que la fusió s'ha completat, que no hi ha dos sinó un. Necessitar la seva necessitat.

A vegades costa descriure un somni, a vegades costa despertar-ne.

La vida es sueño y los sueños ...

dilluns, 29 d’agost del 2011

Ràbia

Per què les coses mai passen com creus que t'agradaria? No porto la compte de les dones que no m'han refusat del tot –per escàndol d'alguna lectora–, però la compte de les sí ho han fet és impossible per incomptable. Tinc, per tant, molta més experiència en rebuig del que alguna altre lectora creu.

La foto turbadura d'una nina que no m'ha acceptat, si bé em va deixà creure que tampoc m'havia refusat, em fa sentir ràbia. Mai m'havia paregut més desitjable! Tal vegada és per l'abstinència, però un mes d'agost que podia haver sigut casi perfecte s'ha quedat amb el casi. Em torno massa exigent o massa vell, rebutjant més propostes de les que acabo per acceptar. L'excusa per fer-ho és que no vull històries que no porten enlloc, la raó de veritat és que em fa més peresa què no pas desig. Si s'ho curràssin un poc més... Però clar, les submises són passives per naturalesa i les dones esperen a ser conquerides.

Certs fets em recorden que s'acaba l'estiu. Tal vegada que refresqui i plogui no sigui el més significatiu.

Descartes demostrava l'existència de Déu pel fet de que concebia la perfecció i evidentment ell no era perfecte. Jo no tinc la seva limitació que l'impulsava a buscar la perfecció en un esser suprem –no dubto de la meva perfecció–; però utilitzo el seu argument de forma que: si soc capaç de intuir la existència d'una esclava perfecte per a mi, és que existeix. La imatge que s'ha regalat a una altre persona em recorda que en algun moment estava casi convençut d'haver-la trobat. No he sigut mai gelós, i això serà objecte d'alguna altre entrada, però crec que està justificat tenir un poc de ràbia per perdre una cosa interessant. Cada entrada al correu es converteix en una galtada que fa trontollar la demostració anterior.

Una dona intel·ligent, interessant, amb qui pugui parlar de filosofia, de l'origen de l'univers, de política, de les postures sexuals més gimnàstiques, de les perversions més extremes, dels sentiments més tendres; prou madura per poder entendre la vida, prou nina per tenir la curiositat intacte, atractiva i sensual, amb una tècnica sexual correcte, amb una vergonya controlada però a flor de pell per usar-la. Capaç de posar-se la pell de gallina amb una carícia i cara de plaer en entregar el crit de dolor. Independent però gaudint de dependre. Segura però què tremola com una fulla en sentir-se travessada per una mirada. Que m'ompli la ment, de la forma en que jo li omplo altres cavitats. I que no hagi de creuar els mars per besar-la. Tampoc demano tant, no?

Desitjo llavors existeixo.

diumenge, 21 d’agost del 2011

Who wants to live for ever?

Queen té algunes cançons molt bones, ha posat la seva música a tres pel·lícules que recordi ara. En les tres hi encaixen com un guant fins i tot a "Metrópolis" –m'estic repetint–. Però veure "Els immortals" m'ha fet repensar algunes coses. En aquesta pel·lícula dels anys 80, on es nota el toc pretensiosament trencador de plans experimentals –alguns molt encertats d'altres prescindibles, com tot l'experimental–, vaig descobrir la condemna a la immortalitat.

Quan l'esperança de vida era de 30 anys era fàcil que l'enamorament fos de per vida. Passar la meitat de la teva vida enamorat d'una persona, significava mantenir la mateixa parella des dels 15 –edat molt avançada ja per casar-se perquè no era qüestió de perdre anys de fertilitat de les dones–. L'objectiu que li assigna la psicologia evolutiva al sentiment d'amor és que el mascle i la femella de l'espècie es mantinguin junts per tal de cuidar a la progènie. Ja sigui per raons de cura dels descendents o bé per la vida mitjana dels homo sàpiens abans de la invenció de la penicil·lina, l'amor no té sentit evolutiu més enllà d'uns 20 o 30 anys.

Llavors els romàntics que escrivien mentides com "t'estimaré per tota l'eternitat" havien d'estar imbuïts d'una alteració mental –per ser condescendents no l'anomenarem trastorn o malaltia– que els impedia pensar amb la racionalitat que indicaria el nom de la nostra espècie. No rés és per sempre.

Però retornant a la cançó, seria desitjable que l'alteració irracional que provoca l'amor fos per sempre? Igual que el protagonista immortal o bé l'encara més conegut Conde Dràcula, voldríem estimar per sempre a la mateixa persona? –les lectores romàntiques m'estan esborrant dels seus favorits–.

Aprofitant que parlo de cinema, acabaré amb una recomanació de televisió –algunes persones tenen el mal costum de no fer cas a les meves recomanacions–. Ahir de casualitat vaig retrobar una sèrie genial "Californication". Ara l'emeten pel canal Nitro a partir de les 1.30h –casi sempre és més de les 2.30h– de dilluns a divendres.  Aquesta és l'evolució de la part més transgressora de "Sexo en Nueva York" que es va empeltar en "Nip /Tup" i acaba amb aquesta punyent sèrie de miniespisodis. A part del format mini, ideal per veure-ho gravant amb tandes de 2 o 3 episodis, el guió és molt bo. Tocs del millor de "Lolita" de Nabocov, alguna escena de BDSM light, molta perversió, tot sexe no del tot explícit i una història d'amor. Si algú té insomni que no s'ho perdi –nota mental he de recuperar els fitxers de la sèrie i tornar-la a veure, preferiblement amb bona companyia–.


Qui vol viure per sempre?

P.S. L'entrada no és res de l'altre món, però amb aquesta calor...

dijous, 11 d’agost del 2011

Volem el que no podem tenir?

Ara mateix voldria tenir a prop una nina vainilla a qui pugui pervertir. Per què volem el que no tenim?

Tal vegada és que les coses que podem tenir no els hi doman importància.Tal vegada les que tenim ja ens cansen. Tal vegada amb les que tenim a la mà sembla que sempre hi haurà temps. Tal vegada sembla més fàcil que el que ens és desconegut ens ompli. Tal vegada la seducció sigui més interessant que la conquesta. Tal vegada la possibilitat de enrogir les galtes –no hauria de caldre, però la falta de costum en l'idioma de la lectora em fa necessari fer notar el subtil doble sentit– d'una tendre vainilla és més plaent que la seguretat de treure els brams més esgarrifosos d'una experimentada masoquista. Tal vegada la veritat en el desig de complaure d'una dolça vainilla costa de creure en una cerimonial submisa. Tal vegada somiar és més bonic que viure. Tal vegada i només per una vegada, tot el que dic sigui mentida revelada.

dormir, potser somiar


dimarts, 9 d’agost del 2011

Soc pervertit?

Sempre havia pensat que era relativament poc morbós o pervertit. Hi ha poques pràctiques que em semblin fora de lloc. Algunes no m'agraden practicar-les però no em semblen descabellades. Parlant amb algunes nines m'he plantejat el que jo considerava habitual.

Crec que totes les companyes de llit han acceptat de bon grat els azots al cul. Mai cap m'ha mirat malament per això i la majoria n'ha demanat més. Algunes al·lotes em conten que han de demanar-ho, casi implorar-ho i altres es fonen quan un ligue vainilla els hi dona fort al cul, per la novetat. Donades aquestes experiències alienes, tal vegada he de repensar-me el que és habitual.

Vaig començar amb alguna experiència amb dones casades. Ni em vaig plantejar la part ètica, sempre diuen que amb el seu marit ja no hi ha res, només faltaria! Quan em convidaren a una barbacoa a la seva casa amb el marit i els fills fent de mestres de cerimònies tampoc em semblava fora de lloc. Anar de nit a aquella casa i mentre la família dormia al pis de d'alt follar al saló tenia un poc de risc, però tampoc em semblava estrany.

En alguna ocasió en quedar amb una nina que acabava de conèixer al xat i vivia a pocs carrers de casa meva, li he demanat que m'esperàs amb un antifaç per dormir i completament despullada. Si ella acceptà, com puc tenir dubtes jo que en soc l'incitador?

Dir-li a la nina que t'agrada i és lluny que es lligui al seu professor i dirigir la forma en que li farà la mamada, no em semblà tant fora de lloc. Ni tant sols proposar que els bitllets per venir a l'illa surtin de les retribucions que aconsegueix una noia a canvi dels favors sexuals com a condició sine qua non per ser tractada a l'illa com es mereix. Res d'això em sembla extraordinari. Bé és cert que intentar incitar a una consumada practicant del BDSM més sàdic a sortir a lligar tota sola és improductiu, i desprès es queixa de que no té a l'agenda amb qui follar a la platja baix la llum de la lluna. No sempre pot sortir tot morbosament bé.

Quan es donà la oportunitat de dirigir per telèfon a un paio que tenia ganes de menjar-li el cony a una amiga el darrer que vaig pensar era que fos per pensar-se-ho. Les pràctiques que surten a 9 setmanes i mitja em semblen un joc d'infants, però evidentment no m'importaria estar en el paper de Mikey Rourke. Quan un personatge femení entranyable explicava els pensaments lascius que tenia cap a unes dames properes –millor no preguntin– hagués sigut més correcte no avivar-ne el desig per mantenir els tabús ancestrals al seu lloc. Mai m'he pres gaire seriosament els tabús, però alguna vegada són útils com a justificació de que les decisions preses eren evidentment equivocades, sense entrar en més profunditat.

Tal vegada la meva mesura del que és normal, raonable i habitual no està molt afinat amb el que pensa altre gent. Però com que la meva referència per saber què és normal es limita a mi mateix, costa fer alguna cosa que no consideri acceptable. Una d'aquestes nines em conta que mentre es masturbava al costat de la finestra veia com el seu veí es posava content, el va convidar per senyes a acabar la feina que ella tenia entre mans. Explícitament li va fer saber que no en volia saber ni el nom. En cap moment em va passar pel cap que no fos un comportament molt raonable.

Alguna d'aquestes situacions s'improvisen, d'altres m'hi trobo sense fer-ne comptes i a alguna m'hi fiquen sense demanar-me opinió. No tinc un ventall de situacions per anar explorant. Al cap i la fi les situacions són producte de la inspiració i les muses. Però com deia Picasso el millor és que la inspiració t'agafi treballant.

Soc pervertit, sàtir o tot això és habitual?

dijous, 4 d’agost del 2011

Història, històries o historietes

La història es fa per un seguit d'evolucions, suaus transicions de un estat a un altre. D'una composició i costums socials a unes altres; d'uns pensaments i creences a unes altres. Trufada la evolució de petits succeïts traumàtics que modifiquen aquests elements de forma brusca, les revolucions. Hi ha discussions acadèmiques sobre si els canvis que propicien les revolucions són inevitables i ocorrerien via la evolució, més lentament, o si és l'única forma en què aquests canvis poden produir-se .

Els meus primers usos d'Internet foren baixar fotos, evident. Tal vegada sorprengui a la lectora que eren de la NASA. La recerca de fotos porno va venir desprès.

Més envant em vaig convèncer què podria practicar idiomes si entrava en una cosa que es deia xat. Crec que es pot contar amb els dits d'una mà les vegades que he entrat en canals en anglès –però sí a molts en foraster, per compensar–. No he practicat idiomes estrangers, però fa estona que no escric amb dos dits al teclat. La pràctica aviva la perícia dactilar.

Al principi parlava amb dones de l'altre banda de l'Atlàntic. Converses bastant innocents. Vaig entrar en canals sexuals, però em vaig avorrir casi immediatament. Buscant vaig trobar un canal anomenat #sumisas. Semblava que hi havia un canal on es concentraven les dones que es deixaven fer de tot... Què equivocat que estava!

En aquell canal vaig tenir la sort de trobar-hi a una submisa, suposo que avorrida aquell dia, que em va explicar el que ella entenia per dominació, amos, submises, etc. Fins llavors no entenia el sado; per mi eren cadenes, vinil, vestits de pell, gent rara que gaudien absurdament amb el dolor. Vaig descobrir una persona planera, simpàtica, morbosa i molt agradable. Amb el temps ens férem bons cyber/amics.

Pel que m'han dit, molta de gent recorda la revolució que va provocar el descobrir el BDSM. Aquella conversa en concret no va tenir cap component sexual. Parlàvem de dominació com si parlàssim de la feina. La majoria de converses interessants sobre dominació han tingut aquest to.Vaig considerà que aquella visió encaixava molt bé amb el que jo buscava, sense haver-ho definit mai i molt menys posar-hi nom.

Crec que en aquell temps no acabava d'entendre la necessitat pel dolor, i em costava entendre que la relació de dominació havia d'anar molt més enllà del llit. Encara avui no entenc el fetichisme per determinades robes. El plaer pel dolor el vaig entendre en quan vaig notar la connexió que es produeix quan fas molt de mal. No ho sé explicar, em quedo sense paraules –i mira que faig entrades kilomètriques– però mai he sentit rés més intens que l'abraçada de desprès de deixar una pell roent.

Inicialment practicava joquets, sempre he posat per davant la dominació a les pràctiques concretes. Però com amb tot vas evolucionant. D'un joc de dominació al llit, de provocar situacions morboses, amb sexe avainillat passar a iniciar els càstigs físics, controlar el comportament fora del llit, anar buscant cada cop més control sobre ella. Des d'un altre punt de vista, aquesta evolució es pot veure com una forma de entrar més endins de la seva ment i des d'allà d'expandir-se dins ella.

Una de les frases políticament incorrectes, avui dia, diu que als homes se'ls conquesta per l'estómac. Per desgràcia, a una dona encara se la sotmet pel cony.

L'evolució des de l'instant germinal què donà nom al BDSM dins la meva ment, ha girat de un punt de vista molt corporal, centrat en les sensacions cap a uns desitjos més interns. De sexe a sexe dur i acabar amb dominació.

En aquests anys vaig tastar petits moments de dominació intensa, llargues temporades de jocs més centrats en sensacions. Probablement la següent fita sigui provar llargues temporades de dominació intensa. No entenc, encara, el 24/7 com una sessió contínua i inacabable. Com sap la lectora atenta soc vago, estar tot el dia maquinant martiris acaba per ser massa feina. Sí ho entenc, en canvi, com una disposició permanent a acatar instruccions.

Les dones acostumen a esperar que se'ls hi llegeixi la ment. Una amiga bisexual, amb predilecció masculina, afirma que li agraden les dones al llit perquè li llegeixen la ment i sense parlar saben el que han de fer. L'extrem de la vagaria i dominació seria una dona que llegeixi la meva ment per saber que vull en cada moment i ho faci. Com que no crec en la telepatia i les qualitats que assigna la meva amiga a les seves amants són producte de la seva encalentida ment, no espero trobar l'unicorn rosa de l'acatament d'instruccions no verbalitzades. Però per somiar...

Dime con quien hablas y te diré quien eres.

Rosses

"To be stupid, and selfish, and to have good health are the three requirements for happiness - though if stupidity is lacking, the others are useless." 
 Julian Barnes (Flaubert's Parrot)


La traducció lliure seria una cosa així com "Ser estúpid, egocèntric i tenir bona salut son els tres requisits per la felicitat. Així i tot,  si falta l'estupidès, els altres són inútils".


Aquesta cita m'ha recordat una entrada per petició popular que tenia pendent –Em sona al sonet de Lope de Vega de "Un soneto me manda hacer Violante"–. Al contrari que l'amic Lope, l'entrada no segueix cap de les normes d'estil d'una entrada. Comença amb una cita que sovint en aquest blog és el final.


Una simpàtica rossa es pregunta, quan una impostora afirma que el color del cabell determina la intel·ligència, si això és cert. Curiosament ambdues afirmen no ser intel·ligents. No sé què passa, al meu voltant les dones afirmen sense immutar-se no ser intel·ligents. Començo a sospitar que afirmar que busco una dona intel·ligent farà disminuir la mitjana aparent del coeficient d'intel·ligència femenina –digueu-me egocèntric–.  


Tret de l'estereotip iconiczat per la deliciosa Marilyn que relaciona a les rosses naturals amb baixa intel·ligència, no hi ha proves de la relació. El que sí és evident és que una nina guapa –no totes les rosses ho són– no requereix massa esforç mental per prosperar en un món dominat per homes fàcilment manipulables quan s'apunta entre les cames.


En tot cas, tal com es diu a la cita que encapçala l'entrada ser tonta, és molt útil per aconseguir la felicitat. Com més intel·ligent se és, menys feliç. No saber et fa més feliç. Per tant, si fos cert que les rosses són tontes, també s'hauria de donar un percentatge més gran de felicitat entre les rosses.


Espero que l'entrada sigui del agrad de la dolça rossa que la va sol·licitar. 

diumenge, 31 de juliol del 2011

Tinc una perdiu revetlera

Avui tinc la perdiu revetlera, arribo de cultivar les amistats i l'art teatral però em falta alguna cosa. Durant una bona estona desitjava fuetejar, de fet ho trobo a faltar encara ara. Però realment el que em calia en arribar a casa era una Dona amb qui parlar.

Una bona amiga em provoca perquè insisteixi a una nina per veure'ns i no la torni a rebutjar. Poc desprès, al enfrontar-se amb la insistència d'un amo lladre –com ella el denomina– que li fa proposicions deshonestes –i alguna d'absurda– perquè sigui deslleial amb el seu Amo, em compren. Ara tinc ganes d'anar a casa de la nina a parlar i, especialment, mirar-la als ulls mentre ella parla per simplificar l'entrada dins de la seva ment, però per sort demà ja serà un altre dia. Demà al matí la perdiu revetlera s'alçarà com té costum.

Aquest vespre em venia de gust una pràctica un poc extrema, penetrar en una ment, analitzar-ne els compartiments i gaudir del procés. A la meva agenda de telèfons hi ha moltes cusses, però poques que alhora  despertin el meu interès pel que amaga la seva ment. I quan en pesco una que encara no està madura del tot, la retorno al mar... perquè quan estigui preparada salti a la barca –si ningú altre l'ha agafat en les seves xarxes abans–. També pot ser que si repetides vegades pica l'esquer acabi per no retornar-la.



Pezqueñinas no, gracias.

dimarts, 26 de juliol del 2011

Compromís

Les sitcom americanes pinten indefectiblement els homes com al·lèrgics al compromís –excepte les que volen aparentar rompedores amb els estereotips, que són les que més els reforcen– i la dona com una perseguidora insaciable d'un home fix –els personatges més lliberals, com a molt, practiquen la monogàmia seqüencial. Hi ha dificultats tècniques de guió per fer-ho d'altre forma... però es suposa que per això hi ha autors, per innovar–. L'evolució biològica modelada per la poca imaginació dels guionistes ens condemna a aquestes estereotips.

Recordo tres trencaments de relacions i infinitat de finals per esvaniment. Si algú em demana diria que no soc al·lèrgic al compromís –em feren proves molt completes i només vaig sortir al·lèrgic a la pols– però les tres ruptures foren propiciades per mi. Això reconec que em treu tota credibilitat per proposar amor etern a una candidata a parella, esclava, o similar –espero que les lectores em sàpiguen guardar el secret–.

La majoria de dones –aquí majoria és un eufemisme per dir totes– necessiten la convicció de que la parella que trien ho serà per sempre. De les respectables i molt valorades cusses que sovintejo darrerament, la menys monògama reconeix que l'únic que realment li fa pànic és que la deixi –per això sistemàticament deixa ella primer o provoca que la deixin que pel cas és el mateix–. Això porta a una paradoxa. Per respectar aquest límit no explicitat hauries d'estar convençut de no voler deixar-la abans de provocar-la per tenir quelcom seriós. A l'hora, si ella té la seguretat de que no la deixaràs és el moment en que has comprat un bitllet d'anada al seu cementiri d'elefants.

Aquesta paradoxa no és exclusiva de les senyores que fumen, analitzant relacions vainilla i d'altres sabors, s'observa com una part –habitualment la femenina– espera ser seduïda i per tant tenir una certa seguretat de ser l'escollida abans de gairebé conèixer-se. Això provoca un seguit de mentides per l'altre part. Reconec que l'evolució ha dotat a l'home de una divisió molt útil del sistema de presa de decisions en forma de dos caps, un per fer elucubracions filosòfiques i l'altre que busca la forma de tapar-se la calba dins un lloc humit i càlid. El primer té claríssim que cada cop que pronuncia un sempre està mentint, l'altre no concep un període de temps superior al d'un encontra sexual completament satisfactori –això a tot estirar deu ser 10 minuts– llavors el concepte de sempre és concebible i creïble. "T'estimaré sempre" pot ser una mentida piadosa o una veritat absoluta, depenent de a quina altura estigui el cap pensant. És reconfortant tenir la seguretat absoluta algun cop, encara que sigui pel limitat recorregut cognitiu del intel·lecte que comanda.

Hi ha uns espècimens molt curiosos que pul·lulen pels xats. Suposadament submises afirmen, sense aparent vergonya, que l'Amo les ha de triar a elles, sense límits ni altres reserves. Desprès de l'acord de que ja han trobat l'Amo i que jo la he triat a ella, la relació mai arriba als 10 minuts –i a part de per les meves rialles, crec que no és una relació gaire satisfactòria–. Fa poc vaig topar amb una d'equivalent, sostenia que tenir límits era un inconvenient massa gran per un hipotètic amo i que evidentment ella no en tenia. Em va obrir la curiositat, va ser mencionar –de passada i sense cap intenció lúbrica– una pràctica i els improperis que inundaren la pantalla encara tenen trasbalsat al meu pobre ordinador. Evidentment em crec que mai ha trobat propietari –ni el trobarà–.

Històries per no dormir com les anteriors, no invaliden el fet de que el compromís sigui important en una relació. Algunes dones requereixen d'una demostració de esforços per captar la seva atenció. Imagino que la selecció natural les ha predeterminat per requerir un cert esforç per part del conqueridor dels seus fèrtils territoris. Però per anar contra corrent he decidit exigir un poc d'esforç per part seva. A una nina que m'inspira molta tendresa i enorme cariño només li demano que vingui a fer un cafè amb mi, no deixa d'invocar unes advertències de quan encara era prepuber de no anar tota sola a casa d'estranys. Alguna lectora pot pensar que fer un cafè a casa meva pot ser perillós? Una altre espero a que sigui ella qui em convidi a dinar/sopar/fer cafè a casa seva, algun dia... I una tercera només ha de trucar per què la vagi a recollir a l'aeroport i ensenyar-li el patrimoni de la humanitat de la Serra de Tramuntana. Sense cap finalitat sexual o de dominació, necessàriament, però sí girar les tornes i que elles facin un esforç –reconec també que el control de l'orgull que en algun cas implica no em desplau–. Alguna sí ha acceptat el joc, tant amb finalitats lúbriques com amb comportaments completament virginals, i totes han sortit raonablement indemnes. La primera encara es pensa si tornarà, i la trobo a faltar, però crec que té altres cabòries al cap. En tot cas, cap d'aquests esforços assegura que hi neixi, i molt menys que es mantingui, un compromís.

El compromís és la promesa de lluitar per mantenir viva una relació. Des de la relació de dues amigues que anaven juntes a costura, a la d'un propietari que vol cuidar de la seva cussa i d'aquesta de ser-li lleial. Cap insistència, reiteració, acció de conquesta garanteix que un cop tomades les murades es mantingui el conqueridor a la plaça. Puc donar fe de la diversió que proporciona tomar murades. Com més alts i gruixuts són els murs més plaer dona esbucar-los. Però si els murs són alts, com saps que val la pena el que hi ha darrera? No et deixen altre alternativa que esbucar-ho per saber-ho.

T'estimaré per tota la eternitat!
Eternitat. nom, femení. Definició:període de temps comprés entre el moment actual i 10 minuts posteriors o el següent orgasme, el que ocorri abans.

dilluns, 25 de juliol del 2011

Xarrupar la sopa

Ja sé que la ment pervertida de la lectora està pensant que el títol és una forma d'anomenar el cunnilingus quan el cony està molt banyat, però estava pensant en el sentit literal. Les normes socials de la bona educació a la taula diuen que no s'ha de xarrupar la sopa, ans al contrari s'ha d'empassar sense fer soroll. Mentre xarrupava el gaspatxo amb trossos de pernil salat, tot sol a casa –ningú m'ha volgut convidar a dinar a casa seva–, reflexionava sobre les limitacions que imposen les bones costums. Menjar amb la boca oberta o tancada no canvia significativament el sabor dels aliments, en canvi xarrupar mescla el líquid amb l'aire, ajusta la temperatura del líquid a la de la boca i s'estén per tota la superfície de la llengua d'una forma més completa. En definitiva el renou que provoca es veu compensat amb escreix per les sensacions organolèptiques que proporciona.

M'encanta anar contra corrent. Això és complicat: hi ha que conèixer les regles per poder saltar-les. Quan fa una estona compartia amb una amiga un càstig que havia maquinat m'ha dit una cosa així com que mai havia sentit una idea com aquella. Seguint les regles casi sempre fa que tot funcioni. Per això hi ha regles. Només del coneixement profund d'aquestes regles permet cercar altres solucions.

Picasso va començar les seves pintures amb un estil realista. Copiava detalladament les obres dels grans mestres anteriors que contemplava al museu del Prado. Amb el temps va evolucionar l'estil fins el cubisme del Gernika o de Les senyoretes d'Avignon –en el seu moment no ho vaig entendre, però quan ens posaren per deures pintar un dels quadres de Picasso a l'escola i vaig triar el de les Senyoretes el professor va fer un silenci incòmode quan el vaig mostrar a classe. Que era d'ingenu en aquell temps–. Des del domini de l'ortodòxia va crear un nou estil.

Tornant al tema important, quines són les regles de bona educació quan fas un cunnilingus? Es pot xarrupar sonorament i de forma estrident per gaudir les propietat organolèptiques del seu cony, o és més correcte fer-ho de forma silenciosa per delitar-se amb els sorolls que faci ella?

dissabte, 23 de juliol del 2011

Sentència

Antecedents dels fets
En data recent es presenta el senyor Sigues Meva, amb domicili a afectes de notificacions a aquest espai virtual, autoqualificat de dominant, sense submisa reconeguda, com a jutge i part en aquest procés. Per altre banda la cussa sense propietari conegut el nom de la qual aquest tribunal no vol tornar a recordar amb domicili al cyberespai ha sigut acusada en ferm per l'acusació particular també exercida pel senyor Sigues Meva.

En temps i forma el senyor Sigues Meva presenta davant ell mateix la acusació per un acte de la cussa que no li ha semblat correcte.

Sense audiència prèvia a la acusada ni procediment contradictori ni nomenament d'advocats o procuradors ni respectar el dret constitucional a la defensa de l'acusada, s'ha dictat l'actual sentència.

Fets provats
  1. En data un poc menys recent la cussa acusada va negar-se a proporcionar una informació concreta que havia afirmat posseir al perjudicat.
  2. Davant el requeriment exprés a compartir la informació l'acusada es negà amb el pretext d'evitar que la informació arribi a determinades persones les quals tampoc va voler identificar.
  3. Entre les dues parts no existeix cap relació ni contracte formal o tàcit
  4. La part demandant no expressa si coneix o no la informació que ha d'entregar la demandada.
  5. La part demandada reconeix que ha comprés la indicació de entregar la informació.
  6. Donada la situació la part demandant ha expressat la seva determinació de castigar a la part contraria.
  7. Cap part ha impugnant la capacitat de la part demandant d'imposar un càstig per aquest motiu.
  8. La cussa ha reiterat el comportament de negar-se a donar informació com a resposta a l'anunci del càstig encara no executat.
Fonaments de dret
1. Jurisdicció
Si bé la tradició i la teoria del dret  des de les primeres formes de civilitzacions conegudes considera la necessitat de separar les parts enfrontades de l'entitat imparcial que emetrà el judici, és opinió d'aquest tribunal que aquesta independència no és necessària en aquest cas donat que no es pot tenir una visió més clara dels succeïts que si s'hi era present. Queda pendent decidir quina de les dues parts enfrontades ha de exercir la potestat d'emetre el veredicte. Evidentment entre les dues parts d'aquest procés no hi ha color i ha de ser el senyor dominant qui jutjarà si la cussa, que es qualifica a si mateixa submisa –donat que no és un tema de fons la realitat d'aquesta afirmació, el tribunal no entrarà a valorar-la–, mereix un càstig.

2. Potestat per imposar un càstig
Ens trobam davant dues persones –de fet persona i cussa, però només per economia del llenguatge d'ara endavant se les igualarà al nivell de persona– que afirmen haver practicat de forma consentida pràctiques de dominació si bé mai entre ells. Per altre banda, ambdues parts convenen que no existeix cap compromís formal ni cap part ha expressat inequívocament la voluntat de que existeixi. Amb aquestes circumstàncies la qüestió de la potestat per imposar el càstig és un tema no pacífic en la jurisprudència admissible per aquesta instància.

Tal com consta en el sèptim fet provat no hi ha impugnació per part de la cussa acusada a la potestat per imposar el càstig. Aquest fet, en funció de la doctrina del dret administratiu sobre els actes notificats i consentits, no pot constituir la base per negar el dret de la part perjudicada a imposar un càstig.

3. Proporcionalitat del càstig
Des de la Llei del Talió s'ha considerat que el càstig ha de ser proporcionat al delicte, això representava un avanç en la civilització deixant de banda els càstigs que en realitat eren formes de venjança. L'estat, que estableix les lleis i té els cossos de seguretat per fer-les complir, té el poder coercitiu suficient per executar qualsevol càstig com a resposta a una infracció de la llei per això ha de ser especialment curós per evitar abusos desproporcionat. Hom no pot deixar de fer notar com la cussa té menys força que l'acusador, jutja i botxí.   

4. El càstig amb les relacions BDSM
És mal costum en les relacions BDSM utilitzar l'eufemisme del càstig per iniciar una sessió dolorosa. En aquests casos les causes són arbitràries i sense altre finalitat que fingir una excusa moral per fer el que es desitja. En canvi l'ús del càstig per corregir comportaments incorrectes és una eina important per l'educació de la part submisa. En tot cas, donat que el fet provat tercer estableix que no hi ha cap relació de dominació entre les parts no hi ha lloc per establir un càstig amb base en el fet circumstancials de que, cada un per la seva banda, han realitzat pràctiques de dominació.

5. El càstig entre persones lliures
Quan una persona fa una acció que no és desitjada per una altre pot dur a termes diverses estratègies per evitar que aquest comportament es repeteixi. La assertivitat és una capacitat, per alguns considerada com a sobrevalorada, que hauria de permetre a cada persona faci respectar els seus drets sense estridències. Però entre persones lliures no hi ha cap obligació a comportar-se de forma assertiva. Llavors el càstig és una de les formes per conduir el comportament de les altres persones, sempre que el càstig no redueixi la llibertat de la persona castigada. En aquest supòsit la teoria de les finestres rompudes és aplicable donades les circumstàncies.

Dispositiva
Vist el cas, hom ha de condemnar i condemna a l'acusada a acceptar el càstig que el botxí decideixi executar, en el temps i la forma que li plagui utilitzar respectant, en tot cas, la llibertat de la cussa. En quan al moment d'executar el càstig es recorda que la desconeixença del moment exacte en el qual es produirà és un element més del càstig.

Diligència
Es publica aquesta sentència per públic coneixement, mantenint l'anonimat de la acusada, i què serveixi de reflexió sobre les necessitats dels càstigs i els seus límits en les relacions interpersonals.

dijous, 21 de juliol del 2011

Piano man



He parlat alguna vegada de moments que es produeixen durant una sessió que m'agraden. Normalment és un moment de comunió entre els participants via un gest de la part submisa. Però hi ha una sensació que he tingut  i perseguit moltes vegades durant les sessions del qual no record haver comentat ni tant sols amb l'instrument que me l'ha ofert.

És molt fàcil que una submisa faci el que vols, de fet és suposa que ella hauria de desitjar-ho. Com en tots els àmbits de la vida el problema acostuma està en la comunicació. A alguna, per molt de desig que hi posi, ni fent-li un dibuix entendrà el que esperes d'ella. D'altres hi ha una facilitat per obtenir d'ella el que vols que posa la pell de gallina.

M'encanta posar a prova la meva empatia per intentar captar el que està sentint la meva companya de jocs en cada moment. De fet em costa de comprendre el plaer de dominar la ment d'una altre persona quan no perceps els seus sentiments.

La sensació que volia descriure és quan interpretes una jam session  amb el cos de la submisa. Com en un instrument musical crees notes amb el seu cos crees diferents sensacions –si t'ho curres, també sentiments– tocant els punts adequats de la forma correcte. És cert que com efecte secundari cada sensació acostuma a generar un so diferent però no parlo de composar una obre musical, si no més aviat improvisar una obra BDSM. Com en una escala musical des del to més agut al més greu, l'escala principal de la submisa es pot anar del dolor més intens al plaer més profund. Com en la música el ritme, l'ordre de les sensacions, la intensitat, el contrast, la melodia, l'harmonia... Tots aquests elements poden generar una obre subtil o estrident. No soc practicant de sessions predeterminades, per això la comparació és amb una improvisació i no amb la pràctica reiterada fins arribar a la perfecció de la mateixa obra.

En certs moments d'una sessió, tens tot el cos de la submisa al teu abast. Sense cap gran moviment els teus dits arriben des de la punta dels cabells per estirar-los fins a la planta dels peus per fer-hi cossigolles. Com en un teclat de 7 octaves tens tots els registres a l'abast per crear-hi la interpretació que més desitges en aquell moment. Igual que amb un piano no pots interpretar tots els sons que ofereix una orquestra, en aquesta situació no pots produir qualsevol sensació. Però t'ofereix el màxim de flexibilitat per crear la melodia més complexa.

Aquesta sensació de control per crear i interpretar sobre l'instrument més bonic que es pugui imaginar em sedueix profundament.

Makin' love to his tonic and gin
Piano Man –Billy Joel–

dimecres, 20 de juliol del 2011

Joguines

El títol d'aquesta entrada es pot referir a dos tipus de joguines. Les persones humanes de sexe femení amb les quals passar una estona agradable. Quan aquestes no arriben ni al nivell de follamiga, que seguint amb l'argumentació de la darrera entrada se les diferència pel fet de que no hi ha res en comú fora del llit i evidentment cap compromís. La joguina ideal d'aquest tipus és la que malgrat no tenir-hi cap compromís per part meva ambdós sabem que ella estarà disponible per ser usada una estona quan em vingui de gust. Massa sovint aquestes joguines aspiren a tenir més drets i acaba per ser la fi. També podrà sonar cursi, però en quan escolto més de 2 frases seguides estúpides em desapareix tot el desig per aquella dona. I tampoc és pla tenir-li la boca ocupada tot el temps que estam junts.

Però, a més de conrear nous qualificatius amb intenció despectiva cap a la meva persona pel paràgraf anterior, la intenció d'aquesta entrada és parlar de les joguines en forma d'objectes menys animats. És a dir, tots els utensilis que poden ser útils en una relació BDSM.

Un altre dels meus principis marxistes –qui no ho entengui és que no ha fet els deures llegint exhaustivament el blog–  és que les joguines van associades a la submisa. Per això no faig un gran caixó d'eines que vagi acumulant si no que normalment les eines les regalo a la submisa de torn. Tampoc m'agraden les eines de sexshop, en general. Alguna sí, tinc debilitat pels ous vibradors amb comandament a distància. Però m'agrada més una fusta comprada a una botiga de cavalls que les imitacions dels sexshops. Un joc de pinces del Carrefour –de fusta, les de plàstic no m'agraden– , unes espelmes de IKEA la cereria de la Sang –definitivament el nom d'aquest proveïdor queda millor–, unes cadenes del Leroy Merlin,  una pala de ping pong de Decathlon, unes pinces de cocodril d'electrònica, unes cordes... i algunes joguines més. Les joguines no fan el joc... però li donen un poc més de diversió.

¿No es más divertido si no te dan permiso?
Mia. Pulp Fiction

diumenge, 17 de juliol del 2011

Lliberals

El concepte de llibertat sona molt bé –segurament algú poc original fins i tot l'utilitzaria dins el títol d'un blog–. Estaria millor si algú fos realment lliure. En temps de Plató probablement tenia sentit diferenciar entre homes lliures i esclaus. Avui ambdues categories s'han fos i confós. La corrent de pensament neolliberal ha acabat d'embrutar el concepte de llibertat.

Un reportatge sobre flamencs em recorda unes entrades sobre lliberals, alliberats i llibertins. Els diccionaris normatius no recullen encara l'accepció de lliberal en el sentit de la sociologia sexual. L'accepció habitualment acceptada del terme lliberal es recull a la wikipedia i algun altre diccionari. Bàsicament s'entén per lliberal a la persona que en una relació de parella accepta la no exclusivitat a nivell sexual d'ambdós membres de la parella. A més s'acostuma a afegir la llibertat i independència a l'hora de triar la persona amb qui practicar sexe fora de la parella.

Durant molt de temps vaig estar convençut de que l'estat ideal era el de trobar una bona follamiga (o més d'una per ser tolerant a fallades). Algú amb qui tens molta complicitat, bon sexe, compartir interessos fora del llit, moltes rialles i cap gran compromís. Les follamigues acabaren a mesura que algun dels seus follamics es convertia en la seva parella. Una d'aquestes parelles vaig ser jo.

Continuo pensant que aquesta situació és molt còmode i en cap moment la he descartat. Una altre cosa són les parelles obertes. Imagino que és la mateixa situació que les follamigues però amb més coses comuns fora del llit i molt més compromís. En aquest entorn entenc el concepte de relacions lliberals.

Però em sorprèn que s'intenti maridar les relacions lliberals amb la dominació. És qüestionable si un Amo pot ser-ho de més d'una persona, hi ha opinions per tots els gustos. No hauria d'haver-hi dubtes de que el propietari d'una persona jugui esporàdicament amb altres –des de aquí escolto com alguna lectora silenciosa està flastomant–. Però em pregunto en quin univers una relació de dominació confereix llibertat d'elecció de la companyia sexual a la part suposadament dominada. Evidentment la incoherència està en els suposats dominants que es qualifiquen de lliberals no només en la submisa que exalta la desitjabilitat d'aquesta incoherència contranatura.

dissabte, 16 de juliol del 2011

Classes

Les matemàtiques defineixen el concepte de classe d'equivalència. La definició pedant indica que les classes d'equivalència d'un conjunt són els subconjunts disjunts d'aquest que es formen amb els elements que estan relacionats entre ells per una relació d'equivalència. Em sorprèn què des de que el vaig estudiar, i em va semblar extraordinàriament abstracte, l'he fet servir repetides vegades en els meus raonaments interns. A una edat on tenia una ment encara modelable alguns professors s'encaparraven en demostrar la més nímia afirmació. Un alumnat acostumat a elements de convicció inapel·lable com "és així perquè el llibre de text ho diu"  veia del tot il·lògica aquell sobresforç de demostracions. Temps desprès vaig comprendre que aprendre matemàtiques no era saber com fer integrals, era pensar d'una forma diferent.

Com a conseqüència d'una entrada anterior on explicava que els dominants/sàdics que descriu Sade i els que descriu Masoch no tenen rés a veure, em demanaren si jo era sadista o masoquista com a dominant. Ja hauria de ser evident a qui ha llegit més d'una entrada d'aquest blog que no em considero comparable a ningú –com m'agraden aquestes frases lapidàries per què em puguin qualificar d'arrogant–. Però imagino que a nivell abstracte s'hauria de poder definir una relació d'equivalència per alguns aspectes i per tant identificar classes de dominants.

En el llibre que inspirà aquella entrada hi apareixia un acudit on es trobaven un masoquista i un sàdic amb aquest diàleg:

Masoquista: Fes-me mal!
Sàdic: No.

En aquest acudit es troben el masoquista més Masoch i el tipus de sàdic més estès en la cultura popular. Un masoquista que intenta dirigir al sàdic i un sàdic que gaudeix del sofriment dels demés. Sade no és el tipus de sàdic que ha calat en l'imaginari col·lectiu, Sade fa mal, folla, escup o humilia a les persones perquè li ve de gust; un poc aïllat del que senti l'altre. Exercita la seva llibertat sense l'habitual límit de la llibertat de l'altre. En l'acudit el sàdic es nega a fer mal perquè sap que és la resposta que menys desitja el seu interlocutor i per tant el que més el farà sofrir. Sade hagués contestat sí o no, en funció del que li hagués vingut en gana en aquell moment.

Si no em fes tanta peresa definiria algunes classes de dominants, però com que soc al·lèrgic a la feina ho deixaré per algú amb més experiència amb diferents dominants. Per tant definiré la meva, per si algú s'hi assembla.

No soc conscient de que cap submisa m'hagi dirigit per obtenir el tractament que desitjava com feia Masoch amb les seves botxines. Sí, en canvi, conec d'alguna submisa que se n'ha anat en no ser tractada com pensava merèixer. Tampoc sóc sàdic en el sentit de desitjar el dolor pel dolor. I no crec en que la meva superioritat intrínseca –no vull decebre a les lectores que em qualifiquen de cregut– m'autoritzi a limitar la llibertat de ningú que no ho accepti amb caràcter previ. Hi ha poques pràctiques que consideri fora dels límits –recordo només les fantasies d'un submisa que em fessin fàstic– això no vol dir que vagi buscant provar cada cop més pràctiques. Cada una té el seu moment i la seva persona, i el fet de que a una pràctica no li arribi el moment no vol dir que estigui fora dels límits –segurament és que m'ha pogut la peresa–. La veritat és que he viscut algun moment màgic, i molts de moments genials. Els moments genials sovint han estat producte d'una planificació i instruccions detallades. Els màgics mai han estat producte d'una ordre concreta. Hi ha gestos i mirades que em produeixen encara un calfred en recordar-los.

La dominació permet obrir la ment de la dona que t'interessa d'una forma difícil d'aconseguir en relacions vainilla. Ofereix la possibilitat de modelar-la de forma que no seria acceptable en una relació vainilla. I es pot gaudir de ella en unes formes que serien impossibles en relacions vainilla. El fet d'introduir-me sota la seva pell és un element important per acostar-m'hi des de la posició de dominant.

Una pregunta que m'han repetit alguns cops, amb un to de curiositat morbosa, és si m'exciten pràctiques com els azots. La pràctica de pegar no em fa ni fred ni calor. Ho he comprovat quan, per fer un tast a una fusta nova, he pegat a un coixí aixecant un petit nigul de pols; d'aquesta experiència puc afirmar que la mecànica dels azots no em produeixen més alteració que la pròpia de l'exercici físic. En canvi, el sentir l'acceptació de les sensacions doloroses per part de la dona que m'acompanya sí em produeix plaer. L'acceptació només es pot produir quan es sent el dolor, si els azots produeixen plaer en ella... ve a ser com pegar al coixí, només li treus la pols. L'altre condició és que sigui acceptada i per tant una entrega, i no un robatori. A primera vista sembla una qüestió ètica, però fer-ho per la força no té implicacions d'entrega que és el que m'agrada.

No busco pràctiques que li agradin a la segona part. Si li agraden quina entrega s'hi pot trobar? El que probablement sí busqui són coses que pugui necessitar ella, sobre tot quan el que necessita no li agrada.

dimarts, 12 de juliol del 2011

Felicitat

Més de 3.000 anys acumulant pensaments sobre la felicitat no han arribat a una conclusió satisfactòria per part dels filòsofs. Els estoics ja propugnaven que la felicitat s'aconseguia renunciant a desitjar. Una actitud indolent davant els plaers i els dolors que són intrínsecs a la vida. Uns segles abans en Siddarta Gautama, més conegut com Buda, ja se n'adonà què la forma d'arribar al nirvana era suprimir els desitjos. La nostra cultura judeocritiana també propugna la renuncia a alguns plaers encara que en aquest cas més com a forma de mortificació què de recerca de la felicitat.

És evident que les lectores masoquistes practicants no són seguidores dels estoics. Tal vegada siguin més seguidores dels cartujans amb els seus cilicis on es busca quelcom similar al nirvana via la mortificació. Els sàdics tampoc segueixen les ensenyances de Buda i es llancen/m a l'experimentació dels plaers sense límits.

Les masoquistes no practicants em generen el dubte de com classificar-les. Renuncien al plaer per por al dolor que els hi genera plaer. Però fa ràbia aquesta evitació dels extrems de dolor i al corresponent plaer, per limitar-se al dolor de no sentir-se plena.

Avui el dia havia d'haver estat molt diferent.


I felt all flushed with fever, embarrassed by the crowd, 
I felt he found my letters and read each one out loud 
I prayed that he would finish but he just kept right on

Matem suaument!

dilluns, 11 de juliol del 2011

Eleccions

La vida és una seqüència d'eleccions. Has d'escollir quina roba posar-te el matí, què vols menjar per dinar, si  la beses o li dones una galtada, tot són decisions i cada una pot condicionar les següents. Prendre una decisió implica responsabilitzar-se del resultat.

Hi ha molts de motius per prendre una decisió. Alguns són encertats, d'altres són equivocats. Fins i tot es poden prendre males decisions per motius encertats.

Quan necessites blanc, reconeixes que vols llum, dius que com a molt et conformaràs amb gris plata i a l'hora de la veritat corres a amagar-te en el negre més obscur. Has pres decisions incoherents. Qui escull incoherentment té l'esperança de que en alguna de les eleccions encerti.  És curiós com les matemàtiques expliquen que en certes circumstàncies és recomanable canviar d'opinió. Com tots els jugadors de loteria i altres jocs d'atzar sé que les probabilitats fraccionàries no existeixen en el món real, per tant les proves matemàtiques que les involucren només són significatives si acaben en una probabilitat sencera –tinc curiositat per saber quantes lectores hauran seguit completament el raonament–. Jo soc excessivament coherent i conseqüent amb les meves decisions. Per això em rebenta veure la incoherència al meu voltant.

Les dues imatges d'un mirall han pres sendes decisions incoherents. Probablement m'equivoqui, o bé desitjo equivocar-me, però sembla que la por a trobar la llum els hi ha fet ocultar-se dins la foscor. Una de les imatges és més propera, l'altre pren les decisions incoherents que m'afecten més.

Prendre decisions incoherents per pensar en les coses a les que, en un futur, voldràs renunciar per mantenir la teva decisió, per por a perdre el control, per voler mantenir l'esclavitud de prendre decisions... tot això em semblen motius dolents en els quals basar les teves eleccions.

Però aquestes imatges han preferit la seguretat que dona el saber que t'equivoques a gaudir de la llibertat de no escollir.

Impulsivitat, pors, inseguretat, conservadorisme, etcètera. Són mals consellers.

dijous, 7 de juliol del 2011

Xat

He dit que no m'importa parlar amb gent inculta. Jo ho soc, no per falta de ganes d'adquirir cultura més aviat per peresa. Només record haver estudiat de veritat dos cops en la meva vida. Un em permeté viure 5 anys de rentes, l'altre em vaig desfer de les assignatures ós de la carrera. Si l'examen era amb apunts, em conformava amb estudiar durant l'examen.

Però em rebenten les persones estúpides. He parlat amb un esser –assumiré que humà– amb una conversa d'aquest caire:

Ella?> Mai quedaré amb algú del xat

L'afirmació no és estranya, si no fos perquè ningú ha mencionat la possibilitat ni el remot desig de quedar amb aquest esser.

Jo> Per què?

La afirmació no havia estat provocada, però qui em coneix sap que no puc resistir-me a indagar la raó última de les afirmacions, fins i tot les estúpides.

Ella?> Perquè NINGÚ del xat és prou interessant. 

Les majúscules no són meves... ningú li deu haver dir que cridar no és de bona educació. No pot ser que sigui tant estúpida, li donarem una segona oportunitat.

Jo> Vols dir que qualsevol persona que està a un xat és poc interessant?
Ella?> Per a mi sí.

No m'ho acab de creure...

Jo> He de recordar-te que tu estàs a un xat?

Piensa el ladrón que todos son de su condición.

dimecres, 6 de juliol del 2011

Cànon

No record gaire cosa de les classes de música de l'EGB. Poca cosa més que, com que la flauta era complicada i avorrida, vaig convèncer de què em regalassin un Casio PT20. Amb això vaig aprendre a tocar 4 notes, equivocant-me i sense seguir el ritme. Suposo que a més de solfeig poca cosa vaig aprendre. Però recordo la classe en que en ensenyaren el concepte de cànon.

Per a les de la ESO, el cànon és una composició musical on diverses veus van incorporant-se de forma escalonada, normalment reproduint la mateixa melodia o una melodia basada en la inicial. És un tipus de música especialment complicada tècnicament, especialment per negats musicalment com jo.

Construir una parella BDSM un poc és com interpretar un cànon. Cada un ha d'interpretar la seva melodia. Però a l'hora s'han d'ajustar al tempo i harmonia dels dos. Has d'escoltar la melodia que interpreta l'altre, però no et pots deixar portar per les seves notes i s'ha de seguir fidelment la teva pròpia melodia. El cànon, com tot el que val la pena, és difícil d'interpretar i requereix de molta sintonia entre els intèrprets.

Com a mostra de la bellesa que es pot aconseguir amb el cànon, un botó:


Gràcies per regalar-me aquesta peça abans de partir.

dimarts, 5 de juliol del 2011

Xocolata amarga

Sotmetre-se és difícil. Dominar també, però no em queixaré del paper que jo he triat. Llegeixo blogs, on es suposa que les submises –nois ho sento però no m'interesseu tant– obren la seva ànima i expliquen les seves curolles. A algunes els hi tinc especial apreci pel que escriuen i com ho fan. La majoria fa estona que m'embafaren o m'avorriren. Escriure bé, tant se val el contingut, és una forma de mantenir l'interès. Què la nina transpiri els seus pensaments i que aquests pensaments m'interessin és una altre.

Però no he vist en cap blog –no he fet un estudi exhaustiu– la part amarga d'entregar-se. He vist la ràbia per una exigència que no es desitja, he vist la tristor de la ruptura, he vist l'alegria de la reconciliació, fins i tot la part amarga de no tenir el que es necessita. Però i la part amarga d'esforçar-se per conservar el que s'ha triat?

Mantenir una relació de qualsevol tipus és una feina avorrida i desagraïda. Quan algú diu "posa't la falda" i a tu maleïda la gràcia que et fa haver-te de depilar, passar fred o estar incòmode. El primer cop és tot excitació, morbo i desig, tot sigui per treure-te la falda aviat. Desprès d'una setmana encara dura la depilació, no suposa tant d'esforç. El primer mes encara és divertit esforçar-se per complaure. Però quan s'acaba la novetat? quan la relació s'allarga com un xiclet? Quan l'entrega no és producte de la novetat, del morbo o l'excitació temporal? No parlo de que s'hagi deixat de necessitar, o s'hagi dexa't de gaudir l'entrega. Parlo de quan el que es demana per mantenir-la és dur. Te mèrit una submisa que mai fa una cosa que no vulgui fer? –em cuidaré prou de dir si li agrada o no, que pot generar guerres de fe–.

No veig blogs, relatats, llibres o històries que contin aquesta part. I quan clarament l'estan tocant sempre acaba de forma dolça, agradable, fins i tot diria que desitjable –i mira que jo sotmetre-me com a que no....–.

Supòs que quedaria bé que explicàs el perquè d'aquesta falta de xocolata amarga en els registres escrits de l'imaginari BDSM, així donaré la raó a les qui diuen que aquest blog està escrit com si compartís la veritat absoluta –com si jo cregués què això existeix–. Una teoria és que no hi ha xocolata amarga en les relacions BDSM, no m'ho crec –aquestes relacions no poden ser-ne l'excepció a la resta d'interaccions humanes–. Una altre és que ningú vol escriure sobre el que no li agrada –però mira que escriuen sobre les ruptures i altres inconvenients–. La darrera és que a ningú li agrada llegir penes i, si s'han de llegir, que almenys acabi "bé" –a l'estil de "Qué bello es vivir" de Frank Kapra–. N'hi ha moltes més: les que escriuen no passen mai de la fase d'enconyament en les seves relacions –anomenar-ho enamorament seria massa bonic pel cas– o bé quan la superen deixen d'escriure, per exemple. En tot cas crec que la principal raó és que no he llegit prou.

El que vull dir és que hi ha sempre xocolata amarga a les relacions que duren prou. Situacions que no es desitgen,  que no atreuen però són necessàries per evolucionar cap a l'estabilitat. I, per deixar-ho clar, no parlo de pràctiques que no agraden. Parlo de l'instant en que te n'adones que ja no vols tornar a ser lliure.

Quod erat demonstrandum

dilluns, 4 de juliol del 2011

No soc jo, ets tu

En les relacions de parella existeixen frases fetes. "Hem de parlar..." acostuma a precedir a un monòleg que més bé se hagués pogut iniciar amb un "M'has d'escoltar..." –això sembla l'inici d'un monòleg de Paramount Comedy–.  Una de les frases que s'utilitzen per iniciar un final és el "No ets tu, soc jo". Intentant transmetre tota la culpa a qui vol acabar –com si no la tingués de bon començament, si algú té culpa de que una relació no funcioni–.

No recordo la utilització d'aquestes muletilles per part de les meves ex, ni de les que no arribaren a aquesta categoria. Suposo que les busco més originals.

Avui m'ha sorprès una variant amb filigrana i tirabuixó del "No ets tu, soc jo". Per començar perquè prové de algú amb qui ja havia acceptat que s'havia dit la darrera paraula –amb pesar del meu _____, que la lectora introdueixi l'òrgan què més li agradi. Interactivitat per sobre de tot–. Un altre element és l'ordre dels factors "No soc jo, ets tu" –crec que he dit que les buscava originals a les dones, no?–.

La frase era més colorista i saborosa, em qualificava de xocolata quan ella volia maduixes. Menys vainilla qualsevol cosa. Sembla que la xocolata li fa massa mal, massa intens, massa profund, massa amarg. Tal vegada l'omple massa o l'embafa.

Pot ser què capgirar l'ordre dels factors en la frase, també alteri l'ordre dels factors en la conclusió. En lloc del principi del final indiqui el final del principi, d'un pic!.

Hortografia

Acab de escoltar una frase genial del genial Sabina –no em disculp per la redundància–: "No me gusta que me hablen con faltas de ortografia".  Dedicat a la incultura i sobre tot l'incultisme que destil·len els mitjans de comunicació, de forma destacada la televisió. Llocs on el mèrit d'accés –o el requisit– és cultivar l'analfabetisme funcional.

Mai m'ha molestat parlar amb una persona inculta. A vegades suport fins i tot converses banals. I en certs moments no em ve de gust parlar d'alta filosofia. Però no suporto a les persones que presumeixen d'incultura.

Quan era petit m'educava la televisió. Programes mítics com "Barrio sésamo" o "La bola de cristal", programes d'ofici com "1, 2, 3 responda otra vez", series com "Luz de luna", "Turno de oficio" i cine clàssic des de Metrópilis – immillorable des de que es retrobaren les imatges amb la banda sonora de Queen per la qual fou filmada– a "La herencia del viento". Temporades de cicles de pel·lícules d'autor com Alfred Hitchkok –"La ventana indiscreta": el joc de fet i amagar entre un director i un espectador més engrescador al qual he tingut el plaer de participar– o d'actrius que captiven des de l'altre banda de la pantalla com Katherine Hepburn –alta comèdia a "Historias de Filadelfia", per exemple–. De més gran quedar-me a veure cicles de cinema eròtic –"Sin aliento" amb Richard Gere– i les obres mestres de les sèries de TV3 comprades a la BBC; "Allo, Allo", "Sí, ministre", "L'escurçó negre", fins i tot algun moment de "Els joves". Programes de producció pròpia com "Filiprim" on en el croma de fons i lleugerament deformat es projectava l'escena més famosa de "El cartero siempre llama dos veces" o algunes no tant icòniques però sí eròtiques de "9 setmanas y media"; o l'irònic precursor del late night show de Miki Moto –avui Miquel Calçada– "Persones Humans". Per enfonsar un poc la meva imatge, si encara és possible, diré que seguia durant una temporada "Santa Bárbara". Aquesta llista quedaria més culta si s'inclou la serie "Cosmos" de Carl Sagan però desprès del culebron anterior sembla que hi és per justificar-me.

L'anterior llista de referents, que no és ni completa, ni exhaustiva, ni ordenada, ni rés, dibuixa part de la meva cultura. En aquell temps es feien llistes dels llibres que s'han d'haver llegit, avui es fan llistes de les pel·lícules que s'han d'haver vist i demà es faran llistes dels videojocs que s'han d'haver jugat.

Faig gala del meu anarkhortografisme, moviment promogut, liderat i composat únicament per mi que defensa la rebel·lia en front de la dictadura dels òrgans normalitzadors que imposen una concepció de la Hortografia.  Òrgans que ningú ha votat perquè em representin, que ningú els hi ha establert les pautes de com han d'actuar i que es limiten a enumerar les normes i llistar-ne les excepcions. Vull ser lliure almenys per participar en la decisió de com he d'usar les lletres per expressar els meus pensaments. Tal vegada l'obediència em faci lliure però vull el meu dret a ser rebel.

Algunes submises fan gala d'una Hortografia excel·lent i amb això sembla que volen transmetre la seva correcció via les paraules i signes de puntuació. Moltes altres –que elles mateixes no tenen tant alt concepte de la perfecció gràfica– m'ha girat la pantalla per cometre atemptats contra el diccionari. En un xat la grafia usada denota alguna cosa més què la Kultura de la persona que les escriu. Jo faig servir el meu dret inal·lienable a escriure com em passa pels webs.

dissabte, 2 de juliol del 2011

Pupil·la

En casi 40 anys he tingut temps de cometre molts d'errors. Encara que soc conscient que frego la perfecció en alguns aspectes, les relacions amb els components femenins de l'espècie no és un d'aquests. El principal error de la majoria d'aquestes relacions fou començar-les. La relació de tutorització que he mantingut no ha estat cap error.

Una Dona intel·ligent, interessant, tendre, dolça, sentimental, sensual, forta, segura de si mateixa i segura de voler descobrir els seus desitjos. La relació tenia data de caducitat, massa distància entre altres coses.

Ha evolucionat molt en poc temps, ha après la diferència entre el morbo i l'entrega. Ha tastat què pot arribar a ser la dominació. Sap que la ment pot posar-se en blanc, pot tenir només la voluntat del seu propietari com a contingut. Sap que pot sentir-se suspesa a l'aire sense cap lligam amb el terra si Ell ho desitja.

Mai m'he sentit més orgullós de l'evolució d'una persona. Ara ha exercit la llibertat de triar. Ara ha decidit el seu camí. Ara ja no li cal un tutor. Ara ja s'ha graduat.

Des de la vorera del camí contemplo el moviment sinuós del seu cos quan avança segura cap a buscar la companyia de viatge. Des del nivell d'un profund admirador de la seva persona: "et desitjo el millor".

Amb emoció a les paraules, desig al cos, plaer a la ment i satisfacció del meu interior, vull que siguis feliç.

dimecres, 29 de juny del 2011

Gran reserva -actualitzat-

Soc un malalt de les metàfores, analogies i similars. Possiblement m'aclareixen més a mi que a la persona que les escolta. Però dins el meu esquema mental em són molt útils.

Avui mentre em dutxava –un altre gran lloc de reflexió intel·lectual– pensava en la classificació de les candidates a tenir algun tipus de relació-encontre. Se m'ha ocorregut l'exemple del vi.

M'encanta un bon vi, com tota la bona cuina –el meu cos en dóna fe–. No en soc cap entès, només arribo al nivell de dir aquest m'agrada i aquest no tant. Crec que seria capaç de distingir un Don Simón d'un Ànima Negre, però no m'hi jugaria més que el preu d'un glop el primer.

Un tinto de verano fresc, el seu puntet d'alcohol, el regust al rem madur, les bimbolles i la dolçor de la gasosa que amaga qualsevol àcid del vi és perfecte per acompanyar un menú casolà a un bar entre riures i  bons companys. Una copa de gran reserva amb un cos potent és insuperable per regar un sopar elaborat, delicat i amb bona companyia.  Un pa amb oli a la platja durant la posta de sol pot ser maridat amb un bon vi jove amb molt d'esperit i una regust a fruita madura que omple la boca.

Una dona gran reserva faria un tinto de verano excel·lent, millor que amb qualsevol vi de taula possiblement, però mai faré el sacrilegi de mesclar gasosa  amb un Vega Sicilia. Hi ha coses que encara són sagrades! Quan ve de gust un tinto de verano s'ha de paladejar amb el vi adient –no és ni millor ni pitjor, és el correcte–.

Els vins joves són un món apart. Si bé poden fer un paper correcte en qualsevol dels dos extrems, s'ha de saber reconèixer quan un vi val la pena estotjar-lo, cuidar-lo i mimar-lo perquè evolucioni cap al reserva. O quan s'ha de consumir encara jove tendre i sense història. Fins i tot si val la pena fer-ne un bon tinto de verano amb ell per gaudir de les seves bondats i dissimular-ne les imperfeccions. El vi jove requereix reconèixer en ell el potencial i cultivar-ho per madurar. Moltes coses poden passar abans de que esdevingui el gran reserva que promet.

Actualització:
Una excel·lent vi jove, de les que convé guiar la seva maduració cap un gran reserva, m'ha fet notar que en aquesta entrada no es mencionava el vi blanc fresquet. Tampoc es mencionen els rosats, caves i escumosos en general, però el blanc té una analogia amb les dones. Desprès d'explicar-li les utilitats dels alcohols d'alta graduació a l'hora de proporcionar altres plaers orals no culinaris he pensat que hauria d'actualitzar aquesta entrada.

Certament hi ha un tipus de dona què és un gran vi blanc. Com el Blanc Pescador o un Viña Esmeralda quan el combines amb un bon marisc o un peix suau, són comparables a un gran reserva què acompanyen a una carn que encara sagna. Sense la solemnitat i profunditat que dóna la gran reserva, però a anys llum del tinto.

Les dones que he tastat en pocs casos han estat grans reserves –fins fa poc tampoc les buscava–, bastants eres vins joves per madurar. Les millors eren bons vins blancs, al seu punt, sense necessitat d'evolucionar perquè han arribat al punt òptim pel que les desitges. Darrerament he començat a deixar de banda els vins de taula.

dimarts, 28 de juny del 2011

Desilusions

Temps endarrere vaig descobrir que hi ha dones que no saben besar. Va ser un descobriment més cruel que saber qui són els reis mags. Creia que això de no saber besar era només una llegenda urbana. Des de llavors tinc malsons on trobo una dona que no sap fer una mamada decent.

He tingut molts de cafès, dinars, sopars i viatges per veure en persona a dones que havia conegut per mitjans telemàtics –què alguns illetrats maldirien mitjans virtuals–. És habitual que jo no agradi, hi ha massa raons per això i no deixen d'augmentar –la qual cosa me enorgulleix–. No recordo un cas on aquesta sensació fos mútua, quan la dona m'atreu físicament. El descobriment que un cos de Dona desitjable pot no compensar altres aspectes també es converteix en un principi de malson.

Avui una senyoreta interessant en algun aspecte, inaguantable per molts més, detestablement desitjable,  dolçament  ... –no trobo la paraula, deu ser que no la relaciono amb rés dolç– i excessivament amant de la pràctica interruptus, es sentia orgullosa d'haver comprovat experimentalment que no li agrada cert tipus de sexe –millor no pregunteu–. Entenc que per a ella aquest tipus de sexe sigui un poc extrem, fins i tot desagradable; i he de reconèixer-li valentia –a falta de verificar algun aspecte– per experimentar-ho. Però hi ha elements als quals jo no renunciaria ni en una relació BDSM ni vainilla –si en la meva senilitat hi retorno algun dia–. La parella –que no en els casos d'encontres esporàdics, no soc tant radical– hauria d'acceptar els contrasts i sentiments que permeten alliberar aquest tipus de sexe.

Un altre descobriment esgarrifós és que posen problemes per entrar dues persones en els provadors... On es queda l'únic incentiu per anar a comprar roba?

dilluns, 27 de juny del 2011

El vestit de l'emperador

Fa un dies vaig anar a un funeral. Des de que era petit vaig entendre que les misses són un lloc ideal per reflexionar i pensar –no hi ha rés millor a fer–. Tal vegada la poca assistència a aquests actes explica la disminució de la meva activitat cerebral. Déu sap la quantitat de pensaments pervertits he tingut dins les esglésies. Aquell funeral em recordà l'enveja que em fan les persones que tenen Fe.

Durant la meva vida només he tingut Fe en un personatge. Quan em parlava sabia que em mentia, quan ha reaparegut m'ha confirmat que em mentia, tal vegada continua mentint. Malgrat tot me la crec. Sé –amb saber vull dir que tinc Fe– que mereix la Fe que tinc en ella. Sé –amb saber vull dir que el que m'han convençut per creure em permet afirmar que és cert– que la frase anterior és una fal·làcia. Així i tot no es romp la confiança en ella. En algun moment hagués creuat el caliu roent descalç per ella, ara segurament ho faci només per Sant Joan.

En algunes pràctiques de dominació –i molt especialment en les de cyber-dominació– el dominant de torn ha de fer un acte de fe. Encara que hauria de sobrar explicar-ho, un acte de fe no té rés a veure amb la Fe. Més d'una vegada m'han demanat "i tu com saps que jo ho he fet?". Seria estúpid mentir en aquestes coses –sí, l'acte de fe és assumir que no és estúpida–.

Molts d'anys endarrere, quan només coneixia de l'existència de dues submises declarades en tota Mallorca, una de elles em contava un anècdota. El seu amo li ordenava des de la península que s'agenollàs sobre cigrons secs crus. Si ell hagués sabut que en aquella casa no hi havia costum de posar llegums en remull, li hagués sorprès menys el seu comportament quan, un cop ja a l'illa, li va fer el comentari "tu no feies el que jo t'ordenava pel xat!". Si has vist la seva cara d'àngel s'entén que s'equivocàs i no la castigàs en excés per aquelles mentides.

Aquest acte de fe del dominant probablement es converteixi en Fe a la submisa primerenca. Aquesta Fe en que tot el que li diu ell és sagrat, vertader i inqüestionable. Quelcom cert en un 99% quan es troba amb un Dominant, i perillós quan topa amb un wannabe. En el segon cas, com a l'emperador, li fan creure que només els iniciats entenen què hi ha un comportament correcte. Que només les més bones submises són dignes de conèixer els secrets. I que només ells els hi ensenyaran el camí correcte. Que qui no ho entengui, és que no sap rés d'aquest món.

Em fan ràbia aquests comportaments. Tinc excessiva facilitat en manipular a la gent i he après a reconèixer en mi mateix els símptomes d'usar embolcalls buits per aconseguir l'objectiu. Em conec les frases de "En l'amor i la guerra tot val" o "El fi justifica els mitjans". I no he deixat d'usar els embolcalls buits per no estar d'acord amb aquestes frases. He reduït l'ús només perquè és massa fàcil.

Soc pèssim jugant a escacs, l'únic cop que vaig guanyar una partida oficial –d'aquestes on hi ha rellotge, targeta per apuntar els moviments, jutges i aquestes coses– va ser a un infant. Sabia prou de escacs i tenia prou capacitat com per apallissar-me com solia passar. Donat que de front no podia guanyar vaig organitzar una trampa legal al taulell. Tenia l'al·licient de que requeria molts de moviments, i si s'ensumava la trampa la partida estava perduda per part meva. Em vaig recrear amb moviments de distracció fins que l'últim moviment de la dama li va donar escac i mat. Fins i tot amb les estrictes regles dels escacs, pots manipular una ment si és prou feble –però fer el que sé que és fàcil de fer ja no em motiva a aixecar-me del sofà–.

Fa un moments tenia dues converses en paral·lel. En una la rossa color vainilla tenia por perquè jo sabia que pensava ella, que es callava, que desitjava i encara que ella no ho sap també el que necessita. L'altre que fa estona que només té pensaments vainilla nostàlgics desitja que li sàpiguen fer un anàlisi forense de la ment. A la primera ni amb gran esforç evita que escolti els seus pensaments. L'esforç que fa l'altre li resulta més efectiu. Suposo que si fos tant fàcil escoltar-la, no hi hauria interès en esbucar el mur que cada dia reconstrueix com Penélope.